Felip VI ha encomanat a Sánchez que es presenti a la investidura i formar govern, d’obtenir l’aval del Congrés de Diputats. Un bon pas del candidat.
Aquest pas ha estat empès per la necessitat de supervivència del candidat i del seu partit, el PSOE. Acceptant-lo, es situa sota el focus mediàtic i guanya rellevància, se’n surti o no.
Si se’n surt, i no ho té fàcil, guanya. Si no, guanya probabilitats de supervivència en el congrés del PSOE de finals de maig i ell i el PSOE queden més ben situats per una eventual repetició de les eleccions, ni que sigui perquè el PP ha quedat com el que no es vol arriscar, l’immobilista, a banda d’altres adjectius que es deriven dels assumptes valencians i madrilenys.
La suma d’escons de Ciudadanos i PSOE és superior a la d’escons del PP, si el partit d’Iglesias i aliats no suma amb el PP. A Ciudadanos, aliats de Susana Díaz a Andalusia, els donaria centralitat i possibilitats de menjar-se part del vot del PP en el futur.
El PSOE necessita l’abstenció del món Podemos. L’argument que emprarà és evident: un partit d’esquerres, més o menys anticapitalista, no pot ni votar al PP ni ajudar-lo de cap manera i no es pot negar a un govern presidit per les esquerres, malgrat hi sigui Ciudadanos o en tingui el suport.
Iglesias rebatrà el discurs amb l’argument que per ser veritablement d’esquerres el PSOE ha d’acceptar la mà oberta de Podemos. El PSOE haurà de tenir una raó poderosa per dir no a Podemos, que pot, segons vagin les enquestes en el darrer moment, tenir la temptació de propiciar noves eleccions. I aquí entra Catalunya, malgrat que Podemos ja no té el referèndum com a línia vermella (ni l’ha tingut mai, de fet).
Un joc d’equilibris. El pronòstic incert. Sánchez se’n pot sortir, malgrat que Rajoy es posi ja només en mans del seu fracàs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!