Un dia gris a Madrís, amb una ullada de sol

Anant de Barcelona a Madrit per la A2, un cop es passa Guadalajara es comença a espessir el trànsit, als vorals de l’autovia ja no hi ha les planures buides de la meseta i apareixen edificacions de tot tipus, som pels contorns del cau del dragó i de sobte un cartell indicador ens alerta de la proximitat d’una de les seves potes: Meco. Es com una fuetada que ens l’advertix que estem ja molt a prop d’on tenen segrestades a la Carme i a la Dolors.

Som vuit persones i anem amb dos cotxes, al Km 16 en recollim una novena que ens espera i ens farà de guia perquè coneix be Madrit i sap els trapaus i de l’anatomia del drac, la seva sang, freda, els seus ullals, les seves arteries, els seus budells i les seves cloaques.

Avui dormirem, poc, en un hostal venturer i posarem el despertador a dos quarts de cinc perquè demà volem accedir al cor de la bestia on resideix l’autèntic poder de l’Estat i s’ha de matinar per assegurar-se poder-hi accedir.

A les cinc ens esperen dos taxis que en deixen a tocar Colon on hi tenim aparcats els cotxes i caminem encara fosc pel carrer desert, a la nostra dreta apareix el complex de Mordor, es una fortalesa vallada i guardada per orcs on resideixen costat per costat el Tribunal Supremo, la Fiscalia General del Estado, la Audiencia Nacional i el Consejo General del Poder Judicial que es on es governa i mana per sobre de les vel·leïtats dels partits i de las institucions polítiques de torn. Dins el seu regne fosc la democràcia no existeix i els Saurons hi regnen de manara permanent i perpetua. Es la EspaÑa immutable i eterna.

A dos metres de la Porta Negra, pintada de blanc, es on es comença la cua, just a frec de la primera finestra i no hi ha ningú encara, som els primers, es un quart tocat de sis, matineja un dia gris i fred. El bar El Supremo, l’únic que hi ha, encara no ha obert i un cotxe de piolins amb els llums blaus al sostre passa repetidament per davant nostre, cauen unes gotes i ens arrambem a la paret, la cua va creixent lentament i quan el Supremo-Bar obre hi anem per torns a buscar alguna beguda calenta.

Hem comprat roses roges, roses de sant Jordi i no sabem si ens les deixaran entrar; decidim no amagar-les i portar-les de manera visible, a veure que passa. Ha anat arribant mes gent, avui farem ple, cap a les vuit venen mes policies i ens fan fer fila de a uno i en recullen els deneís. Entraran de cinco en cinco ens diuen, jo soc el cinquè de la cua i ens fan aturar davant una segona porta de vidre on només podem passar de un a un, bosses i motxilles per un escanner i persones per un arc detector, les roses passen però els mòbils es queden en consigna i ens donen una acreditació PB (público) amb el nostre número.

A unes passes hi ha un segon control manual de les bosses i motxilles, i tercera aturada davant una altra porta de vidre. El cap de seguretat, de paisà, que amb la cara ja paga, ens retén fins que li sembla be, aleshores s’obre la segona porta de vidre i entrem en la part antiga, pugem unes escales. L’edifici esta situat al voltant d’un pati central a mode de claustre i ha estat adaptat per encabir-hi despatxos on s’acumulen muntanyes de papers, expedients judicials suposo, però a nosaltres ens aparquen entre el pati i els despatxos en una zona delimitada per cordons suportats per pilones de fusta. Allà esperem una altre horeta, sempre dempeus. Al mateix magatzem de persones passavolants també hi ha familiars dels presos que porten la credencial amb la F, separats de nosaltres amb els tènues cordons de geometria variable.

Els sostres son alts, sempre ho son quan l’escenografia ha d’imposar, i la decoració i el gust per la grandiositat es nota arreu. Cal fer palès el pes del poder que aixafa, s’ha de notar en tots els detalls, fer-nos petits i insignificants.

Davant la vidriera del fons que dona accés al sancta santòrum de la sala del judici hi ha un biombo que es desplegarà quan entrin els presos per el mateix lloc on entrarem nosaltres a fi d’ocultar-los a la nostra vista quan passin.

Entrem per tongades, la nostra es la última després dels familiars. Un passadís de policia, i secretes amb pinganillo ens acomboien en tot moment i entrem dins una estança decorada de mal gust i oprobi. Som en un passadís on tenim a la dreta els protagonistes de la farsa i a l’esquerra els bancs dels espectadors disposats en tres blocs separats per dos passadissos.

Son bancs entapissats de ras de color granat fosc del mateix color que les parets, on hi caben 4 persones. Seiem en el primer del públic, just darrera de l’últim dels familiars, al cantó esquerra, en línia amb el bancs i pupitres de la defensa i els acusats que hi seuen, optativament, de manera que els veiem i ells ens veuen. Els saludem amb la ma i en retornen la salutació, ja estaven assabentat que hi seriem i la vermellor de les roses que lluïm i mostrem apaguen la tristor mesquina d’aquell entorn hostil.

Del sostre alt com en una església pengen com una amenaça dues aranyes enormes, al mig una pintura al fresc amb una escena on apareixen uns personatges amb un ganivet i dues rosasses envitrallades que fan de claraboya. No hi podia faltar emmarcant els panys de paret, unes columnes de marbre negre amb capitells daurats i l’obligada frase llatina sobre el dentell de la porta d’entrada.

Tal es l’escenari de la tragèdia, perquè dins aquesta capella sextina de la injustícia s’hi asseuen onze persones cabals sotmeses al tribunal inquisitorial d’EspaÑa, presidit per Marchena i els seus sis jutges-acompanyants en funció de cariàtides-estaquirots, impassibles, carregats de punyetes, lluïn l’escarapel·la de san Raimiundo de Peñafort sobre la toga negra com closca d’escarbat, passejant la mirada perduda un, la rialla erràtica altre, pesant figues el tercer i tots com sacerdots del temple de Isis posant-se-hi de perfil al deure de fer fer justícia. Tal es l’escenari de la tragèdia convertida en escarni als nostres representants legals i legítims empresonats i processats pel delicte de deixar exercir la llibertat de votar. S’hi ha de ser allà per entendre-ho, s’ha de viure, s’ha de percebre per els porus l’amenaça latent que ens envolta, per copsar fins on arriba l’odi de l’Estat tunejat de legalitat.

Hem sortit durant el recés de les dotze i hem buscat als advocats perquè ens diguessin com lliurar-los els llibres i les roses que portem per ells. Ens han escoltat i expressat els seus dubtes de com fer-ho, allà no hi ha normes ni predicibilitat, la única norma es l’arbitrarietat de qui dicta la norma i de qui la fa complir o en dicta una altra extreta dels seu caprici. Sembla que es possible fer-los arribar els nostres presents mentre son al tribunal, però es mes difícil que els deixin entrar-los a la presó. Finalment confiem les roses i els llibres a una advocada que s’ha ofert a fer les gestions pertinents. Hi ha humanitat i legalitat en ella.

El nostre objectiu mínim de ser-hi, d’acompanyar els presos i celebrar Sant Jordi com deu mana s’ha acomplert.

Els nostre objectiu màxim sabem es encara lluny peró l’assolirem perquè no renunciarem a res, persistirem, donec perficiam, fin al final i mes enllà.

Abandonem Madrit després de dinar espolsant-nos la pols de d’ignomínia de les sabates i tornem a casa, mes esperançats que contents

Ha estat un peregrinatge als orígens, un retorn a l’evidència. En paraules del filòsof Lanza del Vasto “Afirmar allò que es evident amb una gran vehemència i amb l’aire d’haver-ho descobert es cosa d’imbècil. Perdona, amic, si d’ara endavant no se fer altrament. Jo no sé sinó coses tan evidents que tot home intel·ligent desdenyaria de dir, tan evidents, que la majoria dels homes intel·ligents han acabat per oblidar-les”

Brussel·les

Brussel·les ens ha salvat la paraula perduda a les presons.

L’exili es com un naufragi en alta mar. Lluny de terra la immensitat es llibertat i també solitud. Però allà on s’ajunten el cel i l’aigua, a l’horitzó, pot sorgir en algun moment terra ferma a la vista. A la presó mai.

La presó és la perversió més sòrdida inventada per un ésser vivent. Només la racionalitat ens fa cruels, la crueltat fa la presó, una crueltat mes execrable que l’homicidi,  un crim contra la llibertat que no es pot perdonar ni en aquesta vida ni en altres.

Vaig anar a Brussel·les i vaig descobrir l’Atomium de Brussel·les. És una estructura que pren la forma d’un cristall de ferro ampliat 165 mil milions de vegades.

Construït per la Expo Universal del any 1958, el formen 9 esferes de 18 m. de diàmetre unides per uns tubs de 3,3 m. d’ample. Ben mirat es un cub recolzat sobre un dels seus vèrtex que s’eleva fins a una alçada de 102 m. Però això no es copsa en una primera mirada sinó a còpia de mirar, pensar i imaginar

Aquest és el secret i la gràcia de l’Atomium: l’evidència és allà plantada sobre un vèrtex, però no es veu a primer cop d’ull, ni tan sols quan puges a l’esfera superior mitjançant l’ascensor ultra ràpid. Hom copsa que emplaçament de les esferes no és capriciós, però es pregunta quina és pauta del constructor?

Deia el filòsof Lanza del Vasto que per arribar a l’evidencia ha de trontollar tot, i aleshores despullats de prejudicis arribarem al moll de l’evidència, al port segur.

El viatge a l’evidència es car perquè no es paga amb diners -tot el que es pot pagar amb diners és barat- i no estàvem disposats emprendre’l a no ser que ens hi empenyessin.

Als catalans ens hi han empès i hi som en camí. A Brussel·les ho vaig veure com una il·luminació tot això, i succeí allò del abans i el després.

Després d’anar a Brussel·les amb milers de catalans, vaig reviure aquella época en que passant tan sols la frontera d’Andorra per uns moments ens sentíem lliures. Havíem cregut que aquella era una época era passada, havíem oblidat l’evidència de que no ho era.

Brussel·les és l’evidència perduda:  un procés d’alliberament no es pot fer dins la legalitat, dins de cap legalitat. Ser lliure és il·legal, des de que existeixen els Estats, la llibertat sempre és delictiva. Quan s’empresona homes i dones no s’empresonen només cossos, sinó que es pretén empresonar anhels, idees, esperances.  Es vol empresonar la llibertat i això és impossible.

Els carcellers no arribaran mai a aquesta evidència perquè son dins la seva presó que no trontolla mai, i mai es podran alliberar de la pròpia maldat.

He decidit tornar amb un cafè atomitzat després d’un any de silenci de bloc perquè escriure els pensaments es posar en evidència les contradiccions, cosa temible.

La llibertat de pensar es recolza en atrevir-se  escriure els pensaments, a assumir-los, a defensar-los i comunicar-los.

De manera que a aquest bloc nou només el podia titular “Brussel·les”. Una evidencia retrobada.