Hüzün al ferry Kadıköy-Beşiktaş
Dia 6 de gener del 2017. Un matí molt fred damunt el Bòsfor, pluja i neu, i vent, i una pesant tristesa, com aquest color estrany que ha agafat el cel avui, i una por que tothom fa veure que no té i que projecta d’amagat un sentiment col·lectiu de gran malenconia dins l’ampla cabina de passatgers del vapur. L’atmosfera conté un vell aroma fet de mar i fusta i les mil olors dels sentiments de cadascún dels istanbulins que creuen cada dia l’estret. Silenci. Ni els sorolls del vaixell ni les onades. Dos nois alts, joves, amb posat tant sensible com dur treuen de les fundes un violí i una guitarra. Afinen, no diuen res i comencen a tocar una melodia que sembla matèria incandescent. Les notes traspassen els cors, fulminen un per un tots els que estem allà i ens convertim en Istanbul. Em trasbalsa tant que miro al voltant meu mentre agafo la mà de la Zeliş. Tothom te la mateixa expressió, per primera vegada en la vida experimento el hüzün. Istanbul ja part íntima i jo microscòpica part d’Istanbul ja també. El violí sega amb foc el cor del ferry. Són les entranyes de la ciutat estremint-se adolorides. La màgia de la realitat més crua.
