Ramon Tremosa

Torre de Guaita

12 de gener de 2012
4 comentaris

Corredor mediterrani: París mira Barcelona

Carles Boix, professor a la universitat Princenton, va fer un article el 3 de gener de 2012 al diari ARA titulat “L’esquizofrènia catalana”. Compartint en gran part la seva anàlisi sobre el futur de Catalunya com a país seriós que aspira a integrar-se al cor productiu i avançat d’Europa, faig un contrapunt a una de les seves afirmacions. Avui us adjunto, com a primer apunt al meu blog de l’any, l’article que ahir vaig publicar al diari ARA, en el qual replico l’afirmació de Carles Boix de que el camí de l’euroregió no pot donar cap fruit per a Catalunya. Des d’Europa no ho veuen així, si més no des de la Comissió Europea i des d’algunes grans multinacionals industrials europees. Aqui el teniu.

L’admirat Carles Boix va fer a l’ARA el dia 3 una brillant descripció de l’esquizofrènia catalana: en la geografia urbana europea Barcelona és una excepció xocant. Capital d’un país industrial amb vocació exportadora, isolada entre el secular centralisme franco-espanyol, Barcelona malda per integrar-se a la “gran banana productiva” europea Rotterdam-Rhin-Milà.

 

No qüestiono que Boix proposi la independència com a única sortida per a construir un país digne que s’integri a aquest eix de prosperitat. Al Parlament Europeu he signat amb Oriol Junqueras i Raül Romeva moltes notes de premsa d’iniciatives conjuntes que acaben dient: “aquesta nova negativa de l’Estat espanyol dóna incentius racionals creixents a un major nombre de catalans per a demanar l’Estat propi”. Però mentre aquest Estat propi no arriba (el primer pas del qual per a mi és la sobirania fiscal), no podem permetre’ns el luxe de prescindir dels passos endavant que pugui proporcionar l’estratègia de l’euroregió (el primer pas de la qual és el corredor mediterrani, per a mi el “tren de la llibertat”: Madrid no el vol perquè europeïtzaria definitivament l’economia catalana).

 

La globalització econòmica i la crisi financera forçaran Espanya i França a canviar si volen seguir la puixant Gran Alemanya (Alemanya i els seus veïns del centre i del nord i ara també de l’est). Hauran de reformar els seus mercats regulats i protegits (laboral i ferroviari, entre d’altres), així com implementar obligatòriament bones pràctiques europees, com ara pagar factures a 30 dies.

 

Alemanya ha revalidat en aquesta crisi el seu model productiu de vincular salaris a productivitat per competir en un món global. Pactat fa 10 anys pels grans partits i pels agents socials, aquest model ha permès al 2010 a la Gran Alemanya recuperar-se molt bé de la crisi via exportacions industrials, gaudint de 18 mesos de notable creixement, atur baix i dèficit públic controlat, tot salvant l’Estat del benestar. Que Alemanya hagi renovat amb èxit la seva vocació industrial gràcies també a l’euro reforça la Catalunya industrial que s’hi integra de manera creixent. De la moneda única se’n poden despenjar alguns països però aquesta ja és irreversible per a la Gran Alemanya. (Atenció: potser el divorci Catalunya-Espanya vindrà si Madrid prefereix tornar a la pesseta abans que cedir la sobirania fiscal a la UE?).

 

El segle XXI comporta un canvi dels fluxes comercials globals: la Mediterrània ja és tan important com el Pacífic en tràfic de contenidors i ja triplica el de l’Atlàntic nord, la gran ruta del comercial dels darrers segles. Les multinacionals industrials europees miren els ports mediterranis com a via per reduir costos del seu comerç amb Àsia, un 70% del qual entra pels ports del nord d’Europa i fa tres dies de volta per Gibraltar.

 

Per això també ara la Comissió Europea, a més d’imposar al govern espanyol el corredor mediterrani tot eliminant la travessia central del Pirineu dels diners europeus, prepara els “project bonds” per a finançar-lo: si Madrid no el vol construir s’emetran títols de deute públic de la UE amb categoria triple A per a finançar només infraestructures que siguin rendibles.

 

En tant que ponent del grup liberal en la directiva “Single European Railway Area” he constatat l’interès de les grans companyies ferroviàries europees per Barcelona: la francesa SNCF fins al 2008 no tenia incentius a obrir el seu mercat tancat ni a sortir del seu país. Ara, però, si no creix fora de França haurà de tancar per pèrdues. I atès que Deutsche Bahn li barra el pas pel nord, París comença a mirar el seu sud com a única sortida per a treure als nòrdics negoci portuari i industrial i per a equilibrar la balança nord-sud. Recordem com va entrar Ryanair a Espanya: per Girona ara fa deu anys i el 2011 ja ha desbancat Iberia com a primera aerolínia domèstica. SNCF avui pregunta si els seus TGV podran arribar a Barcelona i si podria guanyar el concurs de les Rodalies de la Generalitat.

 

Joan Amorós i FERRMED han fet bo Francesc Pujols (“catalans, un dia ho tindreu tot pagat”): la Comissió Europea ha finançat els seus estudis i ha assumit els seus criteris en el reglament de la futura xarxa bàsica europea de corredors ferroviaris. I Deutsche Bahn va sponsoritzar el gran acte de FERRMED al Parlament Europeu d’ara fa un any (600 persones de tota la UE) a favor del corredor mediterrani. SNCF ara s’ha adherit a FERRMED i París comença a mirar Barcelona com a model de creixement. Per què no hauríem de fer-ho possible?

  1. Dius que per tu aconseguir la sobirania fiscal és el primer pas per aconseguir la independència. A mi no em quadra amb el que acaba de dir tot just avui el teu president…a part que, si no és pels quartos per a què ens voldrien?

    Mas defensa el pacte fiscal per evitar el divorci entre Catalunya i Espanya

  2. Tremosa, tot això està molt bé, però tenim un parlament que encara,hores d’ ara, esclavitza el comerç, a Catalunya no hi ha llibertat d’ empresa comercial, no hi ha llibertat per instal.larse comercialment, industrialemt les normatives ecològiques son exageradíssimes i és imossible muntar-hi res de res, al sol agrari o no urbanitzable no s’ hi pot fer res de res………….o és tant complicat que la gent ja n’ ha desistit,ara si e per veure passar el tren…..per això si que, potser, hi aurà llibertat………. 
  3. En doctrina econòmica no sóc liberal en la mesura que els seguidors d’aquests postulats s’inclinen-conscientment o no-, excessivament per la llei de la selva de l’imperialisme i el seu procés de concentració de poder econòmic i polític que ja fou objecte d’estudi fa més de cent anys per Hobson, (un oblidat entre altres que amb encert preveieren força bé el desenllaç cru d’aquestes lleis revestides de la sagrada llibertat, i que cal recuperar per entendre l’actualitat); imperialisme primer liberal i després monopolístic ja fora de control, que generà els mals, les guerres i les destruccions del segle passat que es vol deixar enredere si volem sobreviure com espècie.

    Sóc partidari de repensar Keynes, és a dir impulsar l’economia productiva i industrial -per sobre la financera que ha d’estar al servei d’aquèlles-, de lluitar fermament contra els monopolis de tota classe, i a tal efecte establir una política duanera per a la UE que no permeti que l’esclavitud oriental empobreixi, amb la marginació política corresponent, primer les classes treballadores, i després les mitjanes, i amb elles abocades a cap horitzó de progrés s’acabi el projecte genuí democràtic europeu, impossible de bastir si es continua en l’actual dinàmica social centrífuga de la irresponsabilitat política i social. Política duanera que a més portaria l’extensió del sistema democràtic en les societats esclavistes, on tampoc a la llarga hi ha cap futur ni per als poderosos seguint la lògica simplista però real de la sàvia Llei de ¨Say¨ que avui a Europa ningú recorda o no en sap extreure les conclusions oportunes.

    És des d’aquests postulats, -segons diuen “vells” i no coincidents amb el grup liberal del parlament europeu on vostè està adscrit, si bé em temo que de moment no són considerats tampoc per cap altra-, que modestament li expresso que per a mi vostè, Sr. Tremosa, és del grup dels electes polítics catalans que mereixen respecte fonamentalment perquè sempre resulta evident que no és un doctrinari i té els interessos nacionals i europeus com a nord de les seves actuacions, i tampoc cau en els paranys de la divisió i de l’egolatria on desgraciadament gaire bé sempre es neutralitza la inteligència i l’honorabilitat. Vull dir que el que dic a continuació ho vull fer des del màxim respecte, i que voldria trobar el camí sincer i més empàtic alhora amb vostè. 

    i és que arrel de la seva presa de posició davant de la trista retirada del Sr. Romeva en el tema de la violència esportiva, sobre la qual amb tot l’encert indica que “li sobra el to de penediment que desprèn“, m’he animat a fer-li una reflexió que al meu entendre ve a tomb respecte l’esquizofrènia catalana que és la matèria d’aquesta entrada del seu blog.

    Per a mi el trastorn col·lectiu dels pobles de la nació catalana, la seva peculiar percepció de la realitat política que difereix de la pròpia de les altres nacions del mateix entorn cultural, (i que dona peu a parlar d’esquizofrènia), neix com a resultat de l’estrés de l’opressió i violència infringida pels estats que ens aixopluguen

    Un dels resultats més visibles d’aquest estrés que encara no és post-traumàtic sinó que és inter-traumàtic, són les expressions sumisses en relació a tot el que ens és propi, i en especial en relació a la llengua. Es podria fer un diagnòstic poble a poble, vila a vila, i persona a persona sobre el pes personal i col·lectiu de l’esquizofrènia induïda per les institucions de l’estat, i el mapa resultant seria altament significatiu alhora que definitori de la tasca de reconstrucció nacional que hem de fer i que no és altra que la reconstucció de la salut pública dels nostres pobles.

    Hi han, òbviament, molts graus en el trastorn col·lectiu, i així àmplies capes de la població de la Catalunya autònoma han superat els episodis més greus del trastorn, gràcies a gent com vostè que s’han mantingut i es mantenen fidels al nostre ser i el prestigien per la seva vàlua personal i generositat en les qüestions públiques que ens afecten.

    Però encara en el capteniment d’aquestes persones més avançades hi resten traces de l’esquizofrènia col·lectiva que es posen en evidència justament quan determinades afirmacions públiques van acompanyades d’un “to de penediment” del tot sobrer. Ja sé que no és ben bé el tema del Sr. Romeva, tot i que em penso que en el fons si que ho és perquè si estigués defensant els jugadors del Real Madrid en contra de la violència catalana no hi hauria aquest episodi trist que serà incomprensible per als seus amics nòrdics que no tenen cap transtorn mental col·lectiu. I li prego que amb el mateix equilibri personal que utilitza vostè per diagnosticar que aquest to de penediment és del tot sobrer, i que per a mi s’explica amb el diagnòstic de l’esquizofrènia catalana, analitzi les declaracions públiques del nostre govern, els seus eufemismes, els programes dels partits catalans, les seves infantils amenaces, les seves excuses amagant-se en la pretesa manca de maduresa popular, (com si a una persona transtornada per la violència, no li fos imprescindible el finiment d’aquesta violència per superar el trastorn), el silenci davant de les deslleialtats institucionals ara ja clamoroses, la manca d’acció determinant i decidida per construir un estat propi on no sigui possible l’esquizofrènica induïda.

    No dubto de la seva capacitat ni de la seva valentia per veure clarament la importància de desterrar el to de penediment català -que sovint es confon amb el de l’agreujat ploramiques que ens estigmatitza-, de corregir-lo entre els seus que l’utilitzen dia si dia també, de denunciar-lo sense treva i amb encert, és a dir amb compassió i sense agressivitat, en gaire bé tots els altres catalans amb responsabilitats polítiques. Sense la plena recuperació de l’autoestima col·lectiva no ens salva ni l’eix del mediterrani, ni l’eix de la prosperitat europea, ni 2012 senyors Tremoses fent bé les seves tasques a Europa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!