40 Hores, també a l’escola

Me’n vaig adonar quan els meus fills anaven a l’escola. Si volien fer totes les tasques que els encomanaven, no tenien temps per a altres coses, fins i tot per a dormir.

La gota que va fer vessar el vas, va ser un dia que el meu fill, allà pels deu anys, desprès de ben bé una hora i mitja de fer deures dels quals més de la meitat del temps consistia en copiar enunciats, va treure un mapa d’Europa en blanc i va dir que l’havia d’acolorir —curiosament li havien mal dit que cada estat de color diferent ✲—, posar-hi el nom, marcar cada capital i també escriure el seu nom. Una cinquantena.

Com que ja era hora de sopar i desprès d’anar a dormir, vaig decidir fer l’experiment. I, treballant a la manera dels nens, o sigui sense fer servir les meves experiències en grafisme o el fet que jo sí que conec d’esma les capitals, encara que amb alguna tenia dubtes ortogràfics, vaig decidir que aquell «treball» el faria jo, i el cronometraria.

Vaig pintar sense perfeccionisme excessiu, vaig mirar que dos colors similars —quan has de fer servir 50 colors «diferents» és difícil— no tinguessin frontera, vaig decidir on posar els noms, cosa no trivial pels petits on els noms no hi caben. En definitiva, vaig mirar de comportar-me com un nen i, naturalment, no vaig fer servir tècniques simplificadores o esquemàtiques que de gran hagués emprat.

Resultat: una hora i tres quarts.

Dubto que el mestre de torn en fos conscient.

A partir d’aquí, més que fer els treballs als fills —que alguna vegada vaig decidir que seria el millor— em vaig dedicar a explicar-los allò que a l’escola no els havien dit o no els hi havien fet entendre, de com accelerar les feines amb un detriment mínim dels resultats. El primer mètode consistia a dir-los quina era la clau, no en esperar a que d’unes explicacions els nens en poguessin fer una síntesi de manera innata, sense haver-los mostrat com es fa i sense entrenar-los en aquesta tasca concreta abans que tinguessin temptacions de recórrer a la pura memòria. Més val pensar cinc minuts, que estudiar mitja hora, jo sí que ho vaig sintetitzar. De passada, que l’ensenyament consistia en aprendre, no en anar traient notes més o menys bones.

Un altra dia explicaré perquè sovint val la pena aplicar l’efecte merda! més que esperar que els alumnes obtinguin sols l’efecte eureka!

❀❀❀

Deu anys més tard, una noia de batxillerat a qui coneixia d’un fòrum d’internet en català, em va donar la idea.

Si els treballadors han aconseguit limitar —en principi— les seves hores de feina a quaranta a la setmana, hauria de ser igual pels estudiants.

—És que no n’hi ha prou, és que els programes són molt llargs, que baixaria el nivell…
Van clamar quaranta veus quan vaig fer córrer una mica la idea.

❀❀❀

Vint anys més tard, tornant a analitzar la idea amb la meva filla que ja en feia uns deu que havia acabat magisteri —encara que exercint molt poc per motius ideològics— vaig tornar al tema, em va dir una solució en la que no havia pensat.

Que en els llibres de text, obligatòriament, hi hagués de venir el temps que es calcula que un alumne mitjà trigarà en aprendre cada tema i fer cada exercici o problema. Basat en mesures tan aproximades com es vulgui, però objectives i revisables.

I que l’escola tingués la obligació de coordinar totes les tasques que es proposen a un alumne, per tal que les hores d’assistència al centre, les d’estudi i deures a casa, les de lectura dels llibres necessaris, no sumessin en total més de 40 hores per setmana.

—Però és que els estudiants tenen moltes vacances —ja imagino algunes veus clamant.

Descomptem, doncs, un més com el de tots els treballadors, descomptem també les hores d’unes colònies, campaments o camp de treball a l’estiu —si un estudiant no pot o no ho vol fer, això no ha de perjudicar els altres— i apliquem les 40 hores a la resta. I de passada, també descomptem qualsevol activitat cultural o social durant el curs, que també són essencials als alumnes.

I si l’escola considera aquesta regla inaplicable, que s’ho faci mirar.

En primer lloc voldria dir que la intensitat d’ensenyament és massa fluixa, amb moltes pèrdues de temps. Potser amb els esquemes actuals —com poden ser alumnes agrupats per edats en cadascuna de les matèries— això sigui difícil de canviar. Potser la necessitat de programar respectant la regla de les quaranta hores, ajudaria a augmentar l’eficàcia, fen estalvis en aquelles activitats que no requereixin tant temps, com un exemple de l’època dels meus fills: fer «deures» de gimnàstica…

Estic convençut que un alleujament de la tensió horària en la majoria dels alumnes, milloraria de manera notable el nivell general. Per una banda els estudiants farien menys trampes i es concentrarien en els conceptes clau, i per una altra, disposarien de més temps per poder obtenir cultura.

Que molts aprofitarien el temps extra per perdre’l?

Probable, però al menys no perjudicarien els que el volguessin aprofitar.

Cada persona pot tenir uns interessos culturals. Malauradament l’escola no és actualment la promotora principal d’aquests interessos i, en no ser-ho, perpetua una diferenciació entre classes socials. No és qüestió de fer de la cultura una altra assignatura i complicar encara més el programa, es tracta que no sigui una raresa, per exemple, que un alumne s’aficioni a la música clàssica si els seus pares no ho són i probablement no en saben gens.

El bonic poble de Montellà, a l’extrem occidental de la Cerdanya, l’estiu de 2018, amb un rètol manipulat

✲ Tinc una caixa amb quinze colors, incloent-hi el negre. I una paleta dels mateixos setze colors, aquí afegint-hi el blanc, al programa de disseny vectorial que empro a l’ordinador. És el màxim de colors que he aconseguit que la majoria de les persones, sense comptar els daltònics, puguin distingir a primera vista. Algú més hàbil, potser podria fer una selecció amb més colors, però estic convençut que molt pocs. En el mateix tema, coneixia el mestre el teorema del mapa dels quatre colors? L’haurien de conèixer tots els professors. No la demostració que és monstruosa, sinó la seva aplicació que és elemental.

Aquesta entrada ha esta publicada en Educació. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*