En els anys en què vaig haver de tenir relació amb el Ministeri d’Educació espanyol vaig poder comprovar com les reunions multilaterals formals de consellers del ram eren manifestament inútils per ajudar a conformar una posició política que fos convenient per a Catalunya.
No dic que no servissin per a res, però sí per ben poca cosa. Una mica més profitoses eren reunions multilaterals per resoldre aspectes més aviat menors o tècnics.
Però només una mica més i perquè l’experiència i l’expertesa aportada per persones que van gestionar l’ensenyament al país durant molts anys era gran i reconeguda.
Normalment, només s’arribaven a acords interessants i profitosos per a Catalunya en trobades bilaterals molt treballades, preferentment quan les majories governamentals depenien de l’aportació del partit que sostenia el govern a Catalunya.
En cap trobada de consellers que recordi es va arribar a cap acord fruit del debat i la contraposició d’idees. La majoria governamental, sigui del PP o del PSOE, que comptava amb la unicitat de pensament de les conselleries afins, decidia. De fet, ja havia decidit.
Junqueras no podia esperar res de bo de la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera. La xifra del límit de dèficit ja estava pactada abans de començar la trobada.
Es pot marcar la posició però no marcar l’agenda. Si hom vol estar ben servit s’ha de fer ell mateix el llit.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!