El setmanari penedesenc El 3 de vuit em va demanar un article d'opinió sobre com es viu a Madrid després de la manifetació de l'11 de setembre. Jo els hi vaig enviar això i ha sortit aquest setmana. No és complert -falten molts matisos- que és el que més falta en tot plegat, però és com ho veig i com ho he sabut expressar. Es titulat S'han guanyat silencis i intenta ser una aproximació sensata a una ciutat que aprecio, com Madrid, i que massa vegades he de defensar perquè els seus habitants són més sensats i oberts que els que parlen sobre la Capital del Reino! El text és el següent
Deixeu-me clarificar que quan es parla de Madrid no és el mateix el Madrid real que el Madrid del poder, que diria Javier Cercas. Aquesta diferenciació també provoca que les reaccions siguin molt diferents si parles amb el Madrid real, que està sorprès més que enfadat i sobretot cansat de debats que no generen i no els preocupen; o si parles amb el Madrid del poder, que directament acusa a Mas, més que a CiU, d’haver embogit amb una gran cortina de fum. Per a ell CiU eren els seriosos i se senten ofesos, alhora que menyspreen la opinió de poble català, perquè consideren que no veuen que tots és una gran cortina de fum, t’asseguren sense cap matís. Aquest Madrid del poder està encès (només cal veure les paraules que dia rere dia deixen anar els dirigents del PP o els seus periodistes amb carnet!).
Com a ciutadà, al cap i a la fi el tracte, en tots dos “Madrids”, és sempre cordial però alhora de malfiança (no trobareu cap català que a Madrid mai hagi escoltat un acudit de catalans i en més d’un ocasió, ofensiu) però també és veritat que la gran majoria ni hem patit agressions, ni hem tingut cap problema per parlar en català, com alguns poden pensar.
En resum, la sensació és que tornem a tenir el focus sobre la ‘causa catalana’ però serà perquè ja ens hi hem acostumat (uns i altres) o perquè la crisi els preocupa molt més de moment només ha guanyat un silenci malfiat. La sensació és que el Madrid real encara no se n’ha preocupat tot i que potser es viu alguna tensió més; i el Madrid del poder no vol entendre ni escoltar res, i aquests sí que estan molt tensos!
Arxius:Portada- Portada de El 3 de vuit del Baix Penedès
Una de les coses que més por em fan i que més em preocupen en els darres temps és que cada vegada està més car el quilo de discrepància. Ja sigui política, social o econòmica se m'acusa d'estar fora del sistema, aillat de la realitat o senzillament abduït pels meus dogmes a la que se m'acut criticar a algú. Ho deia en referència al president Mas ja fa uns dies però cada vegada veig més clar que no és una idea única, és un pensament únic. Visc a Madrid, estic casat amb una madrilenya, treballo per a ERC i defenso i defensaré el dret a decidir i les polítiques d'esquerres. Això fa que moltes vegades estigui en desacord amb: PP, PSOE, CiU, PNB, ERC, PSC, CUP, CC, Amaiur, Bildu, el Banc Central, la Unió Europea, els Estats Unitats, la SGAE, ma mare, ma sogra, tu, i fins i tot jo mateix, per posar alguns exemples. Sóc polièdric i puc ponderar dient que allò que dius tu ho defenso però no fins als mateixos extrems. Puc pensar igual que tu i puc fer-ho diferent. Podem coincidir en moltes coses o en poques, i no per això em consideraré millor ni pijor. No abaixaré el cap però tampoc te'l faré abaixar.
Una entrada periódica és allò que penso que he de fer cada vegada que començo a escriure una entrada; però finalment aquesta és una entrada periòdica, la que diu que ara sí, que ara agafo impuls i l'hàbit d'escriure de manera continuada. És una entrada que un cop a l'any assegura que penso tenir idees i les penso plasmar, que no penso oblidar aquest bloc, que no penso entrar-hi i veure que la darrera entrada és de fa tres mesos d'un tema que ha perdut tota la seva actualitat i que gairebé m'avergoneix. Ara però, l'homenatge és a l'entrada periòdica. S'ha convertit ja en una tradició.
Des de l'endemà de l'11 de setembre en que Mas va decidir que no haver anat a la manifestació servia per a posar-se al capdavant del crit d'Independència però amb eufemismes que veig una corrent cada vegada més extens a Catalunya, que és la infabilitat del líder. No és que s'aplaudeixi a Mas, que es fa; no és que es consideri que ha liderat i ho ha fet bé, que es fa; és que sembla que els seus seguidors el consideren infalible. I és aqui on tinc por, on em sembla que hem de vigilar i hem d'intentar no fer-ne un gra massa perquè els encerts (que existeixen i no podem negar-ho, sobretot en l'agenda nacional) no són superiors als errors. Perquè podem desitjar la independència, podeu ser de dretes i considerar que les retallades eren inevitables, o fins i tot pensar que les noticies del Palau de la Música sobre finançament són mentides, però d'aquí a atacar de manera furibunda a qualsevol que el qüestiona hi ha un pas important. La diferència entre donar suport o ser un hooligan acrític. La diferència entre voler de president a Artur Mas o a Kim Jong Mas!
Cridàvem independència, no busquem nous eufemismes. Ara vindrà la recerca de l'encaix, de la unitat, dels pactes... No canviem les paraules. Una de les paraules màgiques és política és la Unitat. És allò que tot ho cura, que tot ho mou, que serveix per a justificar-ho gairebé tot. De fet, si us hi fixeu el mantra que el PP repeteix davant el que ha passat avui a Barcelona és que 'cal anar tots junts per a sortir de la crisis'. Per altra banda, i el crit era d'Independència no d'unitat. Cal buscar la manera d'aconseguir que la independència s'aconsegueixi, d'avançar, de fer que els anhels expresats avui no quedin en no res i que d'aquí a 2 anys fem una manifestació encara més multitudinària. El pots 10J ja l'hem passat, i ens ha portat a un govern de CiU que anava a la manifestació demanant un Pacte Fiscal, que han recuperat la Transició nacional, i que han arribat a casa, aquesta nit, cridant allò que consideraven que era d'immadurs, Independència. Així que esperem que l'Independentisme a la intimitat de Mas no sigui com el català a la intimitat d'Aznar i duri més temps i sigui real!
Fa temps que milito en l'independentisme i que treballo activament per tal d'aconseguir una Catalunya lliure. TReballo per una Catalunya lliure d'un Estat espanyol i que pugui triar, però també per una Catlaunya lliure de lobbies, de lladres, de millets i de montulls. Sempre havia defensat que era més important l'alliberament social, el final d'una economia especulativa. I durant anys pensava que era més fàcil aconseguir el segon que no pas el primer, però crec que ara és el moment. Que toca començar a treballar el dia 12 i aconseguir la independència nacional com abans millor, perquè com abans tinguem la primera, abans podrem començar a buscar la segona. A combatre l'enemic de la terra però sense haver de desfer estranys nexes que aquests tenen amb qui ens 'mangoneja' Així que demà més fort, però cada dia, Visca Catalunya Lliure.
Un dels arguments que de manera més recurrent fa servir CiU per aplicar el seu programa més de dretes és la invasió competencial. Qualsevol Projecte de Llei que porti el PP, primer rep les crítiques de CiU -com la resta de formacions i la majoria dels ciutadans-. Són Projectes estratègics, que imposen la ideologia de la dreta més rància d'Europa que és el PP, i que com una piconadora són aplicats gràcies a la majoria absoluta que van aconseguir el 20N. Però aleshores, quan la majoria de ciutadans continuem amb la mosca darrera l'orella per unes polítiques neocons que ens deixen despullats, una vegada més, davant el Capital, apareix CiU i pacte l'acord. Per què ho fan? Perquè eviten la invasió competencial. I així, ens trobem que tenim una llei injusta, que demonta l'Estat del Benestar... però que no invaeix competències. La reforma laboral n'és l'exemple, i aquest dijous 7 de juny, s'aprovarà la Reforma Audiovisual que permet la privatitzció de TV3. La recolzaran perquè evita la invasió competencial? Esperem que entre Pàtria i Patrimoni aquest cop no toqui el de sempre!
La fiscalia anticorrupció investigarà si els bancs i caixes de l'Estat han comés algun delicte. És una gran noticia que s'investigui tot un sistema que era 'de los más fiables del mundo, segons ZP' i que ara està sota l'atempta mirada de Merkel i a tots els organismes fiscalitzadors de la solvència (legals o de solvència). Les pensions milionàries, productes que eren autèntiques estafes com les preferents o els milions que han donat per a allò que li diuen projectes faraònics i que són autèntiques estafes.
La crisi econòmica serveix perquè alguns noms recurrents vagin apareixent a les portades de manera cíclica. Són personatges que són la crisi en si mateixos. Rato és segurament la bèstia negra, Rodrigo Rato, el gairebé successor d'Aznar, l'home que va liberalitzar amb la seva llei del sól i que va convertir qualsevol hort en espai per a fer negoci ha estat el primer en caure. El seu nom però podria formar part de la Història Universal de la Infàmia de Borges. Ministre d'Aznar, un cop aquest va optar per l'altre vicepresident com a successor -un tal Rajoy- va aconeguir, amb el plàcet de ZP, la presidència de l'FMI. Des d'on NO va veure la crisis econòmica i va mantenir les polítiques de l'especulació que tan bons resultats li havien donat a l'Estat. Posteriorment, i depsrés d'una espantada que va deixar a tothom amb un pam de nas, va deixar caure el seu costós cul a CajaMadrid, com a colofó d'una guerra on havia tingut participació activa un tal... Antonio Beteta. I és que Beteta, abans de ser nomenant Secretari d'Estat d'Admnistracions Públiques pel govern Rajoy era el conseler d'economia que executava les idees neocons d'aquesta figura castiza que és Esperanza Aguirre. Com a Conseller de la Comunidad va ser un dels protagonistes d'un dels espectacles més lamentables pel control polític que ha patit mai un caixa. Cajamadrid, on va vetar, dictar, fer i desfer fins aconseguir fer feliç a la Lideressa Esperanza Aguirre. Beteta és sens dubte un dels personatges que tindria un capítol a part en aquesta nova Història Universal de la Infàmia. Com deia l'eslògan de Telemadird: Espejo de todo. és a dir: Espe jode todo.
Intentaria convèncer a molta gent dient que cal anar a la vaga per mil motius, però crec que én els temps que corren, potser la millor manera que molts ho entengueu és dir-vos que ho feu per aquell que més us importa: Fes-ho per tu! És a tu a qui et faran fora, és a tu a qui et canviaran l'horari de manera discrecional, és a tu a qui si demanes 9 dies de baixa -per més justificada que estigui- fotrán al carrer. No ho facis per mi, no em fotis la xapa sobre si els sindicats són bons o dolents. A mi no m'has de convèncer i jo no hauria de fer-ho. Hauries d'estar ja convençut que aquest és un atac contra els drets laborals, contra tot allò que durant any amb sang -sí, sang, suor i protestes- s'ha aconseguit. Allò pel que alguns van lluitar i que ara volen destrossar perquè no torni mai més endarrera. Sé que els motius per a no fer la vaga i les excuses que em donaràs seran molts. Jo només en dic un i ets tu!
