Pere Meroño

“Alfonso Comín…, el ser humano más parecido a un arcángel que yo haya conocido (Jorge Herralde); “Los ojos de Alfonso parecían acabados de salir de una audiencia con el Espíritu Santo” (Manuel Vázquez Montalbán) (…)

Acaba de veure la llum una força esperada biografia d’aquest cristià i comunista, que va militar al FOC, a Bandera Roja, i al PSUC.

Fill d’una família de vencedors de la guerra, el pare alt dirigent carlista, combatent en la guerra del cantó feixista, diputat per Zaragoza, conegut del general Franco, i mor durant la Guerra, el fill fou, també, falangista de pedra picada i, alhora, fervorosament creient.

De ben jove té una forta sensibilitat social que el du, un cop acabada la carrera d’Enginyer Industrial, a anar-se’n, de bracet amb la seva companya –que per poc no ingressa com a monja en un convent- a Málaga, en un barri obrer amb enormes dèficits de tota mena, pobresa, i necessitats a dojo. S’hi passarà 4 anys. Al final, hi tocarà el dos per haver complert amb l’objectiu fixat, i perquè fou foragitat dels centres d’ensenyament on donà classes i, alhora, fustigà i revoltar l’alumnat.

Ingressa, com tants altres joves de la seva generació en un partit que volia ser una via intermèdia entre el comunisme i el socialisme: el Frente de Liberación Popular, dit, a casa nostra, Front Obrer de Catalunya. Allà hi són, també, Manuel Vázquez Montalbán, Miquel Roca Junyent, Nicolás Sartorius, Manuel Castells, Jordi Borja, Pasqual Maragall…

Durant els anys 60, és seguit per la policia, i acaba a la presó –el governador de Barcelona era cosí germà seu-, allà hi coincideix amb Jordi Solé Tura i Jordi Borja, els quals el convencen per entrar a Bandera Roja-BR. En aquest partit d’esquerra radical, d’inspiració maoista, Alfons Carles Comín hi jugarà un rol de primera tot activant el seu important cercle de gent propera –coministes, se’n deien-, i, especialment, el de cristians. A Cornellà de Llobregat, conrea un cercle molt influent de cristians i comunistes –el jesuïta Joan N. García Nieto, el jesuïta Ignasi Riera, el capellà Frederic Prieto (primer alcalde democràtic de la vila, i comunista)…

Quan un ampli sector de BR decideix incorporar-se el PSUC i al PCE, Comín ho fa també. I hi ingressa bo i incorporant-se al comitè executiu del partit dels comunistes catalans.

Des de primeries dels 70, Alfonso Carlos Comín Ros, pateix un càncer. Té, doncs, una condemna a mort en data propera. La seva batalla contra la malaltia s’allargarà durant gairebé 10 anys. Poc després de ser elegit diputat del nou Parlament de Catalunya pel PSUC, mor sense poder-ne prendre possessió.

L’autor d’aquesta imponent biografia crítica, Martínez Hoyo, s’escarrassa a mostrar-nos el Comín conegut i, especialment, l’inconegut, tot tractant de baixar-lo del pedestal i del santoral. Difícil tasca, alguns pocs entrevistes hi xerren tot restant anònims, altres declaren sota pseudònim. Les fonts fallen a l’hora de retratar les llums però també les ombres d’un home vital, polifacètic, un líder nat i carismàtic.

Escrit en un castellà magnífic, concís, i ben narrat, l’autor obre les portes per treballs futurs que, necessàriament, hauran d’explorar les contradiccions i les ombres d’un home clau, capital, en la política catalana clandestina, en el món del cristianisme d’esquerres i progressista.

. La cruz y el martillo. Alfonso Carlos Comín y los cristianos comunistas. Francisco Martinez Hoyos. 211 planes. Ediciones Rubeo. 2009.

CAT ’06  La nit dels somriures glaçats

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!