Celebrades les eleccions, cal pair els resultats. No hi ha dubte que les ha guanyades el PP i que l’esperat quasi-triomf de Podemos en totes les variants territorials no s’ha produït. Espanya ha votat conservadorament.
Em semblà especialment significatiu l’eslògan “sí se puede” cantat davant la seu del PP a Madrid. El món a l’inrevés, la banalització, ja prou banal tot plegat, de l’expressió de la voluntat de canviar-ho tot (per acabar allí d’on altres ja en tornen?) davant del partit més conservador del panorama polític espanyol.
En els dies previs al 26J i els posteriors, fins avui, s’ha pogut apreciar amb cruesa la impossibilitat congènita de la política espanyola per arribar a acords, per la via de la voluntat de trobar allò que és positiu a casa de l’altre. Els acords a contra-cor, si cap acord hi ha.
La política de l’eslògan, dels 140 caràcters, en tota la seva cruesa. Els partits no són ja adversaris, a tot estirar, que plantegen solucions diferents a problemes socials, ben sovint punyents, a partir d’anàlisis diferents, o complementaris, d’acord amb el marc ideològic o ideari de cada partit.
Els partits han esdevinguts maquines de poder (relatiu, que el veritable s’escapa per conductes ignots o invisibles) per veure com deixar l’altre a les capses. Els podemites espanyols cercant durant tota la campanya de deixar endarrere els socialistes, els del Comú-Podem, a Catalunya, fent un discurs la nit electoral contra CDC. I així la política torna a ensenyar la pitjor cara de la mà dels que deien buscar-ne la regeneració. La nova política i la vella que es volia denunciar han acabat per donar-se la mà.
Serà que la política de partits i de les persones que els dirigeixen són impossibles de reformar quan estan tocats per la mesquinesa, l’odi, fins i tot, i la cerca i recerca del propi interès i no el bé comú? O serà que la política quan mira el poder és irreformable?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!