Dius que per tu aconseguir la sobirania fiscal és el primer pas per aconseguir la independència. A mi no em quadra amb el que acaba de dir tot just avui el teu president…a part que, si no és pels quartos per a què ens voldrien?

Mas defensa el pacte fiscal per evitar el divorci entre Catalunya i Espanya

En doctrina econòmica no sóc liberal en la mesura que els seguidors d’aquests postulats s’inclinen-conscientment o no-, excessivament per la llei de la selva de l’imperialisme i el seu procés de concentració de poder econòmic i polític que ja fou objecte d’estudi fa més de cent anys per Hobson, (un oblidat entre altres que amb encert preveieren força bé el desenllaç cru d’aquestes lleis revestides de la sagrada llibertat, i que cal recuperar per entendre l’actualitat); imperialisme primer liberal i després monopolístic ja fora de control, que generà els mals, les guerres i les destruccions del segle passat que es vol deixar enredere si volem sobreviure com espècie.

Sóc partidari de repensar Keynes, és a dir impulsar l’economia productiva i industrial -per sobre la financera que ha d’estar al servei d’aquèlles-, de lluitar fermament contra els monopolis de tota classe, i a tal efecte establir una política duanera per a la UE que no permeti que l’esclavitud oriental empobreixi, amb la marginació política corresponent, primer les classes treballadores, i després les mitjanes, i amb elles abocades a cap horitzó de progrés s’acabi el projecte genuí democràtic europeu, impossible de bastir si es continua en l’actual dinàmica social centrífuga de la irresponsabilitat política i social. Política duanera que a més portaria l’extensió del sistema democràtic en les societats esclavistes, on tampoc a la llarga hi ha cap futur ni per als poderosos seguint la lògica simplista però real de la sàvia Llei de ¨Say¨ que avui a Europa ningú recorda o no en sap extreure les conclusions oportunes.

És des d’aquests postulats, -segons diuen “vells” i no coincidents amb el grup liberal del parlament europeu on vostè està adscrit, si bé em temo que de moment no són considerats tampoc per cap altra-, que modestament li expresso que per a mi vostè, Sr. Tremosa, és del grup dels electes polítics catalans que mereixen respecte fonamentalment perquè sempre resulta evident que no és un doctrinari i té els interessos nacionals i europeus com a nord de les seves actuacions, i tampoc cau en els paranys de la divisió i de l’egolatria on desgraciadament gaire bé sempre es neutralitza la inteligència i l’honorabilitat. Vull dir que el que dic a continuació ho vull fer des del màxim respecte, i que voldria trobar el camí sincer i més empàtic alhora amb vostè. 

i és que arrel de la seva presa de posició davant de la trista retirada del Sr. Romeva en el tema de la violència esportiva, sobre la qual amb tot l’encert indica que “li sobra el to de penediment que desprèn“, m’he animat a fer-li una reflexió que al meu entendre ve a tomb respecte l’esquizofrènia catalana que és la matèria d’aquesta entrada del seu blog.

Per a mi el trastorn col·lectiu dels pobles de la nació catalana, la seva peculiar percepció de la realitat política que difereix de la pròpia de les altres nacions del mateix entorn cultural, (i que dona peu a parlar d’esquizofrènia), neix com a resultat de l’estrés de l’opressió i violència infringida pels estats que ens aixopluguen. 

Un dels resultats més visibles d’aquest estrés que encara no és post-traumàtic sinó que és inter-traumàtic, són les expressions sumisses en relació a tot el que ens és propi, i en especial en relació a la llengua. Es podria fer un diagnòstic poble a poble, vila a vila, i persona a persona sobre el pes personal i col·lectiu de l’esquizofrènia induïda per les institucions de l’estat, i el mapa resultant seria altament significatiu alhora que definitori de la tasca de reconstrucció nacional que hem de fer i que no és altra que la reconstucció de la salut pública dels nostres pobles.

Hi han, òbviament, molts graus en el trastorn col·lectiu, i així àmplies capes de la població de la Catalunya autònoma han superat els episodis més greus del trastorn, gràcies a gent com vostè que s’han mantingut i es mantenen fidels al nostre ser i el prestigien per la seva vàlua personal i generositat en les qüestions públiques que ens afecten.

Però encara en el capteniment d’aquestes persones més avançades hi resten traces de l’esquizofrènia col·lectiva que es posen en evidència justament quan determinades afirmacions públiques van acompanyades d’un “to de penediment” del tot sobrer. Ja sé que no és ben bé el tema del Sr. Romeva, tot i que em penso que en el fons si que ho és perquè si estigués defensant els jugadors del Real Madrid en contra de la violència catalana no hi hauria aquest episodi trist que serà incomprensible per als seus amics nòrdics que no tenen cap transtorn mental col·lectiu. I li prego que amb el mateix equilibri personal que utilitza vostè per diagnosticar que aquest to de penediment és del tot sobrer, i que per a mi s’explica amb el diagnòstic de l’esquizofrènia catalana, analitzi les declaracions públiques del nostre govern, els seus eufemismes, els programes dels partits catalans, les seves infantils amenaces, les seves excuses amagant-se en la pretesa manca de maduresa popular, (com si a una persona transtornada per la violència, no li fos imprescindible el finiment d’aquesta violència per superar el trastorn), el silenci davant de les deslleialtats institucionals ara ja clamoroses, la manca d’acció determinant i decidida per construir un estat propi on no sigui possible l’esquizofrènica induïda.

No dubto de la seva capacitat ni de la seva valentia per veure clarament la importància de desterrar el to de penediment català -que sovint es confon amb el de l’agreujat ploramiques que ens estigmatitza-, de corregir-lo entre els seus que l’utilitzen dia si dia també, de denunciar-lo sense treva i amb encert, és a dir amb compassió i sense agressivitat, en gaire bé tots els altres catalans amb responsabilitats polítiques. Sense la plena recuperació de l’autoestima col·lectiva no ens salva ni l’eix del mediterrani, ni l’eix de la prosperitat europea, ni 2012 senyors Tremoses fent bé les seves tasques a Europa.