Club 7 Cinema

Pot ser que els referents ofeguin una pel·lícula? És possible que, a base d’intencions i més intencions, l’obra resultant quedi poc airosa? Una mica força d’això li passa a James Gray amb La immigrant.

La història que explica, amb Marion Cotillard, Joaquin Phoenix i Jeremy Renner encapçalant-ne el repartiment, és la d’una dona de Silèsia (Cotillard) que el 1921 arriba a Nova York i cau en la trama d’un proxeneta (Phoenix), que la salva de la repatriació, l’acull i li permet guanyar calés per a ajudar sa germana tuberculosa, retinguda a Ellis Island. Un proxeneta especialment hàbil en untar els agents de la llei i en moure’s pel Lower Est Side -barri de jueu d’immigrats-, oferint fantasiosament el servei de les dones que explota, com la protagonista de qui s’enamora, fins al punt de voler allunyar-la d’un mag de vodevil (Renner) amb qui la noia podria fugir.

Per a ambientar-ho en l’època, el cineasta ha près visualment de referència les teles del pintor George Bellows i quadres d’Everett Shinn. Amb el director de fotografia Darius Khondji van estar estudiant fotografies en color de començament del segle XX i les polaroid en color del decorador italià Carlo Molino -que, segons explica James Gray: mostren com la tecnologia moderna pot reproduir l’estil d’aquelles fotografies de fa un segle en termes de saturació de color i de densitat dels negres-. I realment el resultat plàstic és esplèndid. Recorda d’alguna manera a decorats de musicals o fins la topografia de cert cinema “antic”…

El personatge de la immigrant, Gray l’ha caracteritzat tot pensant en actrius que han protagonitzat grans històries de dones: Bette Davis, Barbara Stanwyc, Greta Garbo… -tot i que Marion Cotillard es queda molt curta respecte a aquells monstres de la pantalla-. El cineasta explica que la va escollir quan, en veure-li el rostre, li va fer pensar en el de Renée Falconetti a La passió de Joana D’Arc, de Dreyer : a aquesta dona -diu, referint-se a Cotillard- no li cal parlar. És tan expressiva que podria ser actriu de cinema mut… I certament, amb un mocador al cap, la noia fa pensar en les estrelles del cinema mut, especialment a l’escena clau de la pel·lícula, en què es confessa a un capellà.

Per a aquesta escena de la confessió, James Gray declara que va pensar molt en Journal d’un curé de campagne, de Robert Bresson, perquè volia una cosa austera i mítica. Tot i que la pel·lícula no ha estat mai pensada només com un homenatge a Bresson. Està prou inspirada en la tradició de l’opera i el melodrama en què es busca d’arribar a una veritat superior mitjançant emocions desmesurades, de situacions dramàtiques. Per això a la banda sonora utilitzo Puccini, Gounod i Wagner.

El melodrama, Gray el deixa per a “la història”, reservant per a l’argument un monòtom reguitzell d’estira-i-arronses entre la protagonista i el proxeneta o el seu cosí, entre el delit de la dona per ser feliç i la realitat per què li toca passar, entre l’estimació ostensible del proxeneta i el fet que l’exploti sexualment, entre els vincles de família salvífics i els que duen a la tragèdia… Tot, força previsible, no gens atractiu. I així la pel·lícula no li agafa volada fins gairebé al final, quan s’esdevé l’escena de la confessió, en què “la història” passa al primer pla, el melodrama esclata amb un cert caire de tragèdia i l’obra esdevé el relat d’una redempció per amor. Sense temps perquè el vol agafat prengui dimensions operístiques ni compensi el metratge anterior.

És com si, volent representar la memòria emocional de la seva pròpia família -d’immigrants ucraïnians-; volent depurar el melodrama amb una austeritat hereva de Bresson, sense practicar un estil precisament bressonià; volent recrear una època… no hagi aconseguit que la pel·lícula com a tal tingui prou vida, fins que s’esdevé la confessió…

Michael Kohlhass, segle XVI, entre el feudalisme i el Renaixement, el catolicisme i el protestantisme…

Tot i que no n’havien anunciat la seva presència, Sergi López ha fet cap a Canes, com a membre de l’equip del film Michael Kohlhaas, amb què el francès Arnaud des Pallières ha debutat en la Competició de Canes. El seu paper en aquesta pel·lícula és curt i de ben segur té a veure amb el fet que hagués protagonitzat Parc, el film anterior del cineasta. Tot i així, cal remarcar que el seu personatge parla íntegrament en català quan tota la resta ho fan en francès. Hi interpreta un manc amb aire de Sanxo Panza que, a cavall d’un ruc, s’afegeix als revoltats contra la injústica feudal que lidera Michael Kohlhass, a la zona de les Cevenes, al segle XVI.

No hi ha ni una explicació clara ni una motivació concreta perquè parli en català i els altres l’entenguin ben bé; però s’hi pot veure una possible voluntat del cineasta de deixar constància que en aquell territori muntanyós d’Occitània hi havia a l’època una situació lingüística diferent a la que mostra el film. Hem de tenir present que igualment es podria haver estalviat un diàleg breu en alemany que mantenen el protagonista i un monjo, que podem interpretar com un reconeixement al fet que la novel·la homònima de Heinrich Von Kleist en què s’inspira s’ambienta en una regió alemanya. El llibre és en alemany -ha declarat Des Pallières-. M’agrada i admiro la literatura alemanya, però no sé ni un borrall d’alemany. Volia rodar en francès i no tenia altre remei que traslladar la història a un altre indret. Per a conservar-hi el vincle dels personatges amb el protestantisme naixent, les Cevenes van quedar com la millor opció, ja que a començament del segle XVI, catòlics i protestants van viure pacíficament en aquella regió dura i magnífica.

La figura de Michael Kohlhaas s’inspira en la història real d’un marxant de cavalls pròsper i pietós que s’aixecà en armes i arrasà el país a sang i foc perquè se li restituís un dret usurpat per un senyor feudal. Un home que, a punt d’arrabassar el poder per les armes, és capaç de renunciar-hi a canvi d’obtenir -ell, individualista- satisfacció pel mal que se li havia causat. Precursor del burgès ciutadà de dret -gosa anar als tribunals per reclamar el dret i és quan el sistema li rebutja la justícia, que organitza un exèrcit-, es contraposa al perfil espectral del senyor feudal. Som a la cruïlla entre l’Edat Mitjana i el Renaixement. La Bíblia, Kohlhaas ja no la llegeix en llatí i és un comerciant pròsper, de vida familiar, abans que s’esdevingui la guerra que ell mateix enceta. I és la conversa amb un pastor -que a l’original literari representa el mateix Luter- que el du a deposar les armes -sense renunciar als seus drets individuals, però…-. Després del combat, tot i que el senyor feudal pugui ser castigat, el poder reial no podrà tolerar el perill que representa Michael Kohlhaas.

Arnaud des Pallières ha prescindit de determinats aspectes de l’obra de Von Kleist i hi ha afegit alguns personatges, d’entre els quals el d’una filla que hi aporta una mica del poc calor humà que traspua la pel·lícula; el manc sanxopanzesc que incorpora Sergi López i el d’una jove assistent anomenat Jeremies, que Des Pallières defineix com a portador de les utopies revolucionàries de llibertat i felicitat que mogueren les revoltes a França i Alemanya entre 1520 i 1530.

El principal tret estilístic del cineasta en aquesta pel·lícula és l’aplom monòton amb què caracteritza l’actor Mads Mikkelsen per a incorporar la dignitat i tossuda determinació del seu Michael Kohlhaas; aplom i monotonia que s’estén a la posada en escena i al mateix ritme fílmic. La bellesa amb què filma la natura, la intel·ligència amb què representa una ficció d’ambient medieval, la cura que ha tingut amb el vestuari i l’atenció als cossos dels protagonistes, la textura fotogràfica i acústica de la pel·lícula… són valors plausibles que tanmateix no llueixen pel to aplomat que ho acaba impregnant tot.