ROCKVIU

SònarKids, CCCB (Barcelona), 12 i 13 de juny de 2010

BRODAS BROS

ELECTROTOYLETS

El set list d’Electrotoylets

Standstill, sala Apolo (Barcelona), 11 de juny de 2010

Està clar que per fotografiar a Stantstill cal carregar-se de paciència. Si, són un grup que cuiden la il·luminació però pensant en l’efecte global escènic, i no en aquells carallots que ens interessa treure guapos a aquells que porten la guitarra a sobre. Per sort el concert de divendres no va ser dels dels habituals  trescançonssenseflash i afortunadament va ser el suficientment intens, emotiu i compacte com per no abandonar les primeres fileres durant la major part de l’actuació. I així poder esperar el moment en que els diferents elements (sang, suor i llàgrimes, principalment) confluïssin a l’escenari per poder fer  el click en el moment precís i no quedar-me amb un grapat de píxels buits de contingut.

El set list d’Standstill

Roger Mas, Palau de la Música (Barcelona), 11 de juny de 2010

Podria explicar alguna història del concert de Roger Mas al Palau, però si us he de ser sincer només hi vaig estar les cinc primeres cançons. No és un sant de la meva devoció (a “Les cançons tel·lúriques” hi vaig entrar un dels pitjors dies de la meva vida, encara és per a mi un disc massa dolorós) i a més venia de veure a Barricada i a l’altre banda de la ciutat m’esperaven els Standsill, no tenia temps per gaire més. Així que us deixo amb la crónica que n’ha fet en Roger Palà a la seva nevera.

El doble set list de Roger Mas

Barricada, sala Razzmatazz (Barcelona), 11 de juny de 2010

“La tierra está sorda” és un gran disc, un treball que no pot passar desapercebut de cap de les maneres. De veritat, compeu-lo, baixeu-lo o robeu-lo, però no deixeu de banda
aquest gran disc. És una obra que s’ha convertit en un intent per despertar la consciència col·lectiva sobre fets i gent de la guerra civil, la deshumanització del conflicte i la necessitat social de reivindicar la memòria històrica. Els mateixos components dels Barricada en són plenament conscients i no podien deixar aquestes cançons perdudes i amagades dins d’un repertori amb un fort pes històric.

És per això que els del barri de la Txantrea (Pamplona) han plantejat els seus concerts de presentació com una llarga marató de mes de tres hores i mitja on a la primera part van repassar en la seva totalitat “La tierra es sorda” per deixar la bateria dels seus grans èxits en la segona part. I és per això que ahir es va viure una situació anòmala al Razzmatazz convocant al públic a dos quarts de vuit de la tarda per a un concert en que el seu espai natural és a l’hora de les bruixes. Només vaig poder veure part del primer tram (Roger Mas i Standstill m’esperaven en altres escenaris de la ciutat) i va ser impressionant, amb els Barrika més coherents que mai, amb la força necessària per enfrontar-se a un repertori ple de doloroses arestes però  sense escletxes.

El set list de la primera part del concert

One Without, sala La [2], 2 de juny de 2010

Si el grup principal, els Genitorturers, només van aplegar una quarentena d’espectadors, no mentiria si dic que quan van actuar els teloners (els suecs One Without) hi havia més gent a l’escenari que no pas entre el públic. Això si, entusiasme no els hi va faltar encara que fos per intentar convèncer a un parell de cambrers, mitja dotzena d’espectadors, un tècnic de so i un fotògraf que arribava abans d’hora. És la dura vida dels teloners, encara que mai se sap com poden acabar o qui poden arribar a ser. I si aquests xicots triomfen,  ben segur que la la xifra de gent que jurarà haver assistit a aquest concert es multiplicarà misteriosament per 15.

Bill Wyman’s Rhytm Kings, sala Bikini (Barcelona), 3 de juny de 2010

Que Bill Wyman és un carapal i que no mou un múscul més del necessari per que soni el seu baix, ja ho sabíem. També sabíem que gairebé no faria res dels Stones (només van caure “Honky Tonk Women” i la versió “I Just Wanna Make Love With You”) i que vindria acompanyat per una banda de campanetes, amb Georgie Fame als teclats i a les veus. Però el que no sabíem és que l’excés de precissió en l’execució matés i ensorrès la màgia del directe, i que el repertori fos tan tòpic com si estigués posada la ràdio amb, per exemple, M80 o qualsevol altre emisora similar.

El set list de Bill Wyman

Suzy & Los Quattro, La Masia (Sant Cugat), 4 de juny de 2010

The Rubinoos, La Masia (Sant Cugat), 4 de juny de 2010

Fer fotos per a qualsevol acte de la BBC (bodes, batejos i comunions) és odiós, una col·lecció de tòpics insufribles que produeix urticària. Però tot canvia quan els nuvis són na Susana i en Jonathan de Suzy & Los Quattro, i com a grup convidat hi ha ni més ni menys que els mitics The Rubinoos. Per molts anys parella i molt rock and roll!

Mishima, sala Apolo (Barcelona), 2 de juny de 2010

Els Mishima han arribat a aquell punt tan incòmode per a qualsevol que els segueixi des dels inicis. El punt en que el grup creix exponencialment i als seus concerts es comença a veure a una curiosa fauna que fins ara no els hi havien fet ni cas; gent cantant les cançons com si l’ànima se’ls escapés en cada estrofa; algun despistat que no sap ni on va ni on vé però que està disposat a estar davant del grup del moment i d’altres que converteixen el concert en un karaoke gegant. Ja no estàs sol fent seguint falset de “El temple”, ara tens al costat a una noia empenyada en deixar-se les cordes vocals a crit pelat. El secret ja no ho és, l’estrany ha crescut. I arribarem a casa, posarem la tele i veurem un anunci d’aigua mineral amb la seva música sonant de fons, i obrirem un diari estatal (sí, un d’aquells que fins fa poc qualsevol referència a la música expressada en català era gairebé insultant i plena de bilis) i en trobarem pàgines plenes d’elogis. Mishima passen d’underground a mainstream.

El grup se’ns escaparà de les mans, es convertirà en popular. Res no serà el mateix? quan hagi passat l’efervescència quedaran sempre unes cançons que ja formen part de l’adn del pop català i uns grup que sap posar la pell de gallina. I no passa res, no hi ha cap problema, ja ho vam viure fa molts anys amb El Último de la fila i recentment ho hem tornat a sentir amb Manel, Sidonie
i amb (Facto) Delafé y las Flores Azules i no per això deixem
d’estimar-los, d’anar als seus concerts i escoltar els seus discos.

El set-list de Mishima aguantat per una Poc-moderna

Genitorturers, La [2] (Barcelona), 2 de juny de 2010

Pel broc gros, sense subtileses. Sense guspires ni estels ni carícies. Ahir l’ordre es va instal·lar al pis superior de l’Apolo amb Mishima, però a les catacumbes, a les calderes del Pere Botero que és La [2], va reinar l’aventura anàrquica. Les flames de l’infern de sexe, drogues i rock’n’roll cremàven indiscriminadament. Una passejada pel cantó més fosc, llefiscós i porc del món del rock. En una paraula: encisadors.

Escopinades de bourbon i rock amb flaires industrials, cotxinades i porcades a dojo, sexe brut, pecador, sense perdó… Genitorturers ofereixen un espectacle que no pot ser explicat, només ha de ser viscut en viu i en directe. Llàstima que només fossin una quarantena d’escollits els que vam assistir a una convocatòria que es va donar a conèixer més entre seguidors pel Facebook que no pas per una promoció com deu mana.

Un capítol més per “Freaks, la cara oculta del rock”, el meu proper llibre que en poques setmanes estarà a totes les llibreries. Apa, ara ja ho sabeu!

El set list de Genitorturers (la darrera cançó no la van tocar perquè els de la sala —amb una manca considerable de respecte— van decidir que ja n’hi havia prou).

Monotonix, Primavera Sound—Parc del Fòrum (Barcelona), 27 de maig de 2010

Hi ha coses que et penses que mai et podran passar en un festival…

Fotos gentilesa de PABLO LEONI. No deixeu de visitar ni la seva web (www.pabloleoni.com) ni el seu MySpace (myspace.com/pabloleoni).