Xavier Capdevila, en bloc

Tinc el bloc abandonat i al “club de fans” hi ha hagut algun intent de revolta, pressió i amenaça perquè torni a animar-lo, potser pel fet de que ara a l’agost, la gent està ociosa, té ganes de lectura o li encanta dir als altres el que haurien de fer mentre es preparen les maletes per desaparèixer de vacances.

Jo no tinc vacances; ni al juliol i a l’agost. Les places castelleres són plenes (Q de 9) i la gent vol saber si farà sol (AEMET) per anar a la platja… Quin dia em decidiré a jubilar-me de funcionari. Haig de prendre un decisió…. de l’any que ve no passa!

I el pobre bloc ha patit les conseqüències d’una voràgine de feina (el període gener-juliol de 2010 ha tornat a ser un excés que m’ha robat totes les energies, però sobretot més hores del que és saludable i legal.

La de coses que han passat en aquest juliol de feinada absorbent i silenci opinatiu. I en totes he tingut unes ganes immenses de dir la meva, perquè -com ja sabeu- no m’agrada estar callat amb tota la que està caient:

La sentència rupturista del TC espanyolero, la mani de la dignitat i a favor de la independència, la Roja del Barça, els toros de la hipocresia, el Castells i els castells, els Bordegassos de vuit però només carregat, els Pabordes de la Vella, els 30 anys portant el Drac (el més plural i democràtic), la xiulada a l’alcalde després de la “pavana d’honor” al Vot del Poble, la reivindicació de la Cuca per allargar encara més la cercavila, el Quartsdenou renovat i innovat,  les micro-càmeres a la faixa dels castellers (i a l’ala del Drac) o el Vértice aquest que s’ha fusionat (o viceversa) amb la meva empresa, no sé si al 15 o al 360 per cent… I en un parèntesi anterior m’havia deixat també explicar-vos les escapades a Montserrat (a peu), a Londres o a Copenhaguen (en avió)  en una Primavera intensa, que va permetre algun parèntesi (massa breu) però necessari per no morir de sobredosi professional.

Podria fer un max-mix de tot plegat i igual sortiria una botifarra divertida, o un vodevil d’aquests que s’estilen en dies de Festa Major. De cada una d’aquestes coses hauria d’haver fet un post. Totes, les personals i les col·lectives, tenen punts per compartir, per riure o per emprenyar-se, per coincidir o per discrepar.

Però ja som a meitat d’agost i encara no he tancat aquest recull desendreçat de tot el que tenia ganes de comentar aquestes darreres setmanes i que vaig començar a inventariar els dies de Festa Major. He passat més d’una setmana a Vilanova, sopant i dormint a casa i fent companyia a la mama, substituint les “sessions de control” diari que habitualment fan els meus germans; ells són de vacances (se les mereixen) i la meva petita contribució ha consistit en pujar i baixar cada dia de la feina, amb moto gaudint de l’airet i l’olor a pins que encara fan les Costes de Garraf, al preu d’arribar avui ben xop a casa perquè m’ha enganxat un dels pocs ruixats d’estiu que han caigut per aquestes comarques.

L’Helena és a Hawai, una de les propostes que tenia aquest estiu, el Toni ahir va tornar d’Indonèsia, la Rosa o els Cruells són a Guatemala, el Salva està volant i després a Formentera, la Montse i l Salvador a Euskalerria, el Rafel i la Montse a la Costa Blue, el Jofre se’n va avui de vacances a Finlàndia…  A Barcelona la gent ja va pirar aprincipis de mes; a VNG aquests dies posteriors a la Festa Major i no hi queda gairebé ningú.  Per tant, l’estada vilanovina tampoc ha servit per fer vetllades de repàs estival amb els amics de sempre; sí que ha servit en canvi per fer família, per conviure amb la mama, i per pensar en el pas inexorable del temps, en els costums i les manies que segueixen inamovibles i en les possibilitats perdudes que s’han endut els anys, després d’haver-les ajornat una i altra vegada.

Avui refresca a la galeria de casa. Aquesta galeria que enyoro quan no la tinc, en aquesta Vilanova que estimo i odio amb la mateixa intensitat. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!