S’ha acabat el judici de Mas, Ortega i Rigau. El judici que mai no s’hagués hagut de fer. El judici endegat en plena onada d’emprenyada del Govern espanyol pel 9N, instruint el Fiscal general que va acabant dimitint.
El judici que neix de la ràbia, de la cerca de l’escarment i no pas de la de la justícia. El judici que arriba quan l’Operació Diàleg s’ha demostrat un decorat de cartró pedra, fins al punt que ja ni se’n parla.
El judici que expressa el fracàs estrepitós de les elits de l’Estat incapaços de tenir un projecte d’Espanya engrescador i, encara més, de construir un relat integrador dels pobles i nacions que s’hi podrien reconèixer.
Un Estat que només es fia de la coerció, del barró sense pastanaga a la punta. Un Estat que camina endarrere com els crancs, incapaç d’enfortir la democràcia i l’estima per la diversitat que són elements necessaris, no suficients, per reeixir en un món global.
El judici ha estat la demostració darrera de la força simbòlica i també ben real de l’esclat democràtic del 9N, de l’expressió d’una voluntat de ser que perviu, malgrat les dificultats històriques del catalanisme sobiranista, confrontat a tota mena de proves, entre les quals llargs període de dictadura, de manca de llibertats.
Vaig estar orgullós de ser una baula més del 9N, juntament amb molts i molts compatriotes. Ara estic orgullós de saber que vam fer el que tocava, com de les persones que van saber amb intel·ligència i fermesa conduir el país cap a les urnes, de cartró, sí però urnes, davant de les quals milers i milers de catalans es van emocionar, alguns fins plorar de manera incontenible.
El 9N vam ser. Gràcies Mas, Ortega i Rigau, innocents de tota innocència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!