"El cabró aquest sí que té assegurada la pensió, però ara hauré d'esperar dos anys més per jubilar-me? Que el fotin a un pou i després...". Tallo aquí la frase del parroquià del bar del meu poble. Avui, ja podies parlar de Guàrdiola, Messi, Alves i companyia, que res es podia fer. Parlava amb la gent i estava tothom molt emprenyat, molt. Crec que mai havia vist tanta unanimitat acompanyada de bilis en quantitats desorbitades. Com sempre, he intentat donar alguna explicació, tot i cagar-me en tot quan he sentit la proposta, he buscat raonar-ho, tot i que és realment difícil, per no dir impossible. Però no, aquesta vegada no. Sembla que la proposta de fer que la jubilació sigui als 67 anys no agrada a ningú, no la comprén ningú i no la comparteix ningú. El bar és sempre clarivident. Tu li pots parlar de l'Estatut i et poden dir que se'ls en refot. Pots parlar del TC o de possibles pactes de govern i et deixen anar que tots són iguals... Pots parlar, raonar i explicar i acabar fent que com a mínim es plantegin que potser sí que té importància un d'aquests temes 'que parleu vosaltres, polítics i periodistes'. Però amic, la jubilació, el benestar... 'i segur que serem nosaltres que treballem de sol a sol, ho pagarem els treballadors, com sempre'... Avui no. "prou putejats estàvem...". Avui "s'han passat molt", "aquests socialistes han tornat a enganyar-nos... ja no els votaré", deia en P. El bar, sempre clarivident, sempre sensat, ha sentenciat. "Els treballadors ho pagarem car, però ells no tornaran a governar, a mi no em tornen a enganyar, puto ZP", ha sentenciat. I per una vegada, el meu cap no ha tingut cap argument. No és que no pugui rebatre-ho, no ho puc ni tan sols apaivagar... té tota la raó, en P. Hi estic d'acord, al 100%, aquest cop.
Miro la data de la darrera entrada i veig que porto més de dos mesos sense escriure. Sense escriure al bloc, perquè no cal que expliqui que me'n faig un fart. Seguim endavant, amb canvis, tornant aquelles novetats misterioses i interessant ens part de la quotidianitat. Aprenent a viure aquí i allà. A estar content per La Decissió (amb majúscules, crec), a tenir preguntes, a buscar respostes. A voltes content, feliç, segur. A voltes Cansat, enyorat, dubtós... I veient com tot va passant. Vivint canvis, veient com algunes coses milloren, com d'altres no van tan bé com esperava... Suposo que això és viure. Canviar.
El llibre més conegut de Plató es diu diàlegs. A les classes de filosofia ens explicaven que Sócrates, el mestre de Plató, era un expert en l'art del diàleg. Es dedicava a preguntar com a mètode d'aprenentatge. La pregunta com a sublimació de la intel·ligència, de l'aprenentatge, del coneixement. Davant d'una pregunta es pot contestar bé o malament, però no crec que sigui perillosa un pregunta. Pot tenir molta mala llet, pot ser capciosa, malintencionada o dirigida. Pot ser de moltes maneres, però no crec que sigui perillós. Vosté preguntí. Jo tinc el dret de no contestar. I aquest és potser un dels drets que el govern espanyol no entén quan es parla del referèndum d'Arenys. Es pot preguntar, i es pot respondre. QUe jo sàpiga, es pot dir que no i es pot votar abstenció en la pregunta de si es vol la independència de Catalunya, així com es pot votar sí, que és la gran por. El gran problema. Imagineu que España tingués un grup de ciutadans, que fan una de les aportacions econòmiques més importants, que no en volen formar part? El problema no és la pregunta, el problema és que no guanyi la resposta 'dolenta'. No fos cas que el criteri dels catalans no encaixés amb la sacrosanta Constitució!.
Tot i que sempre repeteixo que sóc quintinenc, de Sant Quintí de Mediona, no vaig nèixer i viure en aquest poble durant els primers tres anys de vida -que no crec que marquin en excés en la creació del món propi-. Posteriorment, encara que casa meva estava en aquest poble, mai vaig estudiar al mateix poble, i això provocava que moltes vegades hagués de donar explicacions perquè sem considerava 'veranejant', que no estiuejant, eh. Un petit estigma que feia que moltes vegades em no fos 'prou' quintinenc. Per sort o per degràcia, la inmigració ha provocat que aquests portadors de les essències que donaven títol de 'quintinenc' s'hagin vist tan reduïts que l'hagin acabat donant a tots els nascuts a Catalunya que portem anys vivint aquí, per convertir en 'marcats' aquells que han vingut amb passaport, sobretot marroquins. Continuen però donant carnets, donan dret a ser, o no ser, 'd'aquí'. Curiosament, ara que no hi visc, sóc més quintinenc que quan hi vivia. Un tema que sempre m'ha fet gràcia i que em porta moltes vegades a pensar que un és d'allà on es vol sentir integrat. Però alhora em molesta. Com pot ser que la gent tingui aquesta capacitat per atorgar vist-i-plaus, passaports, etc.?
El meu despatx, en més d'una ocasió, és un no parar de gent que passa a comentar coses. A xerrar, a donar feina, o a demanar una opinió. En ocasions es converteix en un entrar i sortir de gent, a vegades s'omple de gent i veus com van passant. El comentari més habitual és que sembla el camarot dels Marx. També per les converses, en que en més d'una i dues ocasions ronden el surrealisme. La sensació els dies en que no es converteix en un continuat entrar i
sortir de gent, però, és que aquell dia passa alguna cosa, que no tot
va bé. És curiós que s'hagi convertit en el lloc de confessions, de
visites, de xerrades... suposo que genera confiança... Caòtic però divertit. Una manera d'escapar però que també ha servit en més d'una ocasió per desbloquejar, dins de la distenció, algun moment en que sembla que tothom 'està clavat'.
A poc a poc allò que semblava un canvi de vida cap a algun lloc inesperat, desconegut, sorprenent i complicat s'ha convertit en la quotidianitat diària. Un dia a dia que és inesperat, sorprenent i complicat, però ja no s'inclou dins un món absolutament desconegut. S'ha tornat familiar, agradable i conté aquella estranya sensació de seguretat que dóna els espais que coneixes. Fa aproximadament un any que vaig dir sí a la proposta que em va arribar de manera sorprenent i totalment inesperada, però que suposava un repte i un canvi de rol... una aventura a la qual vaig dir que sí després de molt pensar-ho i molts dubtes. Moment baixos, nervis, errors, vertígen, problemes, cansament i sensació d'anar perdut han estat compensats per molt d'aprenentatge i mil i un moments que han portat a sentir-se orgullós, a rebre algún elogi que tot i dir que no s'ha de prendre al peu de la lletra permet un petit moment d'ego 'pujat', a sentir que s'ha encertat, a 'inflar-se' per veure al cap de res que s'ha de seguir treballant i que el confiar-se és el gran aliat per arribar a l'error. Un any d'una decissió que amb els seus pros i contres podem considerar que ha estat instructiva i positiva. La llàstima, que m'ha fet deixar abandonat aquest bloc. A veure si podem agafar velocitat de creuer i anar-lo actualitzant de mica en mica... Abandonar la velocitat agafada al 'creuar'.
Aquest dissabte vaig fer novament un trajecte que durant 7 anys de la meva vida feia cada dilluns per desfer cada divendres. Carregat amb una bossa que s'omplia amb 5 mitjons, 5 mudes, el xandall de l'escola i roba per tota la setmana. Era un trajecte que es compartia entre el trajecte amb els pares. Un dia un, un altre dia un altre, al principi de tot tos dos i diversos nois que feien el mateix trajecte. Aleshores es feia ple d'innocència, creixent sense adonar-te que tot aniria més ràpid del que després haguéssis volgut però que aleshores es feia llarg i etern. Volies ser gran. Volies fer 8è! La resta es feia amb autocar, on retrobaves aquells amics que eren gairebé germans i que et guardeven aquell lloc al seu costat. Era el trajecte per anar a l'escola. Un trajecte que després t'adones que va marcar la teva educació, no només escola, també sentimental, que segurament som part del que som gràcies a aquells moments, a aquelles amistats. Aquest cop conduia però el meu propi cotxe, tal com sempre havia pensat que faria quan fos gran i enlloc de por, mandra i preocupació per algun examen o alguns deures no acabats la sensació era d'il·lusió i ganes de retrobar.
No parlaré del PLa Vive, un pla que ha mort de manera prematura, sinó d'un anunci brutal, increible que acabo de veure a la TV. Ja ho sé, no deixa de ser una perversió passar per Intereconomia, tenir-la sintonitzada ja és una provocació. Mirar-la, podriem dir que un vici, una malaltia, gairebé. De cop i volta, apareixen les paraules IVE, i una veu amb ressó d'esglèsia gótica sentència: Interrupción Voluntaria del Embarazo (IVE), mejor VIVE. PEr sentenciar que el aborto no sólo mata al niño, también el alma de la madre... Una sentència increïble, provocador que segur que posa la por a les persones. Però està bé que l'avortament no estigui penat, que hi hagi una llei moderna i progessista -esperem que el PSOE sigui realment progressista i no es quedi en foc d'encenalls-. Que les persones que tinguin un embaràs no desitjat puguin decidir, puguin viure de manera lliure i no lligats a una por endemìca impulsada pel control mental eclesiàstic i recolzades per emissores ultraconservadores. Vive... deixen viure, ells? Deixen decidir? Caldria recordar que l'avortament no crec que sigui un regal per ningú. QUe cap dóna ho faci per plaer, sinó que ja és prou dur haver de passar pel quiròfan com per rebre, a sobre, mil i una pressions, així com tenir problemes legals per la persecució integrista. No dic res sobre el linx... ells ho diuen tot!
La mocositat va provocar que novament la neurona quedés encallada i no pogués avançar amb la velocitat necessària. Això va provocar que una vegada més, ell respongués amb un ¿eh? que tenia la gran capacitat per treure de polleguera a l'interlocutor. La calor dels darrers dies i el fet que a la nit la suor se li enganxés amb els llençols el portaven a destapar-se per després no poder mai posar-se com déu mana al llit un cop s'atemperava. D'aquí venia el refredat, segur. Havia provat totes les alternatives que formaven part del seu cap. Ignorar-lo perquè ja passarà tot sol; automedicar-se, dormir, prendre infusions... Tot, absolutament. Estava ja tant agobiat que es plantejava que si d'aquí un parell de dies no li passava, potser aniria al metge!
Avui sí. Des que el passat mes de setembre vaig arribar a Madrid que he anat explicant que no s'hi està malament i que he tingut fortuna a l'hora d'anar fent camí. Hi estic a gust, molt. Però aqust dijous, tot i que gairebé tothom està igual, els catalans amb qui més o menys parlo cada dia m'explicaven que el dia més dur de superar segurament és aquest, el dia de Sant Jordi. Hi ha llibres, hi ha roses i hi ha molta i molt bona gent. No hi ha però senyeres, gairebé, i sobretot, no tothom volta pel carrer amb aquella sensació d'emoció, d'estar fora de la feina unes hores de manera un pèl furtiva, de parelles amb somriure i compres de llibres amb cara de si agradarà. De veure com el lletraferit i la persona que no comprarà un llibre fins l'any vinent remenen llibres.
En definitiva, que avui sí que m'agradaria estar a Catalunya, a Barcelona, haver viscut els carrers per Sant Jordi. No enyoro Sant Jordi, sinó la vida que aporta. Avui però veure La noche de los libros, que consisteix que les llibreries obrin fins a les 12 de la nit i diverses activitats gratuïtes relacionades amb els llibres... 'Algu és algu' que diria aquell.
El meu despatx, en més d'una ocasió, és un no parar de gent que passa a comentar coses. A xerrar, a donar feina, o a demanar una opinió. En ocasions es converteix en un entrar i sortir de gent, a vegades s'omple de gent i veus com van passant. El comentari més habitual és que sembla el camarot dels Marx. També per les converses, en que en més d'una i dues ocasions ronden el surrealisme. 
Aquest dissabte vaig fer novament un trajecte que durant 7 anys de la meva vida feia cada dilluns per desfer cada divendres. Carregat amb una bossa que s'omplia amb 5 mitjons, 5 mudes, el xandall de l'escola i roba per tota la setmana. Era un trajecte que es compartia entre el trajecte amb els pares. Un dia un, un altre dia un altre, al principi de tot tos dos i diversos nois que feien el mateix trajecte. Aleshores es feia ple d'innocència, creixent sense adonar-te que tot aniria més ràpid del que després haguéssis volgut però que aleshores es feia llarg i etern. Volies ser gran. Volies fer 8è! La resta es feia amb autocar, on retrobaves aquells amics que eren gairebé germans i que et guardeven aquell lloc al seu costat. Era el trajecte per anar a l'escola. Un trajecte que després t'adones que va marcar la teva educació, no només escola, també sentimental, que segurament som part del que som gràcies a aquells moments, a aquelles amistats. Aquest cop conduia però el meu propi cotxe, tal com sempre havia pensat que faria quan fos gran i enlloc de por, mandra i preocupació per algun examen o alguns deures no acabats la sensació era d'il·lusió i ganes de retrobar.
No parlaré del PLa Vive, un pla que ha mort de manera prematura, sinó d'un anunci brutal, increible que acabo de veure a la TV. Ja ho sé, no deixa de ser una perversió passar per Intereconomia, tenir-la sintonitzada ja és una provocació. Mirar-la, podriem dir que un vici, una malaltia, gairebé. 
Avui sí. Des que el passat mes de setembre vaig arribar a Madrid que he anat explicant que no s'hi està malament i que he tingut fortuna a l'hora d'anar fent camí. Hi estic a gust, molt. Però aqust dijous, tot i que gairebé tothom està igual, els catalans amb qui més o menys parlo cada dia m'explicaven que el dia més dur de superar segurament és aquest, el dia de Sant Jordi. Hi ha llibres, hi ha roses i hi ha molta i molt bona gent. No hi ha però senyeres, gairebé, i sobretot, no tothom volta pel carrer amb aquella sensació d'emoció, d'estar fora de la feina unes hores de manera un pèl furtiva, de parelles amb somriure i compres de llibres amb cara de si agradarà. De veure com el lletraferit i la persona que no comprarà un llibre fins l'any vinent remenen llibres.
