Una persona amb molts anys de feina, de bona feina, a diferents administracions al més alt nivell, es queixava, en una conversa informal, que l’espectacle polític ha passat pel davant de la política seriosa.
La política declarativa, més o menys enginyosa, i la de la foto, es tracta de sortir al diari i que qui consideres adversari no surti, si cal ajudant-se de les tisores digitals, ha suplantat, en bona part, la política de la feina continuada buscant l’interès general.
Segurament, aquest fet és mostra de la debilitat de la política per canviar o promoure polítiques públiques trencadores per la quantitat d’obstacles que cal saltar, amb el corresponent desgast. A Catalunya, hi ajuda el poc horitzó que es dóna a les legislatures.
Si s’hi afegeix l’histrionisme de persones que acaben esdevenint estereotips, personatges, caricatues, en el temps digital en què vivim, amb la influència de les xarxes, el panorama no és massa engrescador.
L’exemple més de moda, que no l’únic, és el senyor diputat Rufián, de qui es coneix molt bé la seva forma d’épater les bourgeois, i és àmpliament reconegut pel seu enginy en els 140 caràcters.
Més enllà de la frase enginyosa, amb el risc de passar-se de frenada, queda poca cosa en aquesta suposadament nova política. Altres polítics han transitat abans per aquests o semblants camins, des de la Cicciolina al senyor Gil, passant per Ruíz Mateos, sense que mereixin ser reconeguts per la feina feta.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!