La Nació és el naufragi de l’esquerra el vint-i-vuit de novembre i el triomf del liberalisme bel·ligerant sense complexos, atonyinador de vells preceptes, que mira pels de la seva corda.

La Nació és la decadència d’en Duran,  etern aspirant a ministre convidat, que freqüenta amistats perilloses.

La Nació és el desconcert davant aquells que van arribar per quedar-s'hi i que tenen el mal costum de tenir costums diferents.

La Nació és la poca vergonya de continuar subvencionant la Fecac acceptant, un cop més, el xantatge de qui s’ha enriquit, any darrera any, a base d’exercir-hi el despotisme.

La Nació és d’independentisme macró dels que ho tenen tot pagat i que han vingut a aquest món per significar-se.

La Nació és la despesa que suposa mantenir els òrgans de direcció i gestió de les emissores públiques de ràdio i televisió, i pagar-los-hi sous que en la vida civil mai cobrarien.

La Nació és mantenir un Consell de l’Audiovisual sense competències per aturar la difusió de continguts espanyols que vulneren la llei a Catalunya.

La Nació és l’atur que no s’atura.

La Nació és el diner que necessitem i que ningú ens deixa.

La Nació és el diner que devem i que no tenim.

La Nació és una escola que amb prou feines ensenya.

La Nació és un merder. Com ha d’ésser.

La Nació és el naufragi de l’esquerra el vint-i-vuit de novembre i el triomf del liberalisme bel·ligerant sense complexos, atonyinador de vells preceptes, que mira pels de la seva corda.

La Nació és la decadència d’en Duran,  etern aspirant a ministre convidat, que freqüenta amistats perilloses.

La Nació és el desconcert davant aquells que van arribar per quedar-se i que tenen el mal costum de tenir costums diferents.

La Nació és la poca vergonya de continuar subvencionant la Fecac acceptant, un cop més, el xantatge de qui s’ha enriquit, any darrera any, a base d’exercir-hi el despotisme.

La Nació és d’independentisme macró dels que ho tenen tot pagat i que han vingut a aquest món per significar-se.

La Nació és la despesa que suposa mantenir els òrgans de direcció i gestió sobredimensionats de les emissores públiques de ràdio i televisió, i pagar-los-hi sous que en la vida civil mai cobrarien.

La Nació és mantenir un Consell de l’Audiovisual sense competències per aturar la difusió de continguts espanyols que vulneren la llei a Catalunya.

La Nació és l’atur que no s’atura.

La Nació és el diner que necessitem i que ningú ens deixa.

La Nació és el diner que devem i que no tenim.

La Nació és una escola que amb prou feines ensenya.

La Nació és un merder. Com ha d’ésser.

Manel fa un pop burgés i menestral, de bon to, confortable i benestant. L’aparició del seu segon disc: 10 milles per veure un bona armadura, no ha tingut res a veure amb la del primer: Els millors professors europeus. Aquest va irrompre al mercat utilitzant vies de promoció alternatives. Internet i el boca a boca els va situar en primera línea del mercat català. El segon, en canvi, s’ha vist beneficiat d’una conjunció astral. Una obra més madura, una acció de màrqueting a l’ús i una mala consciència que s’ha d’aplacar. L’interclassisme tranversal dels fans de Manel és terreny abonat perquè diversos mitjans de comunicació que, històricament, s’han mantingut reactius a considerar el rock i el pop català com una forma d’expressió amb vocació de permanència, hagin entrat en una mena d’estat de trànsit, no exempt d’algun símptoma d’histèria col·lectiva, a l’hora de no estalviar elogis al nou disc i a la gira promocional. Segurament tot això es perquè el tarannà de Manel s’avé en temps i forma al discórrer del país. Si el menú de l’actualitat diària és compon, indefectiblement, de tendències negatives, de decreixements i desinversions fins a fer-nos bola a l’estómac, potser si que cal unes gotes mesurades de productes digestius i cordials, allunyats de plantejaments radicals o fins i tot amb tocs contraculturals. Quina gosadia.

Són gent, molta, que consideren que Jordi Pujol pertany a una generació de polítics en extinció. Segurament entre ells n’hi ha que no sempre el van votar durant les sis legislatures en les que va encapçalar la coalició nacionalista i, fins i tot, potser ni hagi alguns que no el van votar mai. Però tan se val, Pujol representa uns valors pràcticament extingits en la política actual. Resistent, el seu antifranquisme el va dur a la presó. Emprenedor, a partir d’una incipient estructura financera heretada del seu pare va construir el primer banc català de la postguerra d’incerta trajectòria i pitjor resolució. Finalment la política, el poder i la construcció –alguns ho obvien- de la Generalitat contemporània, amb les seves llums i les seves ombres. Nacionalista i catòlic, lúcid i pragmàtic i amb el suficient grau d’ambigüitat per mantenir-se durant vint-i-tres anys al timó de la institució. El seu coneixement del temperament nacional ha estat, sens dubte, una de les claus del seu èxit. Amb vuitanta-un any, continua en primera fila, assistint i protagonitzant tant actes de partit com activitats d’ampli espectre social. Omple auditoris, rememora fets, persones i paisatges. La seva lucidesa en tots els terrenys el fa congriar adhesions tardanes. Ell representa un temps i un país sense possibilitat de retorn. El periodista Josep Maria Cadena va afirmar en una columna d’opinió: el problema de Convergència és que en Pujol és d’Unió. Manuel Vázquez Montalbán el va definir: Pujol és un burgés antifranquista.

Tots els sondeigs previs a les eleccions municipals i autonòmiques del vint-i-dos de maig, tant a Catalunya com a Espanya, anuncien una davallada històrica dels socialistes que els pot fer retrocedir al nivell de representativitat més baix de la seva història des de la recuperació de la democràcia. Un canvi d’aquesta envergadura mai ve motivat per un sol factor determinant, són diversos els acceleradors concomitants.

El pànic escènic del president Rodríguez Zapatero a l’hora de reconèixer l’abast i l’envergadura de la crisi, el temps perdut amb mesures erràtiques i el creixement desbocat de l’atur, han eclipsat l’avanç dels socialistes en d’altres terrenys, és lògic i no podia ser d’altra manera..

A Catalunya, a més, a aquests factors generals cal afegir-hi la travessa erràtica, en molts sentits, del darrer govern tripartit.

Perquè un incendi esdevingui d’una magnitud tal que sigui pràcticament  impossible de sufocar-lo i no quedi més remei que deixar-lo cremar fins que exhaureixi el material combustible, s’han de donar tres factors: temperatura ambient, un deflagrant i la captació d’oxigen suficient per alimentar-ne la combustió. La magnitud de la crisi ha creat les condicions, els errors de percepció i la manca de reacció han esdevingut el deflagrant i l’avanç del pensament conservador i ultradretà l’han impulsat a adquirir la magnitud actual.

Ajuntaments catalans tradicionalment governats per l’esquerra, majoritàriament pel PSC, que han dut a terme una gestió que fins ara mereixia el reconeixement majoritari dels electors, veuen perillar la seva continuïtat i si més no, intueixen que restarà molt condicionada per pactes molt complexes.

D’altra banda, en aquests mateixos ajuntaments, forces tradicionalment d’oposició com CiU o PP veuen doblades les seves expectatives de vot sense fer gaire cosa més que passejar-se al sol i esperar l’arribada dels efectes de l’ona conservadora que, per reacció, s’eleva arreu del país: primer la Generalitat, desprès els ajuntaments, finalment Espanya. Futur imperfecte.

La retallada de recursos públics esdevé doctrina política. El paradigma del nou govern d’Artur Mas es fonamenta en la necessitat de rebaixar un deu per cent el futur pressupost de la Generalitat i sembla que aquesta mesura comptarà amb el consens d’algunes forces polítiques de l’oposició. Veient el que li ha passat al president Zapatero, Artur Mas es posa la venda abans que la ferida gangreni la legislatura de bon principi. Dia rere dia, els mitjans de comunicació ens amarguen el primer cafè amb l’anunci de rebaixes de prestacions i retallades de serveis bàsics. És el nou pragmatisme funcional que ens recorda la fragilitat i el relativisme d’alguns drets socials que creiem consolidats. Els estudis demoscòpics demostren que l’electorat no castiga tant la contenció de la despesa social com la imprevisió davant els efectes de la crisi. El personal està tan compungit desprès de tres anys de crisi, que accepta de bon grat tot allò que, en aparença, sigui a fi de bé. Ara, només ens resta creuar els dits perquè la cosa no vagi a més i, si de cas, preguntar-nos: quan les coses tornin a anar bé es restabliran tots els drets i les prestacions? recuperarà la societat els nivells de benestar del passat?. És molt possible que no. És molt possible que la crisi hagi estat l’oportunitat esperada per tots aquells que estan convençuts que la caiguda del Mur al 1989 va significar el final de la història. De la història col·lectiva. De la majoria.      

Aquesta setmana es compliran 30 anys del fallit cop d’estat. Un nyap fruit de la reacció ideològica emparada en certs sectors de l’exèrcit i suportada i finançada per una incerta trama civil. Malgrat la precarietat del muntatge i el rocambolesc final, aquell fet, però, va ser hàbilment aprofitat per fer un punt i apart a moltes aspiracions de l’esquerra durant la transició. L’expresident de la Generalitat, Jordi Pujol,  no s’ha estat mai d’afirmar que desprès d’alló l’horitzó nacional de Catalunya es va estrènyer ostensiblement.

Ara la pregunta és, des de 1981 ençà, que ha fet l’extrema dreta espanyola? On i com s’ha congregat? Mentre a Europa aflorava sense complexos en partits i coalicions, a Espanya s’ha vinculat, majoritàriament, al voltant de grups de comunicació: El Mundo, La Razón, ABC, La Cope i, sobre tot, amb l’eclosió de la TDT, a cadenes com Veo 7 i Intereconomia. Per terra mar i aire, mati, migdia i tarda, el discurs retrògrad i reaccionari amb un fort component autoritari, va minant l’escenari de l’opinió publicada a l’espera del canvi de majoria governant que tindrà el seu entremès a les eleccions del 22 de maig. Altra cosa és: com ho farà en Rajoy si governa per desesempallegar-se d’aquest llast que tan està contribuint a la seva victòria final?. I, a tot això, cal sumar-hi la profunda crisi del Grup Prisa que la ha abocat a fusionar Cuatro amb Telecinco i potser a traspassar definitivament la propietat de la Cadena Ser a la família Berlusconi. Trenta anys desprès el colpisme esdevé mediàtic, a l’espera d’altres concrecions. Mentre tot això no passa, feliç, feliç aniversari

El comitè de savis creat pel president Mas ha fet la seva pública presentació. La seva denominació oficial és la de Consell Assessor per a la Recuperació Econòmica i el Creixement, (CREAC). Com és sabut, aquest consell assessora el Govern de forma desinteressada, cosa que l’honora, i com a primera tasca encomanada figura la preparació d’una trobada de polítics i societat civil per pal·liar els efectes de la crisi. Dit això, caldrà fitxar amb més deteniment la mirada en la composició del Consell. Dinou components, setze homes i tres dones. Deu són provinents del món dels negocis i les finances, els altres nou de la càtedra. La creació de l’organisme respon a l’afany del president Mas de procurar-se la contribució dels millors per revertir l’actual conjuntura, això no l’exonera, però, del pes de les absències. És possible formular receptes per a la sortida de la crisi sense comptar amb un parell d’elements tan fonamentals per al desenvolupament present i futur de l’economia com són la comunicació i les tecnologies de la informació? Podem concebre el futur de la societat post-crisi sense  interrelacionar coneixement, cultura, comunicació i industria?. Serà molt difícil sortir del pou on es troba l’economia catalana comptant, només, amb els baluards empresarials clàssics que fitxen en el dividend immeditat l’objectiu de tota política correctora. La crisi és complexa i ve acompanyada de la devaluació d’alguns preceptes econòmics clàssics que cal superar amb rigor però també amb imaginació. En aquest Consell i falta gent d’una banda i potser en sobra de l’altra.

L’Europa política no ha estat mai una realitat més enllà d’allò que és estrictament formal. El Consell, la Comissió, el Parlament, la presidència de torn, sovint no han donat resposta a les necessitats i demandes reals contradient-se, moltes vegades, a l’hora d’afrontar problemàtiques globals. La Unió Europea, des dels seus inicis, ha prioritzat l’economia sobre la política: moneda única, banc central, lliure circulació...Dos factors, però, estan modificant el paradigma inicial. D’una banda, la crisi econòmica i financera, de l’altra el lideratge alemany que encarna Àngela Merkel. Alemanya, principal creditor europeu, imposa les seves regles de joc que passen per la retallada del dèficit de l’estat i, com a conseqüència, de les prestacions socials. I, ara, una de nova: la desvinculació de l’increment salarial de l’índex de preus al consum per associar-lo a un element tan subjectiu com la productivitat. Economia i política van juntes de la mà del liberalisme reformista de la líder teutona, i marca el tempo europeu a conveniència amb el vist i plau de la resta de mandataris. El futur europeu que s’entreveu és el d’una societat amb menys estat, menys nació i amb més política que faciliti la recuperació econòmica per rescabalar allò que es deu.  Amb tot això, doncs, augmentaran els obstacles que no han facilitat, fins ara, la cursa del català com a llengua oficial europea, la de la Catalunya nació d’Europa, la de la marca franca, la que té París a cinc hores. Economia i política, ara sí, caminen juntes per la conca fluvial del vell continent. Marx tenia raó. 

Corren mals temps per a la reputació dels polítics professionals. Sovint els responsabilitzem de tots els nostres mals i els hi encolomem la nostra pròpia impotència davant els avatars de la vida. És ben cert que de tot n’hi ha a la vinya del senyor. També donem per suposat que fóra dels seus càrrecs a l’administració ho tindrien difícil per guanyar-se les garrofes o que, un cop passen a l’oposició queden desactivats de qualsevol utilitat social. També ni han d’aquests. Però avui vull reflexionar al voltant d’algú que s’escapa d’aquests estereotips. És el Quim Nadal. El qui va ser alcalde de Girona, candidat a la presidència de la Generalitat, conseller en els governs de Maragall i Montilla i ara ostenta la presidència del grup parlamentari socialista al Parlament de Catalunya. Nadal és un tipus il·lustrat, pragmàtic, educat i respectuós. Acostumat com està a representar tots els paper de l’auca, relativitza les situacions, tant si li són propícies com adverses. Darrerament, des de que ha passat a l’oposició, les seves piulades matinals al Twitter esdevenen referència pel que fa a la seva poètica i lucidesa. Heus ací algunes perles d’aquest matí camí de la cimera autonòmica del PSOE a Saragossa: Creuem el meridià de Greenwich, o bé: Amb molt poca despesa, amb esforç, imaginació i sensibilitat podríem desplegar a Catalunya una segona revolució del bon gust, aquí no he pogut sostreure'm a la temptació i li he repiulat: Doncs et recomano una relectura de Salvat Papasseit, quina manera d’entendre la relació amb les dones !

El diner té un codi que regula la seva raó de ser: la formació del capital, la seva acumulació, la circulació global... Aquest codi determina qui és qui en el conjunt de la societat. La diferència i el conflicte entre qui el posseeix i qui no, constitueixen el motor de la història. La resta són convencions culturals derivades. Així de cruel i així de clara es desvetlla la realitat als ulls de Rodríguez Zapatero. L’any 2005, el President en una trobada off the record amb un grup de periodistes a la Moncloa els deia: “que fàcil es governar amb superàvit”. En aquell temps el diner circulava en abundància, comprar a crèdit, hipotecar-se de per vida era normal i generalitzat. Zapatero podia desplegar polítiques d’esquerra: matrimonis homosexuals, memòria històrica, l’Estatut de Catalunya.... Ara la història s’ha capgirat. Aquells valors s’han extingit i toca realisme, el realisme imposat pel directori europeu i pels intèrprets del sagrat codi. L’estrella ZP s’apaga, Rajoy rugeix: “el país demana urnes!”. Doncs urnes tindrem i si Rubalcaba no ho impedeix el PP tornarà a manar a Espanya. L’estrella ZP s’extingirà i una altra brillarà. Així ho determina el Codi.

La Maite i els Celes són dues bones persones i  la setmana passada van ser acomiadats. Treballaven al departament de promoció de la multinacional discogràfica Universal a Barcelona. Són dos bons professionals, la seva tasca consistia en relacionar-se amb els mitjans de comunicació i fer-los arribar tota la informació i el producte musical de la companyia. També assistien els artistes de la casa en les seves gires promocionals. El Celes, a qui no conec tant, era un bon coneixedor del producte internacional, la Maite, a la que he seguit més, provenia de Vale Music, companyia que Universal va comprar fa cinc anys i que tenia la majoria del catàleg dels artistes d’Operación Triunfo. Tant un com altra, s’han fets farts de treballar fora d’hores, de suplir els errors, les mancances i la improvisació d’uns directius exageradament ben pagats. Ara, ambdós han perdut la feina, el seu acomiadament ve a incrementar una llarga llista d’homes i dones que en els darrers anys s’han quedat al carrer i, com a conseqüència, han deixat Barcelona i Catalunya sense representació de les majors. Així com Barcelona continua –cada dia menys- sent la principal capital editorial en castellà d’Espanya, fa anys també ho va ser en per a la industria discogràfica.

L’any 1982, la tècnica de la digitalització dels continguts musicals va permetre l’aparició del format CD i l’oportunitat per a la indústria discogràfica de treure al mercat tot el fons de catàleg amb el nou format, generant uns beneficis que, sense el nou format, hagueren estat impensables.

No obstant això, la indústria no va preveure que la digitalització dels continguts i l’aparició d’Internet capgirarien el paradigma de la indústria discogràfica. Però no, les majors van continuar i continuen aplicant criteris analògics  a l’hora de planificar, produir i distribuir les seus productes. Només les companyies independents sorgides a l’escalf de les noves tecnologies estan fent front als nous reptes.

La indústria discogràfica no està en crisi, el que està en crisi es pretendre vendre un CD amb dotze o catorze cançons, de les quals ens n’interessen una o dues, per vint euros. Internet ha revolucionat les relacions humanes, incloses les mercantils. Una obra musical ja no té ni el valor de canvi ni el valor d’ús tradicionals. L’accés al mercat musical ja no és patrimoni exclusiu de les grans companyies discogràfiques . Ara, el talent pot accedir directament al mercat sense intermediaris que encareixen el procés, tant pel què fa las guanys del artista com  pel preu final que paga el consumidor. Aquesta revolució és extensiva al concepte del dret d’autor, un concepte que cal revisar en profunditat, que conté diversos angles de discussió, alguns de contradictoris. Malgrat els intents frustrats, com la llei Sinde, de racionalitzar les descàrregues de continguts des de la xarxa, serà precís revisar altres conceptes tradicionals com són la propietat intel·lectual, la seva temporalitat i el seu àmbit d’aplicació. Si els de sempre volen continuar guanyant molt, molta gent, com la Maite i el Celes, es quedaran sense feina.

La Pilar Rahola demana perdó en la seva columna de La Vanguardia per posar el dit a l’ull a l’hora de comentar aspectes derivats de l’entrega de la Pilota d’Or. Segons diu, de la terna aspirant, Messi, Iniesta i Xavi, només aquest últim parla català malgrat que els dos primers s’han format a casa nostra. Aprofita la ben entesa i ens recorda que sense el castellà no es pot viure a Catalunya, i que sense el català no hi ha cap problema i afirma que el català  perd espai de domini, perd qualitat i fracassa massivament com a llengua d’ús entre la immigració. I rebla l’argumentari afirmant que és per tot això que els Iniesta i Messi no el parlen, perquè dedicats a les seves coses no els cal. Ara jo hem pregunto: opinadors de prestigi com la Pilar, el Francesc Marc Álvaro o el Salvador Cardús, a aquestes alçades de la vida, no es poden permetre de comunicar-se amb els seus lectors en català?. És que no hi ha en l’actualitat mitjans de comunicació i espais vehiculats en la nostra llengua suficients per fer bullir l’olla del sobresou? Ai el bitllo-bitllo del Conde ...!!!

Set anys fora del poder li han servit a CiU per teixir, sense pressa però sense pausa, l’escenificació del relleu al capdavant de la Generalitat. La presa de possessió del nou president i dels consellers ha estat sàviament orquestrada per David Madí, ha estat la seva coreografia pòstuma. La cosa ha basculat entre un festival de final de curs d’escola de nens de casa bona i una final d’Operación Triunfo amb flaires d’Escola de Sirenes. TV 3 i  Catalunya Ràdio han jugat un paper decisiu en el cicle iniciàtic del nou govern. Ha donat i dóna la sensació que la direcció d’ambdós mitjans i de la Corporació que els empara, vulguin fer-se perdonar pecats de joventut, vel·leïtats tripartites al cap i la fi.

És evident que els pèssims resultats electorals i les  renúncies a mig termini de Montilla i Puigcercós retarden l’entrada en funcionament del dispositiu opositor de la política catalana, encara que sigui amb caràcter temporal a l’espera dels congressos de la tardor. No serà fàcil per a socialistes i republicans reprendre el nou cicle des de l’oposició. No els serà fàcil defugir el malèvol impuls del neopragamatisme llampant que els empeny a l’escorxador.