Coca de recapte

Oriol Pujol ha plegat. Un home innocent—la presumpció d’innocència també és d’aplicació als polítics—ha decidit deixar les seves responsabilitats parlamentàries i de partit per no interferir en el procés que Catalunya ha endegat i per donar més estabilitat i solidesa a l’estructura del partit que du el pes de governar el país, el partit del President.

Conec l’Oriol des de fa una quinzena d’anys. Em sap greu el calvari pel qual passa. La política és dura i sotmesa a normes que no regeixen en altres àmbits.

Els polítics estan sotmesos a un escrutini molt proper de les seves vides. I és normal perquè administren béns públics i, si volen en singular, el bé públic.

Però no per això estan fets d’una altra pasta. També tenen anhels i dubtes, patiments i alegries, família i amics, necessitats i desitjos. No són de ferro colat i el seu entorn immediat, de ciment armat.

El que l’Oriol Pujol ha fet l’honora. Un home de vocació política enorme ha deixat de caminar per uns quants anys el camí que seguia des de ben jove. Fàcil no és, dolorós segur.

El pes del seu cognom, l’escàs prestigi de la política i els polítics, la persecució sistemàtica, el moment polític de Catalunya i el paper rellevant en el partit de la seva vida construeixen un context que aclapara i que fa molt difícil que la persona afectada pugui superar incòlume un procés judicial llarg sense data de finalització.

Em dol.