La millor part de l’aventura
“A Rússia posen a la garjola a un grup punk i aquí Els Amics de les Arts toquen al Teatre Grec. Així estem com estem”, més o menys una piulada com aquesta (la poso de memòria, si l’amo apareix per aquí que em rectifiqui i li posaré l’autoria) em despertava ahir al matí. Els Amics de Les Arts ja fa unes temporades que s’han convertit en un objectiu fàcil, massa i tot. Aquella diana a la que tots als que els hi agradaria carregar-se el pop català actual (com ho van fer al rock català dels 90) poden llençar els seus dards enverinats plens d’ironia. Un coixí de boxa on deixar anar uns quants cops de puny carregats d’impotència i ressentiment.
I quina és la realitat? Ben diferent. Ja és difícir negar el caràcter mainstream d’Els Amics, agraden a tots, grans i petits amb una fòrmula simple i amb marca registrada. Fan que l’èxit d’una gira només sigui superada per la següent sense més ambició que la de sortir a un escenari i mostrar les seves cançons. I això a alguns els hi fa molta ràbia.
En Pep Guardiola com espectador de luxe
El set-list d’Els Amics de les Arts
Tuiteja
//
//
