Coca de recapte

Que el Govern demanaria la suspensió cautelar de la llei i del decret que possibilita la Consulta estava cantat. Que el Tribunal acceptaria a tràmit el recurs, també. La suspensió era quelcom que es podia donar per descomptat. Altres coses no estaven descomptades.

No ho estava la urgència amb què l’Estat ha actuat. Reunió en diumenge a la tarda del Consell d’Estat, reunió del Govern, dilluns al matí, i reunió del Constitucional dilluns a la tarda.

Res no cremava tant com per a actuar d’aquesta manera excepcional. La Consulta s’ha de celebrar el 9 de novembre, no l’1 de setembre.

L’excepcionalitat comporta dubtes sobre la independència dels òrgans consultius de l’Estat i sobre, el que és més greu, el Tribunal Constitucional, que hauria d’actuar com a àrbitre independent i semblar-ho.

Quan la normalitat s’ha de forçar tant, malament. Manifesta un alt nivell de neguit i debilitat i encara fa més evident que l’Estat creu que demanar als catalans què pensen per, després, mirar de vehicular el que en resulti sota la forma d’una reforma constitucional és quelcom que ataca els fonaments de l’Estat mateix.

Hi ha parts de la Constitució intocables? Es pot defensar una reforma de la Constitució que reconegui la plurinacional de l’Estat? I una reforma que digui que Espanya no és indivisible?

Em sembla que ningú no hauria de tenir por de saber què pensen i què volen els catalans. Suposo que estic equivocat, a la vista de la resposta de l’Estat.

I un Estat així és desitjable? És engrescador formar-ne part?

Acabo amb les paraules d’un constitucionalista de prestigi, Carles Viver i Pi-Sunyer, President del Consell Nacional de la Transició Nacional, en l’acte de presentació del Llibre Blanc per a la Transició Nacional ahir tarda al Palau de la Generalitat: “I res més, per els membres del Consell ha estat un honor i un privilegi poder participar, des del lloc que ens correspon, en la tasca col•lectiva de dotar Catalunya d’unes estructures d’estat que, al meu parer i crec que al de tots els membres del Consell, són avui no solament necessàries sinó absolutament imprescindibles. Però això ja no ho diuen els informes…”

Necessàries i imprescindibles. El camí serà llarg i feixuc. Cap frivolitat. Fer el milhomes no serveix. El populisme, tampoc. Paciència, intel•ligència, determinació i prudència són aconsellables.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!