Brussel·les
Brussel·les ens ha salvat la paraula perduda a les presons.
L’exili es com un naufragi en alta mar. Lluny de terra la immensitat es llibertat i també solitud. Però allà on s’ajunten el cel i l’aigua, a l’horitzó, pot sorgir en algun moment terra ferma a la vista. A la presó mai.
La presó és la perversió més sòrdida inventada per un ésser vivent. Només la racionalitat ens fa cruels, la crueltat fa la presó, una crueltat mes execrable que l’homicidi, un crim contra la llibertat que no es pot perdonar ni en aquesta vida ni en altres.
Vaig anar a Brussel·les i vaig descobrir l’Atomium de Brussel·les. És una estructura que pren la forma d’un cristall de ferro ampliat 165 mil milions de vegades.
Construït per la Expo Universal del any 1958, el formen 9 esferes de 18 m. de diàmetre unides per uns tubs de 3,3 m. d’ample. Ben mirat es un cub recolzat sobre un dels seus vèrtex que s’eleva fins a una alçada de 102 m. Però això no es copsa en una primera mirada sinó a còpia de mirar, pensar i imaginar
Aquest és el secret i la gràcia de l’Atomium: l’evidència és allà plantada sobre un vèrtex, però no es veu a primer cop d’ull, ni tan sols quan puges a l’esfera superior mitjançant l’ascensor ultra ràpid. Hom copsa que emplaçament de les esferes no és capriciós, però es pregunta quina és pauta del constructor?
Deia el filòsof Lanza del Vasto que per arribar a l’evidencia ha de trontollar tot, i aleshores despullats de prejudicis arribarem al moll de l’evidència, al port segur.
El viatge a l’evidència es car perquè no es paga amb diners -tot el que es pot pagar amb diners és barat- i no estàvem disposats emprendre’l a no ser que ens hi empenyessin.
Als catalans ens hi han empès i hi som en camí. A Brussel·les ho vaig veure com una il·luminació tot això, i succeí allò del abans i el després.
Després d’anar a Brussel·les amb milers de catalans, vaig reviure aquella época en que passant tan sols la frontera d’Andorra per uns moments ens sentíem lliures. Havíem cregut que aquella era una época era passada, havíem oblidat l’evidència de que no ho era.
Brussel·les és l’evidència perduda: un procés d’alliberament no es pot fer dins la legalitat, dins de cap legalitat. Ser lliure és il·legal, des de que existeixen els Estats, la llibertat sempre és delictiva. Quan s’empresona homes i dones no s’empresonen només cossos, sinó que es pretén empresonar anhels, idees, esperances. Es vol empresonar la llibertat i això és impossible.
Els carcellers no arribaran mai a aquesta evidència perquè son dins la seva presó que no trontolla mai, i mai es podran alliberar de la pròpia maldat.
He decidit tornar amb un cafè atomitzat després d’un any de silenci de bloc perquè escriure els pensaments es posar en evidència les contradiccions, cosa temible.
La llibertat de pensar es recolza en atrevir-se escriure els pensaments, a assumir-los, a defensar-los i comunicar-los.
De manera que a aquest bloc nou només el podia titular “Brussel·les”. Una evidencia retrobada.