EL BLOC DE L'ADRIÀ

La deslocalització dels serveis d’ensenyament cap un sector allunyat com és la Vinya del Sastret, podia portar els problemes que ara surten a la llum.

El govern socialista municipal de Sant Esteve Sesrovires, es troba inmers en una campanya de globalització del seu territori. Lluny de tractar com a cosa prioritaria el nou Pla d’Urbanisme, s’ha dedicat a realitzar desqualificacions puntuals per a deixar la taca on vol dur els límits del que ha d’esser la figura edificada del seu entorn i s’ha marcat coma gran repte des-localitzar alguns serveis considerats essencials per a vendre l’idea que les urbanitzacions residencials s’han convertit en barris, quan queda clar que la gran majoria dels veïns que viuen en aquestes zones s’han de desplaçar en vehicles per a nodrir-se dels serveis necessaris com poden ser la sanitat, el comerç, l’ensenyament i el treball.

Doncs be, una de les proves pilot d’aquest projecte, era portar la segona escola municipal a un indret poc adient al que tindria que ser una zona comunicada i de fàcil accés. Un espai on gairebé el 80% dels seus alumnes acostumen a desplaçar-se en vehicle de dos o quatre rodes. Estic parlant de l’escola primària Vinya del Sastret. I ara ens arriben els primers problemes i les primeres injustícies.

Com ha fet públic una veïna del nucli urbà, el proper curs tindrà que portar el seu fill de tres anys a l’escola Vinya del Sastret, quan viu a cinquanta metres de l’escola La Roureda. Perquè?. Ara toca donar les culpes a ensenyament, el protocol, la burocràcia i demés. Amb el criteri d’una única zona d’influència, els sesrovirencs poden inscriure el seu fill en qualsevol de les dues escoles. Fins aquí sona tot bé. Però que passa quan vius a tocar d’una de les escoles i per culpa del overbooking et veus obligada a portar el teu fill a l’altre?.

Sincerament, la deslocalització dels serveis ens porta a patir aquests problemes i d’altres que la gent no coneix. Sense anar més lluny, el municipi té un problema amb el transport escolar. Un únic transport per a portar els nens a les dues escoles i amb una distància entre elles calculada en 10 minuts. Això vol dir que o els nens arriben 10 minuts abans o els mestres surten 10 minuts més tard. Sens dubte, el que surt perjudicat és el nen i les famílies d’aquest nen. Mentre, els que es dediquen a urbanitzar el nostre entorn dormen tranquils sense escarrassar-se el cap.

És necessari apropar els nostres recursos i deixar d’escampar les llànties pel territori. Ja em direu que farà la gent que viurà en els pisos de Ca n’Amat o que faran els que viuran a l’Heretada de Can Poch.

Hi ha per a tanta campanya de desprestigi ? …………………………

La presidència del F.C.Barcelona sempre ha estat considerada un trampolí mediàtic i per les seves diferents campanyes electorals, hem vist passar molts personatges de la vida social catalana. Fins el darrer president, advocat de professió, les anteriors campanyes venien envoltades per candidats relacionats principalment amb inversions privades com la bombolla immobiliària i la hostaleria. Des d’en Núñez, fins a Llauradó, tot passant per l’Àngel Fernández i en Joan Gaspart. D’altres, amb una altre mena d’afany, es dedicaven a promocionar la seva figura o a perllongar el seu ego amb una nova visió de negoci personal.

Un bon dia de l’any 2003 i contra el sondeig general, sortia guanyador en Joan Laporta. Aire nou i formes modernes. Arribava un grup de joves directius que amb poc temps aconseguien reflorar a la malmesa afició blaugrana. I ho aconseguien amb “esportivitat”.  El rival de sempre, sortia perdedor de forma clara i tornava a sorgir el goig pel futbol. Els elogis brotaven sota les pedres i tots veien el futur de forma esperançadora. Era el moment desitjat. Teníem ídols que embogien a l’afecció, era una etapa victoriosa. Tots podíem anar amb el cap molt alt.  I de sobte, comencen a venir els problemes. Els ídols comencen a mirar de reüll al del costat, la bombolla mediàtica comença a tibar d’ells. Els Márquez, Eto’o, Deco o Ronaldinho veuen com la seva estrella brilla per si sola i es creuen quelcom més que un jugador de futbol. Es creuen un Deu i comencen a veure com sense rendiment i esforç, és impossible aconseguir la fita. Tot allò de l’esperit sant en el futbol modern no funciona. Les festes, les nits i els esdeveniments publicitaris volen treure suc. Més a més de vendre samarretes, volen vendre colònies, iogurts, cotxes i promoció de locals nocturns. La faràndula els reclama i ningú els atura. Aquest ha estat el punt d’inflexió de l’era Laporta. El famós códic intern que no ha estat portat a terme.

Doncs be, estem parlant d’un període de 5 anys. En 5 anys hem desbrotat, ens hem divertit i fins i tot, hem plorat d’alegría. On tenim la memòria?. És cert que hi ha un contrast amb els primers anys i els dos darrers, però d’aquí a la moció de censura crec que va un trós.

Abans de tirar la casa per la finestra, crec que val la pena mirar el que tenim, com es troba el calaix, els recursos, el patrimoni i el vestidor. Centrem els esforços en posar cura del vestidor i unim-nos.L’Oriol Giralt ja ha tingut els seus cinc minuts de glòria. Minuts aprofitats per les circumstàncies, però sense gaire cosa més. I al final, tot queda en aconseguir títols.  Fem les coses com cal, posem control i diguem al pa, pa i al vi, vi.