Pere Meroño
Diari d'un eurocomunista del #PSUC
22 de juliol de 2014. Biblioteca Cancasacuberta. Espai Bétulo. Presentació del llibre “Charnegos” (un servidor no és xarnego al cent per cent, però n’hi té origens asturià-murcià-vallisoletà, i n’estic molt cofoi) …
Bona concurrencia (familiars, amics, i saludats). I un interès viu en el que anem a veure i escoltar. A taula prenen seient: Núria Escudé –amiga de l’autora, i historiadora-, Mónica Utrera (neboda de l’escriptora, i professora d’ESADE), i Quima Utrera (escriptora i exredactora del diari EL PAIS).
Nuría Escudé
Quima i Núria es coneixen als 15 anys. 1972. Quima és filla de l’emigració zamorana, i originària de Puebla de Sanabria, Núria és filla de pagès, el seu pare esdevingué alcalde de Tiana per CDC.
Ambdues amigues coincideixen en la mateixa empresa, MICRON, de màquines eina, 200 treballadors. Fent 40 hores a la setmana com a aprenents administratives. I, de nit, institut nocturn a l’Isaac Albeniz (el dels nois i noies del Centre). Allà hi ensumaren mogudes polítiques i partits clandestins.
Núria i Quima anhelaven volar amb les pròpies ales. També coincidiren, elles, a Tiana, amb una colla d’amics. I hi anaren a la universitat; Quima féu periodisme, i Núria, història.
FABRI, PIHER, JUMBERCA… foren empreses actives sindicalment parlant. Quima no va militar, però Núria s’incorporà al Moviment Comunista de Catalunya-MCC (un servidor li comprava els números de “Servir al pueblo”, òrgan de l’MC).
Per a Núria, “Charnegos” és una mirada retrospectiva al seu passat; un relat familiar d’immigració trasmés generacionalment.
Mónica Utrera
Es defineix com a xarnega (“xarnega” cinc jotes, rebla el clau). 40 anys, i tot i parlar bé el català es passa al castellà, la seva llengua familiar. Va néixer a Badalona, a la Clínica del Carme. Veu el país on va néixer i viu com una mena de somni americà (aconseguir alguna cosa millor de la que tenien). “No nos sentimos de un lado, si no un poco de todos”, diu aquesta filla d’andalusa i castellà. Considera que el pitjor que es pot ser és un renegat. I retrata als nouvinguts com a persones que vingueren i somiaren.
Quima Utrera
Arriba a Badalona, per l’Estació de França, el 1964, amb pocs anys d’edat. Acompanyada de mare, pare i germans. Hi arribaren amb il.lusió, veritable incentiu per accelerar l’aclimatació. Pencant molt, la família trobà feina de seguit. Badalona, era i és, un calidoscopi, una ciutat esponja. També ciutat d’al.luvió.
Amb el títol de periodista va treballar a Ràdio Ciutat de Badalona –on coincidí amb un servidor); Revista de Badalona i EL PAÍS.
Quima fa una breu i mesurada referencia al #Procés. Aposta per la convivència, i perquè aquest tema no l’allunyi o distanciï de la gent que coneix. “Passarà –diu- el que el poble català voldrà”.
A continuación es produeixen un seguit d’intervencions d’alta emotivitat, gairebé confessions a cau d’orella, amb algún vessament de llàgrimes. Històries breus, records de la terra llunyana, de l’acollida rebuda a Catalunya.
Sí, convivència, memoria, fer pinya, no oblidar, recordar, construir, respecte.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!