En contra:

 

 

Un
grup d’amics vam anar a Normandia on viu en Joan Busquets. Dos mil
cinc-cents quilòmetres d’anada i tornada per veure’l.
N’haguéssim fet cinc mil. Vam ser molt ben rebuts. I en Joan qui
més menjava, bevia, xerrava i reia amb nosaltres. Una vitalitat i
vida exemplar. Li agrada viure bé i fer la feina ben feta.

 

Txema
Bofill amb la col·laboració de Pep Cara. Fotos:
Heura Marçal.

Joan Busquets ha
escrit un llibre autobiogràfic El
Senzill. Guerrilla i presó d’un maqui,
editat pel Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga l’any
2008 i que aviat serà reeditada una versió corregida. Un llibre fet
a consciència per deixar constància del seu pas amb els maquis i la
vida llegendària dels germans Sabater, Massana i molts d’altres
guerrillers menys coneguts.

Avui
en dia, en Joan Busquets Verges és un dels pocs sobrevivents de la
resistència llibertària, junt amb l’Àngel Fernàndez, Manuel
Fornés i pocs més. Estaria bé poder-los connectar i homenatjar-los
en vida. Els amics de Berga ja ho han fet amb en Joan Busquets. Hem
de seguir el seu exemple i així respondre a l’oblid, l’insult i
a l’ignominia dels nostres corruptes governants.

A
Normandia, al costat de la casa del Joan, constatem com els francesos
han donat sepultura digne als alemanys nazis, als ocupants, als
enemics estrangers, en cementiris impressionants
construïts sols cinc anys després de la guerra, i a Espanya han
passat setanta cinc anys i no s’ha donat sepultura als republicans,
als milicians, als defensors de la llibertat, als ciutadans
assassinats pels falangistes, pels militars colpistes, pels moros de
Franco i els mercenaris del capitalisme internacional. Per què no
se’ls dóna sepultura i se’ls oblida? Segueixen governant els
franquistes, els borbons i els que es van fer rics durant la
dictadura.

Els
maquis van jugar-se la vida en la lluita contra el terrorisme
franquista. La majoria van morir assassinats en una resistència
heroica, alguns amb condemnes perpètues, altres condemnats a molts
anys de presó, la majoria torturats, maltractats durant anys, i avui
silenciats. El pitjor de tot és que els pocs que han quedat vius,
com en Joan Busquets, pateixen l’oblit, el menyspreu i la
injustícia de les autoritats oficials que sols tenen ulls pels
vencedors i els seus beneficiaris.

La
dictadura franquista va acabar amb els maquis gràcies a la
col·laboració dels aliats, dels Estats Units i democràcies
europees que públicament repudiaven la dictadura, però l’acceptaven
per la por a l’adveniment d’una revolució comunista i anarquista
a Espanya. El dictador Franco, amb l’ajuda
i reconeixement dels aliats, va atacar amb terror i crueltat als
maquis, als enllaços, als ciutadans qui li donaven suport, sigui per
afinitat ideològica, per diners, o per lligams de familiars i
amistats, i se’ls aplicà la llei de fugues, condemnes a mort o a
molts anys de presó.

L’historia
oficial és la dels assassins i els colpistes franquistes. Als maquis
sols els recorden alguns novel·listes, com a herois i llegendaris
guerrillers, o bé, alguns investigadors independents que recullen
les vivències dels maquis i els seus amics per a saber més
d’aquella resistència desconeguda i que persisteix sobretot en
l’imaginari i de manera oral

Després
de coronar-se Rei, l’elegit com a successor pels franquistes, el
Borbón, va anar a París i els governants el van rebre amb honors i
van desterrar a Belle Ille a resistents i companys anarquistes per a
complaure el successor de Franco. Entre ells en Joan Busquets, una
infàmia tant dels francesos com del Borbón, que va fer que les
autoritats franceses segrestessin durant uns dies tant a anarquistes
com a militants de l’ETA (en illes diferents). Cal recordar que la
Monarquia no reconeix els maquis. Tampoc la Generalitat de Catalunya
els reconeix, tal com denuncia en Joan Busquets

Joan
Busquets va néixer l’any
1928 al barri de san Gervasi de Barcelona. Actualment viu amb la seva
companya Ivette. Tenen un fill. En Joan té tres germanes més grans,
quasi centenàries, i nebots i petits nebots, una gran família que
visita quan ve per Barcelona.

 

 

Com
t’has format en la vida?

M’he
format a poc a poc. La meva formació ha estat a cops. Va començar
durant la guerra civil. Era un nano. Vaig ser testimoni de l’entrada
dels nacionals, de la barbaritat dels franquistes en entrar a
Barcelona. Tenia 11 anys en acabar la guerra

 

Explica’ns
algunes barbaritats dels franquistes després de la guerra?

Recordo
moltes coses: que anàvem al cine i ens feien cantar el cara el sol
amb el braç aixecat, l’himne falangista, i qui es feia el ronso li
donaven unes quantes bufetades, si era un home, i si era una dona, li
rapaven el cap a zero. També vaig ser testimoni en el tramvia del
maltracte a un vell que parlava en català (podia ser un home d’uns
cinquanta anys), el van tirar a fora a cops. Li van dir: «Hable
como los cristianos».
Es creien els amos, eren grups de falangistes, criatures molt i molt
joves. Donaven bufetades sense més ni més. A les cues per comprar
pa, a les dones també les maltractaven: «Tu ¿por qué me miras?»
i pum, li donaven una bufetada. Tota aquella situació, era una copia
dels nazis.

 

A
tu et van
humiliar o maltractar?

A
mi un cop al ball, tenia uns 15
anys, portava una corbata vermella. Em vam agafar dos i em van
retreure de ser un roig «Tu eres un rojo». Ens vam barallar i em
vaig defensar com vaig poder. Com ells eren dos, jo vaig rebre més.
Ens van separar. Una situació contradictòria. Ells anaven amb la
gorra vermella i em criticaven i acusaven per anar amb una corbata
vermella. Jo em vaig criar en aquest ambient. I va crear en mi una
situació de revolta i això es va anar acumulant. Com jo, hi havia
altres joves que pensaven igual, rebotats contra les injustícies!

 

Els
llibres et van
formar?

Els
de Berga em van regalar
Sembrando
flores de
Federico Urales, ja que a les memòries comento que fou un dels
primers llibres que vaig llegir de petit. Un detall molt maco. Em va
influenciar. Aquest i altres llibres me’ls deixava un xicot del
Clot, un tal Ferrer, un professor autodidacta, cultivat, molt
tranquil: Tenia una manera d’explicar les coses suau. Hi anàvem
tres o quatre i comentàvem els llibres que llegíem. Ell ens
demanava les nostres impressions i ens feia comentaris de coses que
no veiem. Fou la meva formació inicial. També l’ambient familiar
em va formar ja que el pare era de la CNT. Jo vaig créixer amb la
CNT, el sindicat dels treballadors que lluitava pels treballadors.
També vaig rebre l’influència d’altres familiars, com un cosí
germà que el van assassinar els franquistes, i d’altres familiars
refugiats a França. Un cosí va retornar dels camps de concentració
i va venir a casa, i s’hi va quedar un bon temps sense papers. Va
trobar treball de lleter, ja que venia de pagès. Abans dins de les
lleteries hi havia les vaques.

 

I
la teva formació com continua?

La
formació és un procés que no s’acaba
mai. En
refugiar-me a França vaig entrar en contacte amb la CNT de l’exili
i hi havia un ambient magnífic de solidaritat i activitat. Jo em
vaig afiliar a les Joventuts Llibertàries. Una família em va
acollir fins que vaig trobar feina en unes mines. Nosaltres
organitzàvem espectacles per recollir diners pels presos.

 

Quins
espectacles?

Fèiem
balls, rifes,
les dones feien pastissos i nosaltres els veníem. Alguns feien
teatre. Jo venia el periòdic Ruta,
casa per casa, i els diners servien pels presos. Anava als mítings,
a xerrades. Tot això em va anar formant i conscienciant. Vaig
decidir i em volia demostrar a mi mateix que es podia fer alguna cosa
més contra el règim de Franco

 

Com
ho vas
fer per entrar als maquis?

Vaig
entrar en contacte amb en Marcel·lí Massana. Ell també va venir al
local a parlar-nos de les activitats dels guerrillers contra la
dictadura, i això em va entusiasmar molt.

Explica’ns
aquest entusiasme.

Home!
Jo estava contra el règim, moltes de les activitats de nosaltres,
les Joventuts, estaven relacionades contra la dictadura i volíem
suprimir-la. El pitjor que pot arribar a un poble és un règim que
ho prohibeixi tot.

 

Vas
anar a l’escola pública?

Sí,
a Barcelona. Però allà hi vaig aprendre molt poc. On
en faig formar culturalment fou en les presons.

 

Culturament?

Parlo
de la cultura que pot adquirir un petit autodidacta sense
pretensions. Vaig llegir molt, vaig escriure, que era allò
que m’agrada, vaig estudiar matemàtiques i comptabilitat. I tot
això em va valdre quan em vaig posar a treballar per mi mateix a
París. La cultura la vaig rebre a cops, a cops de peu.

 

I
la música?

Sí,
a la presó també vaig estudiar música a la banda. Fèiem música
clàssica. El director de la presó era un bèstia però li agrada la
música. Ens venia un director de fora. Jo formava part de la banda
de la presó. Tocàvem música clàssica els diumenges i festius i
per fer desfilar els presos.

 

Parla’ns
de’n Massana.

Ja
n’he parlat molt de’n Massana. Ell va fer la guerra. Tenia uns
estudis militars i va sortir amb el grau de tinent. I va estar en
camps de concentració fins a recuperar la llibertat. En recuperar la
llibertat era un paria. I es va dedicar al contraban, com molts
d’altres per sobreviure, fins dedicar-se a la resistència. A mi em
va causar una molt bona gran impressió des de l’inici.

 

Per
què et
va impressionar?

Tenia
una forta personalitat. Ho demostrava i li agradava demostrar-ho. I
és clar un jove com jo que tenia 20 anys em va causar
un impacte terrible. Ara em faria una mica de gràcia. Ell cridava
fort, com fent teatre. Era per impressionar a l’enemic. I de tan
fer aquesta comèdia, ja cridava a tot déu.

A
tothom?

No
de manera dolenta. Era una costum que va agafar. Li agradava que es
parlés d’ell. Feia cançonetes contra la Guàrdia Civil. I estaven
molt ben fetes i organitzades. Se’n fotia de la Guàrdia Civil.
Això la guàrdia civil no li perdonava. Li tenien un odi terrible. I
a la gent li agradaven i reien.

 

Així
era músic també?

No,
ell feia la lletra i les cantava. Posava la música d’Antonio
Machin, de boleros.

Com
funciona el grup guerriller.
Quin era el rol del Marcel·li Massana?

Ell
era el delegat del grup. Es plantejaven els problemes dintre el grup.

 

En
Massana era el delegat o el cap?

Era
el delegat, i per
mi era el més competent i astut. La prova és que no va caure mai
cap grup seu. Tu diu-me quin grup guerriller no va caure i no van
matar a ningú? Cap. Tots els grups han tingut baixes. El seu grup és
l’únic que no ha tingut cap baixa. A més amb en Massana era
alegre i sabia gaudir de la vida.

 

Les
tàctiques i accions, ¿qui les decidia en Massana o el grup?

Ell
decidia la manera
de fer les coses. No se li discutien perquè coneixia molt bé el
terreny, tenia experiència en organització, i els grups que ell
dirigia no van caure, fet remarcable. Ara bé, allò que s’havia de
fer, això ho decidien els de l’interior, el Comitè de defensa.
Qüestions del dia a dia i internes de grup o pieles
rojas decidíem
entre tots.

 

Exposa’ns
un exemple de bona organització.

Una
vegada, en
segrestar el jefe d’abastos de Barcelona i ens vam endur a França
la família de la base de Santa Eugènia, prop de Berga, per evitar
represàlies, i un guia se’ls va endur a Toulouse. Estàvem ben
organitzats.

 

Fèieu
preparació militar?

El
grup estava ben preparat. Hi havia una gran l’experiència
dels membres del grup ja que havien fet la guerra i el maquis
francès.

 

I
tu, quina era la teva experiència.

En
estar amb
aquesta gent jo vaig aprofitar-me de la seva experiència, per
exemple, muntàvem la metralleta amb pocs segons.

 

Quin
sentit li donaves a la lluita armada?

Hi
havia un règim autoritari. Era l’època
d’interessar-se per la lluita armada i les armes. Eren el nostre
enemic i havíem de combatre’ls. Eren ells els que es van sublevar
contra la República legitimada pel poble i es van imposar per les
armes. Aleshores els bandits eren ells. Quan parlo dels militars
franquistes s’ha d’entendre bandits. I el Rei és un bandit
també. El Rei el va posar en Franco i com que el rei no s’ha
disculpat ni molt menys, i va reconèixer a Franco «como su padre
adoptivo», no li tinc cap respecte en aquest home. No se’l mereix.

 

Que
penses del fet que ara patim d’una
monarquia absoluta, una monarquia per a tota la vida segons una
Constitució?

T’ho
acabo de dir. Una monarquia permanent és immoral. Es creuen que
perquè tenen «sangre azul» estan per sobre de nosaltres. Aquest
home no mereix cap respecte. Per a mi està de més. És el poble que
ha d’expressar-se. El poble va aguantar quaranta anys en Franco, i
ara veure’m quants aguanta a aquest home. El rei té el poder
absolut i és el generalisimo de l’exercit, i «sempre té raó i a
més impunitat». Seguim sent vassalls. Que cada un en tregui les
conclusions.

 

De
moment el pobre poble no pot fer referèndum, ni consultes, ni res.

De
vegades fa falta alguna cosa més que referèndums. Per les bones
aquesta gent segur que no se
n’anirà i per les dolentes costaria sang. Si el poble es posa a
les dolentes, perquè aquesta gent no se n’aniran per les bones,
mataran per defensar els seus interessos i privilegis. Ho estan
demostrant totes aquestes monarquies absolutes i règims autoritaris.

 

Quines
tipus d’accions
feien?

Bàsicament
el sabotatge contra el sistema. Quan nosaltres vam
actuar hi havia pocs grups, uns tres o quatre.

 

Quines
característiques tenia la guerrilla urbana de Barcelona?

Hi
havia un Comitè de defensa fixe
a Barcelona i grups volants que venien de França i entraven en
contacte amb els de l’interior. I conjuntament es feien treballs o
no… Depenia. Però hi havia un contacte permanent entre els dos
grups.

 

Com
vas
caure?

Jo
vaig caure al 1949.
Un dia després de la detenció i assassinat d’en Pep Sabater, a
qui van trobar l’adreça i contacte del meu pare. Vaig estar
diverses setmanes a la Jefetura Superior de Policia a via Laietana.
Els cabalosos estaven plens de companys detinguts. Entre ells estava
en Pons que van afusellar, el Tragapanes,
en Miguel García, etc.

 

Com
et van
tractar la policia franquista a via Laietana?

Allò
que més em va
torturar fou la son, la manca de son. No em deixaven dormir. Més que
les bufetades, empentes, insults i cops. Tot això era per eliminar
la teva voluntat, ja que la manca de son és terrible, pitjor que una
pallissa. A mi no em van fer com al Maño
que el van tenir penjat tota una nit amb les mans a darrera, que el
van deixar sense sentit. A mi desprès de dues setmanes de la
detenció em van traslladar a la presó Modelo i al cap de vint dies
ja estava condemnat a mort per un Consell Militar.

Què
senties en
saber que se t’acabava la vida als vint anys?

Jo
no em veia amb la vida acabada. De seguida em vaig inventar
il·lusions, passava hores pensant que m’escapava,
que estava lliure. Algunes vegades ja ho donava per fet i tot.
Fantasies. Una vegada em vaig fabricar una pistola amb migues de pa i
amb betum de llustrar les sabates. La vaig tirar. No hagués
funcionat. Eren il·lusions que m’ajudaven a viure. A un moment
vaig dir-me que si arriba al moment cal encarar-ho i s’ha acabat.
Aquesta va ser la meva conclusió final.

 

Vas
fer un repas de la teva vida mentre estaves amb els condemnats a
mort?

No,
no, no, sols tenia 21 anys. Avui dia pensaria d’una
altre manera. Amb mi estava en Manolo Sabater i en Saturnino
Culebras, el cap del grup, anomenat «los primos», i que tenia sols
7 anys més que nosaltres. A ells els van afusellar. A mi em van
commutar la pena de mort per 30 anys de presó. En Saturnino ja
pensava com un home adult, més centrat. En Manolo, el van matar per
ser germà del Quico i el Pep Sabaté. En Manolo i jo fèiem les
coses sense pensar gaire. Per exemple, estàvem en cel·les
contigües, i vam planejar d’escapar-nos pel vàter, de mirar si hi
havia alguna sortida. En Manolo va arrencar tot el vàter i el van
castigar. Tenia molts pebrots. Desprès ens comunicaven a traves de
la missa els diumenges. I vam fer un pacte que si ens executaven
demanaríem un plat d’arròs amb llet. Ell abans d’afusellar-lo,
va complir el pacte i va demanar un plat d’arròs amb llet. En
Manolo va sorprendre a tot déu. Ho van considerar com un a acció
coratjosa i un desafiament. En els moments que els condemnats es
desmunten, en la capella, ell es menjava un plat d’arròs amb llet.
Fou una acció de molt de coratge. Va demostrar que tenia pebrots i
no tenia por. Va fer honor del nom Sabaté.

 

Va
morir complint el vostre pacte.

A
mi em va impressionar molt. La prova que encara en parlo. Jo guardo
d’en Manolo
Sabater un record inoblidable.

 

Joan,
tu vas estar a la presó 20 anys. En sortir, escrius, vas passar un
temps a la deriva, una època autodestructiva, amb fortes dificultats
a adaptar-te a la vida «en llibertat».

Sí.
Jo vaig sortir en un món que desconeixia completament. Vaig entrar
als 21 anys i en vaig sortir als 41. Al principi no me n’adonava. A
Madrid vaig entrar en contacte amb companys que havia conegut a la
presó. Vaig conèixer a l’Angel
Rojo,
alies de Melchor Rodríguez, que es va portar bé amb mi. De Madrid
vaig anar a Barcelona i em va entrar com un buit. No tocava de peus a
terra. Anava desconcentrat. Els cotxes em pitaven, passava els
semàfors en vermell. No sabien dels meus problemes. Ho passava
malament. Un company em va fer entrar en una editorial. Tenia un
complex gran d’inferioritat i de relacionar-me amb els altres. No
em trobava bé enlloc. Ni en el treball, ni a casa. Sentia que em
miraven de reüll. Sols em trobava bé amb els companys que havien
fet llargues penes de presó. Ens compreníem. Els companys del
carrer intentaven ajudar-me però no hi havia res a fer. No
comprenien el problema.

Quin
era el problema?

Integrar-se.
Era impossible integrar-me. Eren molts anys de presó. I no
m’integrava
en cap aspecte, ni en el treball. Estava desplaçat completament.
Desprès de la mort de la meva mare, me’n vaig anar a França. La
policia a via Laietana em citava. M’amenaçaven, m’insultaven.
Era insuportable. Vaig decidir anar a França. El Josep Ester de
Berga, un amic de Massana, que treballava a l’
Office français de protection des réfugiés et apatrides
(OFPRA) va
fer-me les gestions per aconseguir-me l’estatut de refugiat
polític. I vaig seguir a la deriva uns anys fins que vaig conèixer
la meva dona i va néixer el nostre fill. Desprès em vaig
estabilitzar i vaig fer una vida normal. Foren 4 anys d’infern.

 

L’any
passat a Barcelona vas protagonitzar una acció exigint el
reconeixement polític, moral, jurídic i econòmic dels pocs maquis
que quedeu davant la seu del Memorial Democràtic. Com està el tema?

Jo
vaig escriure una carta al president de la Generalitat que en aquell
moment era en Montilla, sol·licitant-li que reconeixes als maquis,
ja que a Madrid no els reconeixien de manera oficial. Se’m
va ocórrer que, com a català, jo i altres maquis catalans fóssim
reconeguts per la Generalitat. Vaig escriure al Montilla dient que
prengués alguna decisió i possibilités una obertura i una
reparació als maquis, al dret a ser reconeguts al menys per la
Generalitat. Després de sis mesos va contestar la Bono, la
responsable del «Memorial democràtic» que no podien fer res, que
no depenia d’ells, que la culpa era de Madrid. O sigui, que no
tenien en compte allò que jo els havia escrit. No contestaven en
allò que demanàvem. Aleshores nosaltres a traves del Pep Cara i la
local de Berga vam fer una carta oberta proposant una acció i
adhesions de suport al reconeixement dels maquis. Moltes persones i
organitzacions es van adherir. En Pep em va organitzar xerrades i ja
em veus als vuitanta anys fent de conferenciant. Com que no havia fet
mai, m’ho vaig aprendre de memòria allò que havia de dir.

Com
et va anar?

Bastant
bé. Però no sóc
jo qui ha de jutjar. Alguns em feien preguntes i es creava debat. Vam
viatjar a les quatre províncies i vaig respondre a alguns
periodistes. Vam acabar en una concentració al Memorial democràtic.
On la Maria Jesús Bono i en Caminal ens van prometre i prometre. Van
parlar de fer un homenatge, xerrades informatives, intermediaris amb
Madrid, amb la Generalitat. Paraules buides. Seguim
sent els oblidats de la lluita contra la dictadura franquista. En
Pep Cara em va fer una entrevista i li deia que havia fet totes
aquestes gestions no per treure’n, res de material, ja que no hi
crec, sinó sobretot perquè estava moralment obligat a fer i
denunciar la discriminació dels maquis, de la part del Tripartit.
Sols sabien acusar a Madrid de ser els responsables.

 

 

Vas
estar amb els de la FAI?

Jo
sóc de la
FAI, sense estar apuntat. Però ho soc. No he tingut carnet ni res,
però sempre m’han considerat de la FAI.

Ara
té molt mala reputació a la premsa dels burgesos.

Sempre
l’ha tinguda. És el rol de l’enemic, desinformar i fer-nos
passar per dolents, per terroristes.

Què
en penses de les divisions actual dins l’anarcosindicalisme?

Sempre
hi ha hagut divisions. Els anarquistes ens organitzem amb grups
d’afinitat
que a vegades han resultat escissions. A la presó hi havia una CNT
forta i ben preparada, més de vuit-cents afiliats. També hi havia
les divisions històriques de la CNT: hi havia l’escissió de
Marcos Nadal (uns 20), un valencià condemnat a mort; el grup de
Sigfrido Català, que nosaltres els dèiem els trentistes i la
majoria, estàvem a la CNT, l’oficial. A fora es van ajuntar, i
aleshores a la presó també ens vam ajuntar. Però va durar poc. En
Marcos Nadal continuava fent de les seves, enviant informació pel
seu compte, i el van expulsar. Jo
vull que la unitat arribi, però la meva voluntat i la realitat són
coses diferents.
Hi havia també els pieles
rojas, els
joves llibertaris, els més radicals, que tenien més empenta, i
anaven més endavant. De fet és el deure de la joventut, anar pel
davant.

Com
el veus el sindicalisme avui?

Els
sindicats avui són
nuls, els han destruït, han perdut la seva essència. Els
treballadors acomodats. Els sindicats fan falta i prendrien un altre
aire si els que treballen ho portessin, fossin autogestionats.

Un
company per entrevistar?

Àngel
Fernàndez o
Manolo Fornés

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!