Etziba Balutxo...

Bartomeu Mestre i Sureda

APROVAT GENERAL; UNA REPARADORA AMNISTIA (*)

Deixa un comentari
Encara que la política del Partit Popular d’immiscir-se en matèria d’Educació ve d’enrere, aquest curs 2013-2014 ha encadenat decrets i lleis abusives amb persecucions ideològiques, expedients, sancions i la imposició d’un model educatiu que condemna els docents i els estudiants al fracàs. Contra la politització de l’escola, la societat illenca ha respost amb accions intrèpides de resistència. L’aprovat general, ara mateix, és una proposta (ja tastada i testada) oberta al debat. 

*     *     *

La iniciativa social i popular més transcendent a les Illes dels darrers anys és l’Assemblea de Docents de les Illes Balears, un col·lectiu que ha esdevingut un catalitzador que, sense girar l’esquena a ningú, ha anat més enllà de l’àmbit dels partits polítics i dels sindicats, en defensa de tot el sector educatiu. No cal relacionar les accions realitzades que, com a fita per a la història, segellaren la manifestació més multitudinària feta a les nostres illes quan més de dues-centes mil cames passejaren un estel verd arreu de Palma. La vaga indefinida, l’intel·ligent téntol, la caixa de resistència, la implicació dels creatius, el compromís social de la ciutadania… tot plegat, ha estat, és i serà d’avui enllà una fita de rebuig al mal govern que ha volgut immiscir-se per la força en la política educativa, amb criteris ideològics i sense consens. Aquest abús exigia i requeria una resposta equitativa i això ha fet i liderat l’Assemblea de Docents, amb gran suport social. Contra el més elemental sentit de reflexió, el mal govern ha exhibit el sostenella e no emmendalla i ha alterat i tudat tot un curs escolar, a punt d’entrar a la recta final. Si a l’inici de curs l’Assemblea de Docents va adoptar, front a recels sospitosos, l’acord de plantar cara amb una vaga indefinida contra l’atropell i el desgavell provocat per la Conselleria, ara, conseqüents amb el compromís de brindar un final de curs calent, per mantenir la lluita i, sobretot, per posar en evidència el desastre creat per la intromissió política sobre les escoles, tenen l’alta missió d’arrodonir-ho amb una iniciativa lúcida, contundent i efectiva.

En defensa d’un model d’educació en llibertat sense imposicions partidistes, tenim un referent d’èxit que ha obligat a recular els autors dels abusos. Ara és un moment òptim per fer efectiva una resposta justa, proporcionada, eficaç i tan extraordinària com l’any accidentat que ha generat la imposició (en realitat, hauríem de pluralitzar i parlar de les imposicions: TIL per força, expedients, sancions, llei de símbols, persecucions ideològiques, amenaces, inspeccions estalinistes…). Segur que l’Assemblea de Docents ha estudiat moltes d’iniciatives. La història és una mestra excel·lent i ens brinda pàgines memorables de lluites reeixides. Per això mateix, la proposta d’aprovat general mereix, d’entrada, una anàlisi amb serenor. He fet aquest exercici, amb el màxim de rigor i puc concloure que els avantatges són infinitament superiors als recels que, fins ara, he llegit. D’entrada, l’aprovat general és una mesura que sempre s’ha mostrat efectiva arreu del món per aturar els peus a qualsevol ingerència política en el camp educatiu. Aquesta acció de protesta ha fet caure ministres i ha fet perdre eleccions als governs que han volgut intervenir sobre el model escolar o han practicat el dirigisme cultural sobre el professorat i l’alumnat. Per a no relacionar casos forans (França, Itàlia i Gran Bretanya han testat i tastat amb èxit les protestes dels aprovats generals), tenim dos exemples claus a casa nostra. El primer va ser quan l’aplicaren les Juntes Avaluadores de Català. Més d’un centenar de professionals de l’ensenyament varen subscriure un manifest i un destacat grup d’entitats es posicionaren a favor de l’aprovat general. El gener de 2004 ja hi figuraven: Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de les Illes Balears, CEPC, Joves de Mallorca per la Llengua, Moviment d’Escoles Mallorquines, Plataforma en defensa de l’escola pública, Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, STEI-i, UGT, CCOO, Departament de Filologia Catalana de la UIB, Junta de Personal Docent no Universitari, Escola d’Estiu i Obra Cultural Balear i el 10 de març, en una segona relació amb centenars d’adhesions personals, s’hi incorporaren els partits polítics de l’oposició. Els governants d’aleshores (Miquel Melià i Francesc Fiol) es varen esqueixar la camisa, qualificaren la proposta “d’antipedagògica”, de “premiar els mals estudiants i castigar els bons” i intentaren afuar els pares contra els docents, cosa que les associacions de pares i mares tallaren d’arrel. Potser per això, com figura en el diari de sessions del Parlament de dia 19 de febrer de 2004, la queixa de Fiol reconeix, tàcitament, la derrota del govern: “L‘aprovat general com a protesta per part dels examinadors ens ha creat un problema de primer ordre”. Malgrat la plantada, el govern de cara al curs següent va mantenir la pretensió d’equiparar el nivell C de català al 4rt d’ESO. La resposta del sector educatiu va ser, de nou, aplicar un aprovat general a 4rt d’ESO, perquè exigir als estudiants els continguts del nivell C representava suspendre la immensa majoria. La fermesa dels mestres i professors, pares i mares, estudiants i de les mateixes entitats ja esmentades va forçar, ja a punt de cloure el curs, que dia 16 de juny de 2005 Fiol va amollàs el mac, renunciàs a l’homologació que pretenia i convocàs la mesa d’educació. L’aprovat general l’obligà a abaixar veles.

Ja sabem que les comparances comporten sempre un risc, però és més que evident que la situació generada durant el present curs escolar és més abusiva i desastrosa de la d’ara fa 10 anys. Infinitament més. De fet, és una declaració de guerra en tota. Amb sancions, expedients, abusos, coaccions, amenaces, lleis de símbols… Potser per això, feta l’anàlisi objectiva, l’actual proposta que l’Assemblea de Docents ha posat a debat em sembla no només oportuna, no només positiva, no només esperançadora, no només convenient, no només necessària… sinó que em sembla intel·ligent i imprescindible! La veig abocada a l’èxit. Els emperons que he llegit a la contra, paradoxalment, n’incrementen els arguments a favor, perquè es limiten a reproduir les manifestacions que, en el seu dia, varen fer els polítics de torn i que ara, novament, prediquen els actuals (Camps sembla la ventríloqua dels predecessors). Resulta d’un cinisme fora mida que, contra l’aprovat general, al·leguin “criteris pedagògics” els autors d’una imposició que, precisament, vol subjugar els criteris pedagògics dels professionals a un interès polític sectari condemnat al fracàs. Em preocupa veure com alguns docents sense memòria cometen l’error d’assumir l’argument dels agressors. I més em preocupa la incoherència històrica i la feblesa intel·lectual de l’actual president de la FAPA-Mallorca que, sense atendre abans l’opinió dels representats, escampi un document per a rebentar l’aprovat general (quan qui l’ha d’acordar o no són els docents) i, implícitament, renegui del que feren els seus predecessors fa 10 anys contra un abús que, sense minimitzar, era sensiblement més tou que la brutal conducta guerracivilista de la consellera actual. Faria bé l’errat de comptes de llegir la paràbola dels treballadors de la vinya, coneguda també com “del denari”, abans de situar-se dins de la trinxera de l’autora del desgavell. Rectificar és de savis i pot esmenar fer el joc als culpables de la situació.

L’aprovat general no és una mesura “antipedagògica”, senzillament perquè “el bé comú” i “l’interès social” han de ser sempre prioritaris. Molt més en una lluita pacífica a favor de l’educació en llibertat. L’aprovat general no és, tampoc, un premi als mals estudiants i un càstig als bons, perquè lluny de ser una recompensa té el caràcter de compensació; de justa reparació als estudiants, com a principals víctimes de l’abús polític. En tot cas, els bons estudiants tindran unes notes superiors, però cap estudiant que es presenti als exàmens no ha de patir les conseqüències d’un curs tudat per l’arrogància d’un mal govern que s’ha negat a reflexionar i a negociar amb els agents socials. Els alumnes són, en primera instància, les víctimes d’un curs desordenat i, en molts d’aspectes, caòtic. La política repressiva del mal govern reclama defugir raonaments estugosos i exercitar la defensa a ultrança de les víctimes. Els docents podran explicar perfectament les raons d’aquesta mesura i mirar, a plena satisfacció i ben cara alta, els ulls dels estudiants i dels seus pares, mentre que els qui hauran d’abaixar la vista (ep, i començar a buidar els calaixos) són els qui, amb molt poca vergonya, han provocat aquest conflicte irracional, perquè no podran resistir tudar un altre curs.

Vull acabar amb una metàfora que, en atenció al caràcter extraordinari de la proposta, crec que va com sabateta a son peu per il·lustrar la gent que, de bona fe, té dubtes. L’aprovat general és talment l’aplicació d’una amnistia; l’alliberament de les persones a qui s’han aplicat polítiques repressives abusives. L’amnistia, és prou sabut, és una mesura revolucionària, justa i reparadora contra les lleis injustes imposades. Ara no són temps de reculades, sinó de resistència, perquè cal mantenir la rebel·lia. Qui, si no és una persona reaccionària, pot dir que una amnistia premia la gent que ha delinquit i castiga la que no ho ha fet? Qui gosarà dir que una amnistia és una mesura antisocial? Qui, amb criteris de justícia social, dirà no a l’aprovat general?

POST SCRIPTUM

Per completar i complementar la defensa ètica i a plena convicció de la proposta de l’Assemblea de Docents, cal afegir aquestes consideracions:

  1. És evident que la responsabilitat de l’atropell i de l’abús correspon, únicament i exclusiva, a uns mals gestors que, lluny de voler el consens amb els actors responsables de l’educació, s’han entestat en donar ordres dictades per col·lectius externs abjectes només per raons ideològiques i, en cap cas, mai orientades a la millora de la qualitat de l’ensenyament. Si això és així, cal evitar que les conseqüències negatives de les imposicions caiguin sobre els qui no són responsables de les imposicions.

  2. Totes i cada una de les mesures que, al llarg d’aquest any, ha estudiat l’Assemblea de Docents han merescut dubtes, recels i, en més d’un cas, oposició (a vegades, encoberta). La vaga indefinida, la creació d’una caixa de resistència, la suspensió temporal de la vaga… En tots els casos, hem vist el reaccionarisme dels qui actuen de primera impressió, sense pensar gaire en els efectes, adesiara amb tics classistes (quant a la qualitat dels alumnes) i, fins i tot, amb qualque argument corporativista. De part meva, basant-me en experiències sindicals similars, en aquest mateix diari vaig defensar amb arguments accions no reeixides, com la insubmissió i, després, la dimissió en bloc dels equips directius. En aquest darrer cas, vaig mantenir un debat privat amb una persona contrària a la proposta. Dos mesos i mig després, aquesta persona va dimitir el càrrec. Quins efectes hauria tengut una acció col·lectiva? No era una bona oportunitat?

  3. Algú recorda el nom de Miquel Melià? Sí, aquell personatge que va dir que “exigir el coneixement del català és com ser d’ETA” (sic). Algú recordarà el nom de na Camps d’aquí a una dècada si els docents, els pares i mares, els estudiants, els col·lectius cívics i, en general, la ciutadania mantenim la lluita contra l’abús i la prepotència? Es pot tolerar que una venedora de pisos decideixi el model d’escola? Ja hem vist la seva reacció histèrica només de sentir parlar de l’aprovat general. Ella és ben conscient que serà el mateix govern qui es veurà obligat a destituir els gestors que perpetuen l’enfrontament i el conflicte.

  4. Els arguments a favor de l’aprovat general són, al meu entendre, irrefutables i pobres, molt pobres, les argumentacions “pedagògiques” publicades fins ara. La idea és original, però ja provada amb encert. Com es pot recular en aquella ferma i reeixida proposta de fa 10 anys? Com, quan mai com fins ara s’havia disposat d’un suport social tan nodrit? Els objectius són diàfans. A qui perjudica? Òbviament als autors de l’endemesa; als culpables d’aquest desastre originat per una conducta prepotent, arrogant i abusiva en tots els ordres.

  5. L’aplicació amb calçador i per la força del TIL ha afectat negativament l’aprenentatge escolar i, en rigor acadèmic (sobretot en atenció als arguments “pedagògics” que defensen alguns), abocaria a suspendre a la immensa majoria d’estudiants. Precisament, aquest fet convida a invertir la situació i, en comptes del càstig que ha suposat el model sobre els mestres i els estudiants, allò que més s’escau és suspendre els autors i una bona manera d’evidenciar-ho és aprovar les víctimes.

  6. L’aprovat general als alumnes, com a centre i destinació de l’ensenyament, és enaltir la lluita i la resistència de tot el sector, principalment dels docents i de les mares i pares dels estudiants. Simultàniament és donar carabassa i suspendre el curs als gestors de la Conselleria d’Educació i els qui han atiat el foc de la irracionalitat i l’abús. A qui cal suspendre és als botxins i a qui cal amnistiar és a les víctimes. Aquest fet marca més i aclareix que només hi ha dues trinxeres: la dels agressors i la dels agredits. Cal escollir. La resta són vuits i nous.

  7. Fa 10 anys, a més dels transeünts ocupants de la Conselleria d’Educació, els qui més varen cridar contra l’aprovat general varen ser Libertad Digital i el diari El Mundo. Ara qui ha agafat el relleu han estat els impulsors ideològics del TIL: Jorge Campos, Carlos Delgado, amb les comparses efímeres de grupuscles creats ad hoc (No vaig de vaga i companyia). Fa 10 anys, tota l’oposició va fer pinya i va tancar files en suport de l’aprovat general com a mesura efectiva i l’èxit va ser absolut. Algú ara vol fer el paper d’esquirol contra una mesura tan oportuna i eficaç? Amb quin argument sindical, ètic o, simplement, social?

  8. Nemo me impune lacessit. Cap atac sense resposta. La resistència és la victòria; a punt d’iniciar el darrer tram del curs escolar, allò que cal és arribar al final sense afluixar gens ni mica i, arrodonir l’actitud digna del sector educatiu (mestres i professors, sí, però també pares i mares i alumnes) amb qualque traca final de lluita efectiva per recordar que, per la força i amb imposicions ideològiques, no es pot configurar una política educativa. Cal deixar clar que no els ho permetrem! Que no ens faran callar! L’objectiu ha de ser que aquest hagi estat un curs excepcional i que el proper obliguem a recobrar la normalitat que requereix la tasca educativa. Caldran nous gestors, disposats a negociar i a treballar el model escolar, amb consens.

  9. És evident que hi pot haver moltes altres iniciatives en altres camps. En el terreny judicial (de fet, ja n’hi ha en curs), en el sindical, en el social… Tot suma i res és sobrer ni incompatible, però a banda de marxes, festes i accions vindicatives, les guerres no es guanyen amb la publicitat i la propaganda, sinó amb un combat tenaç i constant. Les accions públiques per fer veure que la lluita continua són necessàries, però únicament amb una resposta clara, contundent, lúcida i efectiva (ei!, les quatre darreres definicions pertanyen a la proposta d’aprovat general de fa 10 anys), obtindrem el resultat que l’experiència, el seny i la justícia reclamen.

  10. La lluita per les llibertats no caduca mai. La defensa del dret a l’educació no pot ser sotmesa al dirigisme de ningú. L’aprovat general no pot ser mesurat, únicament i de manera restrictiva, des d’un vessant estrictament pedagògic i obviant factors més transcendentals, perquè les valoracions no es poden limitar a raons tangencials. L’aprovat general és una proposta que reclama posar a la balança tots els aspectes i pensar, sobretot, en l’efecte que generaria. Quan ens han declarat la guerra la prudència no ens ha de fer traïdors. Tothom s’hauria de fer una pregunta gens retòrica: ¿no hauria de preocupar-nos (a qualsevol docent, pare, mare o estudiant) coincidir amb l’opinió i el rebuig de la consellera responsable d’aquest fracàs educatiu? Jo, amb ella, no aniria ni mort de fam al forn del cap de cantó. I una de més socràtica: ¿no hauria de preocupar a qualsevol membre de la FAPA, del PSIB, del PSM, de l’OCB, de CCOO, d’UGT, de l’STEI, de la CEPC, de l’AELC i de tantes altres entitats, desdir-se del pronunciament a favor de l’aprovat general que, en circumstàncies molt menys adverses que les actuals, varen decidir? Tan efímers són els posicionaments? Tan incoherents? Tan gegantina és la reculada en només una dècada? L’aprovat general és un acte revolucionari i valent de plantar-nos, just a finals de curs, talment com ens vàrem plantar quan va començar. És un crit contra l’abús del mal govern, contra una irrupció violenta de la política sobre l’educació, és el crit de finals de curs: PROU!


(*) Publicat en dos articles al Diari de Balears els dies 22 i 23 d’abril de 2014

Aquesta entrada s'ha publicat en DRETS CVILS el 23 d'abril de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda

SANDRITIS CRÒNICA (el corc és al cap)

Deixa un comentari
Com el Celler de Can Roca, la Sagrada Família, la Fura dels Baus i tant d’altres referents internacionals, el Barça (molt més que un club) és una de les nostres naus-insígnia que solquen el món amb la bandera de la catalanitat. El pressupost que mou, la xifra de socis, els milions de simpatitzants i, sobretot, l’impacte social que genera en tots els ordres (econòmic i cultural, però també polític) reclamen la màxima pulcritud en l’administració i en la gestió. La presidència de Sandro Rossell i l’escolania de la Junta que l’ha rellevat brinden un balanç que supera les més nefandes èpoques de la història. Si encara no s’ha vist clarament el desastre és perquè el club encara viu de rendes.
*     *     *

 

D’ençà que, amb una victòria electoral aclaparadora, Sandro Rossell arribà a la presidència, la seva gestió s’ha caracteritzat per fer malbé un patrimoni esportiu i cultural que només calia mantenir. La seva pèssima gestió va iniciar-se deixant ben palès que no seria “el president de tots”, com havia anunciat, i va exhibir unes conductes baralladisses i guerracivilistes que delaten un gran sectarisme. Just amb quatre exemples n’hi ha prou per a certificar-ho: la retirada del reconeixement honorífic a Johan Cruiff (que canvià l’ai-ai-ai! per la moral de victòria), de la interposició de demandes judicials contra la junta precedent, el pacte vergonyant (negat però evident) amb els violents que havien amenaçat de mort el president anterior, amb l’excusa de fer una “grada d’animació”, i la retirada d’un gens onerós equip d’assessors i consultors que havien aportat èxit. Tot això, just començar el mandat.

En l’aspecte personal, s’han divulgat vinculacions professionals i dependències financeres amb les empreses de Florentino Pérez, president del màxim rival de la lliga espanyola. Rossell s’ha esbravat apel·lant a la no-politització del Barça. Acusà de sectarisme Laporta per haver-se proclamat independentista, però ell es mostrà dependentista (o això no és politització?) i, fins i tot, va incidir i condicionar el Concert per la Llibertat. En l’aspecte d’imatge, va traslladar la publicitat de franc a favor d’UNICEF, ara palplantada a l’esquena dels jugadors, i va posar al pit la propaganda d’un país no democràtic. En l’aspecte esportiu, va forçar la sortida de Pep Guardiola i va capgirar l’equip tècnic, amb el malbaratament d’un implicat i integrat Txiqui Beguiristain per un submís “amendic” i “totmhobec” Zubizarreta. L’objectiu del president era immiscir-se en temes esportius que no són de la seva competència… i remenar personalment les cireres. D’aquesta manera, ha estat el màxim responsable de la no renovació de Víctor Valdès, posant en perill el futur esportiu d’un home que ha servit amb eficàcia l’entitat, ha ficat el nas en les compravendes de jugadors i ha pogut intervenir en diverses operacions com és el cas del fitxatge de Neymar o la contractació de l’actual entrenador, Martino. Massa ingeriments! Massa sospites!

Les dues darreres actuacions conegudes de Sandro Rossell són molt greus. La penúltima va ser el desafiament públic al jutge que investiga possibles irregularitats en el fitxatge de Neymar. L’aleshores encara president del club, reclamà al jutge “per favor i amb total respecte” que el convidés a declarar. Molt bé! El bou per les banyes i l’home per la paraula! Quan el jutge el cridà, Rossell hauria d’haver estat satisfet de veure atesa la petició, però no va ser així i va demostrar que la incitació era un farol. Què va fer? Dimitir! No només això, sinó que abans de partir i com si el club fos una dinastia monàrquica, imposà el seu relleu i evità allò que calia fer: noves eleccions! Com així tot això? Per esquivar responsabilitats? Per tenir un escolanet que tingui cura de la pols sota la catifa? No acaba aquí la cosa, tot i haver assegurat que tot era transparent i que les coses s’havien fet bé, el club decideix pagar 13,5 milions d’euros a Hisenda i argumenta que és una “mesura preventiva”. Com quedam? No era tot tan net i tan clar? 

Si la penúltima ja era d’envergadura, la darrera ha desbordat les previsions. La sanció de la FIFA, per vulneració de la normativa de contractacions d’estrangers menors d’edat, és econòmica i provoca desprestigi, però sobretot afecta l’equip de futbol, perquè el condemna a una immobilitat d’un any. Què ha fet la Junta? Tres coses previsibles. La primera, deixar caure via mitjans de comunicació afins la teoria de la persecució (que ja varen practicar amb el tema del fitxatge de Neymar i el possible frau fiscal de Messi), atribuir el desastre a una conspiració i convidar a caçar bruixes. La segona, fer circular que això prové de la política de fitxatges de Laporta, però silenciant que la norma és d’octubre de 2010, quan Laporta ja no era president, la tercera insídia, anunciar que el club presentarà recurs. Ai, quina intranquil·litat, vists els èxits jurídics de l’actual Junta! Sobretot quan s’ha dit que el club ja estava apercebut d’aquesta irregularitat, amb un recordatori del passat mes de novembre. En quines mans és el Barça? Amb gent que es dedica a atribuir els mals a causes exògenes i evitar fer les dues preguntes claus: què ha fet malament el club i qui n’és el responsable?

El problema de les crisis (que prové del grec “decidir”) és que sovint no les pateix qui les ha generat. La presidència de Sandro Rossell i l’heretada de Bartomeu han viscut fins ara de rendes i ells no hi seran quan s’hagin d’atendre les conseqüències. La majoria de les seccions del club encara recullen el fruit sembrat per les bones polítiques anteriors. En el cas concret del primer equip de futbol, els jugadors pertanyen encara majoritàriament a l’època de Pep Guardiola. El relleu de Tito Vilanova i, encara, el de Tata Martino no han fet oblidar la música ni l’estil de fa cinc anys. L’equip encara juga “de memòria” i es poden obtenir mols de títols “d’inèrcia” durant els tres o quatre propers anys, però és cert i evident que la gestió d’ara s’allunya de l’anterior excel·lència. En orientació i plans estratègics, som a anys-llum dels èxits de l’època de Laporta i això romandrà escrit a la història, encara que no es veurà el resultat a curt termini. El Barça actual, com a institució, viu sense un líder clar, amb ensurts setmanals derivats de problemes directius, amb sospites d’infraccions en tots els ordres… Sort que els jugadors i els socis, d’ençà del canvi de xip de l’època Cruiff, creuen en la victòria, senten els colors del club i no han abandonat la il·lusió. Aquesta fe, dissortadament, juga a favor dels qui practiquen la mala gestió. Malgrat les evidències, gairebé tots els afeccionats sembla que tenen el somni retratat dins d’una bombolla, però aquesta inconsciència no és altra cosa que el fruit de viure i gaudir encara dins de la ressaca de la festa i no de la vertadera realitat, del dia a dia. El desglaç és proper. Possiblement a quare anys vista. Les bombolles, més prest o més tard, esclaten. El mal és que quan esclatin els autors de l’endemesa hauran esvaït les responsabilitats.

Naturalment, els mitjans de comunicació espanyols aprofiten per fer sang. Res de nou. Com a contrast, la major part de la premsa escrita catalana exhibeix un lliri a la mà. Posen l’èmfasi en el recurs que presentarà el club i validen la tesi de les mans negres que, molt possiblement, hi ha al darrera sense voler fer l’autocrítica que cal. El fet cert, atesa la manca de previsió, la mala gestió i la profanació fefaent de les normes és que ningú no reclama depurar les responsabilitats directives. I els socis? Sembla que, també amb el lliri a la mà, cantin el Virolai! Com així tants de silencis del famós “entorn”? Com així tanta de por a la crítica? Com es pot callar davant d’uns fets tan greus sols per no ser acusats de fer el joc als enemics exteriors? Mirar cap a una altra banda no evitarà els enemics interiors, els infiltrats, els quintacolumnistes o, en el millor dels casos, els ineptes! El Barça necessita més que mai un grup opositor per foragitar tan mala gestió i posar remei a la crisi que s’obrirà en un tres i no-res. Ens hi van moltes de coses. Una bona part de l’orgull de pertinença al país català (sí, en singular) va lligada a la malmesa salut del club. El cos social perilla i reclama una intervenció que extirpi la malaltia. El Barça pateix sandritis aguda i el corc és al cap.

Rossell representa escàndol i fracàs en tots els ordres. Ha surat tres anys gràcies a la inèrcia de la feina dels seus predecessors a qui tant ha desprestigiat. El seu escolanet major, Bartomeu, no té cap legitimitat per untar-se el cul amb araldit i aferrar-se a una cadira que no li pertany, perquè no va ser elegit com a President. Els darrers esdeveniments l’obligarien, cas de tenir un mínim sentit de l’ètica, a presentar la dimissió i convocar eleccions d’immediat. Ai, las! Hi ha qualque cosa més? Exacte! Abans cal consumar una gran operació de remodelació de l’estadi. Necessària? Sí, però no a mans de qui ha demostrat tan mala gestió com ha fet l’actual Junta. Ho sabran veure els socis? Tornaran a fer confiança a aquests directius? El mal que han fet (i que fan) al Barça ja ha superat amb escreix i en molt més poc temps, l’època més abjecta del tàndem Núñez-Gaspart. L’escolania de Sandro Rossell ha superat una fita que semblava inassolible. És impossible trobar a la història del Barça una gestió tan dolenta en tots els ordres en tan poc temps.

Deia Heribert Barrera que Catalunya assoliria el punt sense retorn cap a la llibertat en coincidir tres fites: quan el president de la Generalitat sigui sobiranista, quan en el camp del Barça el públic clami per a la independència i quan els partits polítics vagin a remolc de la societat civil, perquè aquesta els hi ha passat davant. El símil permet rebotar la pregunta i reduir-la a l’àmbit estricte del Barça. No passa d’hora ja que els socis passin, no davant, sinó per damunt d’una junta incompetent? Esperem que la gent reaccioni, que es reconegui l’immens i intens error d’haver facilitat l’entrada d’aquesta gent ineficaç i que els foragitin, com més aviat millor i per a sempre més, a les primeres eleccions obertes sense atribuir el mèrit dels resultats esportius als actuals gestors. Si no es fa així, si es revalida aquest equip, encara n’haurem de veure de més grosses!

Aquesta entrada s'ha publicat en BATUSSES I POLÈMIQUES el 3 d'abril de 2014 per Bartomeu Mestre i Sureda