Vicent Luna i Sirera

Els valencians, que des de fa una pila d’anys estiuegem a la platja de Gandia (extraoficialment la platja de Madrid), sabem que els banys del mes de setembre són especials. Res a veure amb la xafogor de Juliol i Agost, l’angoixa d’una sorra atapeïda a vessar, com un formiguer, de para-sols, tovalloles, hamaques i gent, molta gent prenent el sol, llegint la premsa “nacional” (ABC, La Razón, El Mundo i El País) i gaudint de la mar. Llavors passejar vora mar implica anar sortejant un munt d’obstacles i assabentar-se, sense adonar-se’n, de tota mena de converses: “Es que en Madrid tenemos…”, “ Si, pero eso no pasa en Madrid…”, “Mira, escucha, en Madrid…”

Tanmateix, al setembre la situació és molt diferent i llavors passejar vora mar és tot un plaer. I encara més, i aquest és un avantatge de la platja de Gandia, si passeges fins l’Auir. Tens la sort que en un tres i no res pots passar del formiguer que abans esmentava a un tros de platja verge i gens massificada.

Ahir dissabte, a mitjan matí i sense cap pressa, vaig anar passejant  fins aquest tros de platja. Mentre anava vora mar vaig poder constatar que la premsa “nacional” havia donat pas a la “regional” (Levante, Las Provincias) i que les converses em resultaven més nostrades. Arribats a l’Auir em vaig enfilar en la mar per donar-me el darrer bany d’aquest estiu que ha esdevingut caldós i sec, molt sec. L’aigua, al meu parer, estava perfecte, amb aquell puntet de frescoreta que m’agrada. Surant, amb els ulls tancats, i mentre em deixava portar per l’onatge, vaig aconseguir tocar el cel: pau, tranquil·litat, relaxament…Però en obrir els ulls, i contemplar el paisatge, no vaig poder deixar de pensar en tres imatges fixes associades a tres  neguits que em generen ràbia i impotència. A l’esquerra, i allà ben lluny, la silueta del ferit Montgó: maleïts siguen aquells que intencionadament li pegaren  foc per malèvols interessos. Al davant la platja de l’Auir, amenaçada cada any per especuladors urbanístics : maleïts siguen tots aquells polítics, com l’alcalde de Gandia Arturo Torró (el valencianet ofrenador), que volen requalificar els terrenys de l’Auir per sucar de comissions il·legals. I al meu davant l’imponent Montdúver (“canten els ocells matiners del dia/ muntanya amunt i les nits/ són extenses i nombroses”, escriuria el poeta de Burjassot, Vicent Andrés Estellés) atapeït d’antenes al seu capdamunt per poder veure i escoltar tota mena de TV i ràdios nacionals: maleïts polítics del PP i del PSOE , valencians i espanyols, que ens heu deixat sense cap mitjà de comunicació en la nostra llengua.

Des d’ací, des d’aquesta “immensa mar blava”, com diu la cançó, des d’aquesta “cassola al forn” que escriuria Ausiàs March,  us he contemplat a tots tres. Montgó, Auir, Montdúver, voldria el proper estiu trobar-vos, si més no, sense més arraps , per poder-vos contemplar i gaudir de la vostra presència. Pel ponent els núvols negres amenacen pluja. Però tot ha quedat en això, en una amenaça. Quatre gotes mal comptades s’han deixat caure. Diuen que  dilluns o dimarts va de debò i que, coincidint amb l’entrada de la tardor, per fi vénen les desitjades i necessàries pluges. Tant de bo fos així, doncs tots, absolutament tots, rius, pous, embassaments, i tota mena d’essers vius, estem força assedegats. Adéu estiu, adéu.

Alcoi, 21 de setembre del 2014

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!