“Comuns”, el partit de l’endemà? (Francesc Marc-Álvaro)

El nou partit dels comuns –ho tenim escrit des que la cosa era només una intenció– es basa en dues realitats més enllà de qualsevol retòrica i teorització a la carta: l’èxit del personatge Colau i la constatació que l’espai del PSC és ocupable amb facilitat, sobretot a Barcelona i a l’àrea metropolitana. Des de Madrid, Pablo Iglesias i els seus van adonar-se –sobretot gràcies a les dues últimes eleccions generals– que l’arrelament de Podem a Catalunya no es produirà al marge de l’alcaldessa de Barcelona, cosa que accepta tothom i que xoca només amb les ambicions de Fachin, que sembla no entendre de què va aquesta operació. Ara, a mesura que el procés català rep xarop de bastó judicial, queda clar que l’artefacte construït al voltant de Colau també pretén ser –abans que res­­– el partit de l’endemà. Aquesta és l’opció que s’oferirà com a cura i desembussador després d’un possible col·lapse del full de ruta independentista.

Colau tindrà la benedicció de l’ establishment local i dels poders de l’Estat. Ja s’ha vist a la capital catalana que els banderers de la nova política borden però no mosseguen. Puigdemont fa més por que l’antiga heroïna de la PAH, esclar. Darrere del postureig peronista, els comuns escolten i segueixen els savis consells dels gerents maragallistes, perquè amb el menjar no s’hi juga. La nova impostura servirà per intentar guanyar la Generalitat quan sigui l’hora. El partit de l’endemà no és la desapareguda Unió de Duran Lleida ni el nou projecte impulsat per Fernández Teixidó. El partit de l’endemà és aquesta suma de postcomunistes, ecologistes i esquerres universitàries, oferta reciclada per tenir càrrecs i sous com fan tots els altres, incloent-hi els veterans d’ICV, que són tan alternatius com la Mare de Déu de Montserrat. Es parla molt d’hegemonia­, però tot és menys sofisticat que no sembla: l’objectiu –legítim– és el poder institucional, res de nou sota el sol.

El de Colau és un partit pensat per créixer enmig d’un eventual fracàs independentista. Un partit clavat en el mainstream català indolor: una mica catalanista i d’esquerres, però sense molestar mai els poders fàctics. Fent gestos de complicitat al socialisme de tota la vida, desgastat i declinant. I criticant i lloant alhora el municipalisme oficial que ha controlat l’àrea metropolitana des del 1979 fins avui. La figura de Colau ho és tot: una ideologia, un perfum i una marca, tota la resta és secundari. Per això els comuns són ambigus i contradictoris en la definició de principis, per això poden prometre una República social sense posar en qüestió la monarquia espanyola, i no passa res. Doctrina líquida i folklore estudiantil per a un populisme que Madrid accepta com a mal menor, que els ministres del PP –com hem vist– ja es fan fotos amb l’alcaldessa. Pregunta obligada: què farà l’ERC postprocés davant d’això?

http://twitter.com/perermerono

CANIGÓ, setmanari independent dels Països Catalans

BRAUN, memòries d’una fàbrica / BRAUN, memorias de una fábrica

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *