Per Tutatis!

Definitivament no és aquesta una pel·lícula que haja de fer ombra a les dues immediatament anteriors obres d’Ang Lee, Brokeback Mountain i Lust Caution. Potser és que inconscientment tendisc a considerar les tragèdies com a pel·licules més grans, i com que aquesta no ho és, sembla més menuda. En tot cas ja se sap que les comparacions són odioses, i a més el fet que em semble menor que les dues anteriors només demostra que el geni humà és limitat (al contrari que l’estupidesa, com també és sabut).

Una vegada posades aquestes coses en clar, he de dir que Taking Woodstock m’ha encantat. Sí, exacte, aquesta és la paraula: és encantadora. Ang Lee continua essent un seductor, exactament la classe de director que a mi m’agrada, doncs sap fer pel·lícules amb gran coherència de fons i de forma, tenint molta cura del ritme i els detalls, i sobre tot amb gran estima pels personatges. Aquesta vegada no ha estat una excepció, i fins i tot diria que ha gosat portar les seves capacitats al límit amb personatges com el de Vilma (ni me l’imagine en mans de qualsevol altre) o Michael Lang. La sensació general és que tot encaixa i funciona i així és fàcil endinsar-se en la pel·lícula i deixar-se endur.

I de què va? Doncs jo diria que sembla una mena de It’s a wonderful life però sense la resignació cristiana i potser amb unes gotes de l’encís de Miyazaki. Per dir alguna cosa, vaja. Al final és la història d’un fadrí de provincies que convoca a tota una sèrie d’esperits lliures (hippies) per tal de transformar els seu poble i a si mateix. I efectivament, l’onada els passa per damunt. Dels concerts, és a dir, del festival de Woodstock pròpiament dit, no n’ix gairebé res, ni falta que fa. Es retrata més bé allò que va suposar, l’efervescència d’aquell temps i sobre tot com va afectar a segons quin tipus de persones. Al cap i a la fi no és un documental sinó un drama en sentit ample. Jo us la recomane vívament, i si pot ser en versió original.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!