miozz mirades

L’Oriol Lladó, amb “En Joan Argenté no ha perdut la poesia”, em recorda oportunament que avui és el dia de la poesia catalana a internet. I per a l’ocasió escullo un poema que ho és, d’oportú.
És de la Joana Raspall, a qui es considera una referent en poesia infantil i juvenil. Vaig conèixer la seva delicada i interessant poesia gràcies a l’escola dels meus fills, la Jungfrau. I aquest poema que van portar un dia a casa i es passà molt temps presidint la cuina des de la porta de la nevera, i m’acompanyà en molts actes futurs, és l’escollit. Llegiu-lo deixant que el llenguatge senzill i net que parla als infants commogui als adults. (segueix)

PODRIES

Si haguessis nascut en una altra terra…

Ahir una persona de La Salut amb qui retrobàvem records de la sociologia badalonina de la nostra adolescència (inevitable parlar dels Correas i de com n’és de curta la memòria de molts immigrants dels 60 i 70) em deia: “com m’ha decebut la classe obrera! Abans es mobilitzava per demanar parcs, i ara ho fa per demanar aparcaments” I és que “tothom s’ha comprat cotxe, i molts, més d’un vehicle!” es queixava ell, que sempre s’ha mogut entre la ideologia àcrata i la comunista, i que va viure en viu i en directe què era ser una família immigrant que nedava en la pobresa.  (segueix)

El culte al vehicle privat és un signe de la nostra època, i cal reconèixer que en molts casos ha pervertit consciències. Sembla que existeixin uns drets dels vehicles que passen per damunt dels drets de les persones. I uns drets de la propietat privada que passen per damunt els drets comunitaris, del dret a fer ús comunitari de l’espai públic. I el pitjor de tot és que això no fa mal als ulls. No provoca queixes ni proclames polítiques. Al contrari, comnivència. Es corre més risc de ser multat aparcant correctament en zona blava que no pas fent-ho en doble filera o ocupant una vorera. I es corre més risc de ser escridessat si es proposa guanyar terreny per a carrils bus o bici, o per a ampliar voreres, que si es demana poder ocupar amb vehicles una plaça pública. En aquest aspectes no existeix civisme que valgui. (Amb tota la complexitat de parlar de civisme,convido a llegir civisme amunt civisme avall).

Aquest dels cotxes és un incivisme callat, enquistat, que ja s’ha fet normalitat acceptada. Perjudica diàriament a moltes persones, però no he vist a cap líder polític obsessionat pel civisme que reparteixi tríptics on digui que els conductors de vehicles que ocupen les voreres i obstrueixen el pas són uns delinqüents.
Inevitable recordar els fets d’abús de poder de la G.U fa uns deu anys, al centre, que va acabar amb la retenció de línies telefòniques dels veïns que denunciaven infraccions d’alts càrrecs. Però aquesta història me la guardo per a una altra entrada, que sinó els articles em surten massa llargs, i cansen 🙂

L’escola del carrer ensenya als joves que molts adults són els primers de saltar-se les normes bàsiques que tant insistentment senten dir que són imprescindibles per conviure. L’escola del carrer ensenya que en la vida real són moltes les persones que no funcionen en un marc de respecte als drets i deures, moltes les que no es mouen en un marc de valoració de l’espai públic com a bé comunitari.

Conèixer això i reflexionar-hi els pot ajudar a fer-se més conscients de la necessitat de respectar normes per afavorir els drets i el benestar de tothom, i per evitar injustícies; o pot reforçar la idea que un món de respecte i bona convivència és una idea imaginària.
Sigui com sigui, l’escola del carrer proporciona multitud d’oportunitats per observar i reflexionar-hi. El carrer és una bona escola!