Rajoy ja és president del govern espanyol. Amb un panorama pel davant molt complicat de gestionar, impossible, si no fos perquè gairebé tots els grups parlamentaris importants necessiten temps.
El PSOE, trencat, necessita reconstruir-se. No és clar si es reconstruirà com a partit de l’Espanya “agrària”, de la que deixa fora les parts més industrialitzades i avançades de la península. És prou probable.
Però necessita temps per cosir ferides, tenir el govern del partit ben definit, resoldre la relació amb el PSC, sense la qual difícilment tornarà a guanyar la presidència del govern espanyol, i intentar descobrir, si pot i es pot, què és la socialdemocràcia en el segle XXI.
Podemos també vol temps per resoldre les seves contradiccions. O es transforma en una mena de PSOE de nou encuny, capaç d’atreure les classes mitjanes de l’Espanya que el PSOE pot acabar abandonant, o es queda per sempre més a la perifèria del partit de l’agitació, de matriu revolucionària-complutensiana. Em sembla que el complutesianisme revolucionari guanyarà i el PSOE farà festa major.
I tampoc no es pot deixar de banda si els podemites podran construir un partit ben travat territorialment o si no mantindran una amalgama difícilment coherent amb la diversitat de plantejaments territorials. Sigui com sigui, temps, temps i temps. Malgrat que en necessitin, no deixaran de liquidar la legislatura si tenen la possibilitat de fer-ho. És genètic.
Ciutadans també vol temps. Confia en què el paper de crossa del PP en la legislatura li donarà el protagonisme que no ha tingut aquests dies, un cop es va lliurar amb tota la impedimenta al PP. Ha anat de banda a banda perdent credibilitat. Ha acabat fent allò que va dir que mai no faria per tenir escalfor a la vora del foc. Una escalfor que els cremarà, que els que manen i pagaven la festa han decidit que els convé més la solidesa impertorbable de Mariano Rajoy Brey, registrador.
El PP té la llibertat que dóna ser el partit fort amb el consell de ministres a la seva disposició. Si té temps i acaben els judicis que militants rellevants del partit tenen en curs, millor. Si no en té, de temps, perquè no hi ha manera d’aprovar pressupostos o, aprovant-los, veu que no se’n surt com voldria perquè el PSOE recupera el tremp, convoca eleccions i els agafa a tots amb el pas canviat.
Només ha de fer-ho bé i dissimular que és el que efectivament vol. Segons com vagi el “problema catalán” pot tenir una excusa perfecta per a qualsevol cosa: reclamar al PSOE que es posi a la seva vora en tot i per tot o convocar eleccions per demanar la majoria absoluta necessària per fer el que convé fer, en remembrança d’Espartero, Baldomero, amb altres mitjans, naturalment.
El PNB no en necessita de temps. Té la situació al País Basc resolta per quatre anys. Els partits catalans nacionalistes estan en una situació diferent en una Catalunya expectant en el camí cap al referèndum. La seva percepció del temps és diferenciada: el PDECAT en necessita, encara, de temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!