Divendres, un estudiant alemany-iranià, així ho escriuen els diaris, va assassinar a trets nou persones. Ahir nit, un sol·licitant d’asil sirià es va fer esclatar amb una bomba ferint, a la vegada, dotze persones.
Encara no fa una setmana un refugiat d’Afganistan va ferir cinc persones a cops de destral en un tren. I Niça i Paris i Afganistan i…
L’acumulació d’aquests fets que n’amaguen d’altres arreu del món en països allunyats del nostre i que, per tant, tenen menys ressò encara que siguin més mortífers, expressa una veritable malaltia social.
Les motivacions i les circumstàncies dels fets poden ser diferents però s’ajusten a un cert patró de desarrelament, incomprensió, realitats i sentiment d’injustícia, insatisfacció, manca de cohesió social, pèrdua del sentiment de pertinença, opressió i pobresa (podria continuar)personalment i col·lectiva que és present en moltes societats, per no dir totes, arreu del món, amb una creixent facilitat per accedir a armes i explosius.
Aquest situació no té remei o no el té fàcil ni immediat, si en té. Ens hi haurem d’acostumar i, a la vegada, si no volem caure en el desesper, començar a reparar fil a fil la trama social amb la justícia i la igualtat radicals. Feina llarga que ocuparà vàries generacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!