Litterarum i Fira del Llibre Ebrenc 2016

Ja fa tres setmanes que vam poder gaudir de Litterarum i la Fira del Llibre Ebrenc. La veritat és que he tingut poc temps per dedicar-me a escriure, però no volia deixar passar l’oportunitat de fer-ho. Van ser tres dies molt intensos!

Anoteu aquests noms: Maria Cabrera i Bikimel. Ens havien encantat a la primera part de l’estada, una descoberta interessant. Aquí en teniu un tast.

Maria Cabrera i Bikimel

Maria Cabrera i Bikimel

I aquí a la llibreria Bassa.  I aquí Maria Cabrera llegeix La Taronja Borda

Però encara n’hi ha més sobre aquesta trobada. Aquí la ressenya a Núvol.

Jordi Llavina i David Carabén

Jordi Llavina i David Carabén

Divendres, certament, va ser el dia més intens d’espectacles, començant al matí amb unes paraules de Montserrat Roig que van captivar tothom i acabant diumenge amb una mica de jazz amb Divadams, amb literatura de Montserrat Abelló. Molt agradable i relaxant.

darreraviolíI llibres, molts llibres per triar i remenar. Ebrencs, és clar. Aquí uns que em vaig firar.

Aquí teniu informació per si en voleu saber més. I no us perdeu la propera edició, segur que val molt la pena. Ara serà el darrer cap de setmana de maig, en comptes del primer de juny com fins ara. Es prova d’esquivar la calor (tropical), de juny, però a vegades la primavera juga fort i cauen aiguats imprevistos. Res important si et pots aixoplugar sota una carpa i tens les tapes de Le Loup i cervesa o vi per anar tirant.

 Divadams

Divadams

 I fins l’any que ve!

 

 

 

 

Montserrat Carulla a La Llanterna

Ja fa un mes que va venir, va ser al desembre, com a preludi de Nadal. La gira que porta la Montserrat Carulla per tot Catalunya amb Iaia per acomiadar-se del teatre, va arribar, sortosament, també aquí. Aforament pràcticament ple. Èxit total. En Ferran, l’encarregat de la sala, no podia dissimular la felicitat. Realment fa goig veure el teatre ple. I gent de tota la comarca. Nits així són especials.

P1110207 P1110205

L’obra està prou bé per passar una bona estona. Feta a mida pel seu fill que també la dirigeix, un valor a tenir en compte (Roger Peña guanya el IV torneig de dramatúrgia), i amb el nét com a acompanyant. Vam riure, que és important en els temps que corren. I vam veure com l’experiència és un grau a l’hora de fer teatre. Un plaer veure-la en directe.

(Entrevista a Núvol. Crítica de l’obra a Teatralnet; Crítica a Time Out).

 

 

 

Tatiana Sisquella

Aquest matí m’ha colpit la notícia de la mort de Tatiana Sisquella, enorme periodista, insustituïble, inoblidable. No sabia que patia càncer i menys que hi lluitava des de fèia 7 anys, em limitava a mirar o escoltar els seus programes. M’ha sorprés la seua joventut, tenia molt camí per recórrer. Havia fet molts programes molt bons i des de fa molt temps i tenia un talent enorme que desbordava per tot arreu. Encara recordo quan vaig saber que ella faria les tardes a CatRàdio, me’n vaig alegrar tant! I va ser fantàstic escoltar-la a La Tribu, una festa cada tarda. Periodista brillant que transmetia una energia impressionant, difícilment pots oblidar aquella riallada que et despertava a la vida.

Encara m’estic refent de la notícia. He posat La Tribu, avui íntegrament dedicada a ella (què menys). I sí, comparteixo el què algú ha dit: necessitàvem aquesta catarsi col·lectiva de recordatori per fer-nos sentir una mica millor.
 
És curiós com algú que no coneixes pots sentir-lo tan proper. Trobarem a faltar aquella veu acollidora, sensible, tendra, lúcida… aquella manera de transmetre i de preguntar tan particular, aquella curiositat infantil per voler-ho saber tot i explicar-ho, la cleca eixordadora i encomanadissa que et fèia riure encara que no volguessis… En fi, sigui com sigui (siguis on siguis), d’una manera o altra la recordarem per tantes coses, per tants detalls…, i la portarem sempre al cor.
DEP.

Selecció d’escrits de T.S. a l’ARA.

[Foto: Catalunya Ràdio]

Nelson Mandela

Encara estic impactada per la notícia que vaig saber anit tard. No em vaig poder desenganxar del 324.cat que va fer un gran programa copsant diverses opinions i explicant les reaccions dels líders mundials a la mort de Nelson Mandela, així com els punts claus de la seua vida amb entrevistes i reportatges. Curiosament l’autor de “El factor humà”, John Carlin, viu a Sitges i és un dels bons coneixedors de la vida de Mandela. “Invictus” (la pel·lícula que es va fer basada en el seu llibre), em va impressionar, va explicar molt bé la dimensió humana del gran líder i el seu paper clau en la construcció d’un nou país. Aquí el seu article sobre la mort de Madiba a EL PAIS, molt aclaridor i complert. Carlin també acaba de publicar “El somriure de Mandela”, un retrat personal i íntim del gran líder sudafricà (entrevista a J. Carlin).

Aquí un bon recull de VILAWEB sobre Nelson Mandela.

Aquí un article d’Alfred Bosch, polític i escriptor (autor de ‘Nelson Mandela. L’últim home-déu’, Edicions Curial, 1995). Aquí un altre article publicat avui: “L’últim dels grans”.

Mandela en 10 frases, recull de l’ARA.

Recull de premsa internacional a l’ARA.

Aquí el recull de l’AVUI.

Aquí un reportatge de Sàpiens.

Anit, en les diverses tertúlies, es va fer una afirmació que em va sobtar, però que segurament es certa: “Amb la mort de Mandela acaba el s. XX en anar-se’n el darrer gran home, el darrer gran líder”.

Sigui com sigui, Mandela sempre serà al nostre record i al nostre cor. EPR.


75è aniversari del final de la Batalla de l’Ebre

Avui fa 75 anys del final de la Batalla de l’Ebre. El CERE (Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre), i altres associacions de la Ribera d’Ebre i Terra Alta, han organitzat un acte institucional en record de la data, i també una caminada visitant els llocs de comandament de l’exèrcit republicà a la Fatarella i la posterior retirada de l’exèrcit republicà a Flix. El canvi de temps de les darreres hores ha proporcionat imatges de postal: neu, aigua-neu i pluja al tram final. Un autobús, ple de gent de totes les edats, ha sortit puntualment de Flix a 2/4 de vuit del matí en direcció a la Fatarella. Allà ens ha deixat a un camí prop de la zona de comandament. La neu ha fet arronsar a uns quants, la resta hem decidit fer el recorregut previst igualment (qui no en fa, no en conta). La primera hora de caminada sota la neu ha estat magnífica, després, la pluja ha anat fent forat i hem acabat fent el recorregut amb menys temps del previst. Abans de les 11h ja èrem a Flix i tothom ha hagut de marxar a fer un canvi obligatori d’abillament. Mentre caminàvem, bucòlicament, entre pins i oliveres sota la neu, pensava en el calvari que devia ser per a aquells soldats fer aquell camí 75 anys abans. Ni el paisatge era, òbviament, el mateix (tot i què sembla que aquells dies també nevava), ni els ànims podien, per força, ser els mateixos. De l’ordre d’uns 2000 soldats (mal menjats, mal dormits, mal equipats per a les condicions metereològiques), van fer aquest i altres camins similars de retirada…

No hem pogut estar a l’acte institucional. La setmana que ve, diumenge, hi torna a haver una visita a les trinxeres de la Fatarella que avui no hem pogut veure a causa del mal temps. Us animo a que calcigueu aquests indrets de la Batalla de l’Ebre: el poble antic a Corbera, les trinxeres restaurades i llocs de comandament, els museus a Corbera i Gandesa, el memorial a Camposines…, són llocs que quan t’hi trobes i t’expliquen la història no pots menys que posar-te la pell de gallina, i no només són llocs que formen part de la nostra història, sinó que ens ajuden a recordar uns fets fonamentals per entendre el què ha succeït a moltes generacions.

Foto: Jaume Masip Llop

Valdés és Valdés

Recordo quan Valdés va pujar del filial al primer equip i va estar-s’hi uns quants partits. No recordo els detalls exactes, però sí que Van Gaal va voler tornar-lo a segona i ell va dir que no, que havia pujat i s’hi quedava. Llavors m’hi vaig començar a fixar. Era l’esperança de trobar un porter com cal després de sonats fracassos des de la destitució de Zubizarreta. Sens dubte té caràcter i les coses molt clares. Sap el què vol. A vegades, les maneres no són molt ortodoxes. Les renovacions sempre han estat una odissea amb sortides de to difícils d’imaginar en altres professionals de la seua categoria, però sempre ha aconseguit l’objectiu: renovar i millorar substancialment la fitxa.

En Valdés té un posat xulesc, una mica de perdonavides. M’ha costat trobar una foto en la què somriés. A mi m’agrada com a porter, però malgrat venir del planter, no m’ha semblat mai 100% Barça. És una sensació. Sempre he tingut l’ombra del dubte. És el seu estil. Avui el Barça ha perdut la imbatibilitat (potser ja tocava). No sé si la notícia o la manera de dir-ho, ha distorsionat a l’equip. Potser també a ell. Està acostumat a la pressió, sí, però avui no era un partit normal. La prova de foc serà el proper que cap de setmana, què dirà l’afició. Segons el meu parer cal aplaudir-lo i agrair-li la feina feta. En Valdés és així, aquest caràcter, aquest posat, és el que ha de tenir un bon porter perquè no és gens fàcil la seua feina. El cert és que des de Zubizarreta no n’hem tingut cap com ell, ens agradi o no...


I la gran pregunta és què passarà a partir d’ara. Valdés s’ha posat en una situació difícil, és titular indiscutible, però no crec que hi sigui la propera temporada. Començaran a ploure ofertes. Potser ja n’ha escoltat. Els diaris n’aniran plens i potser això distorsionarà l’equip. O potser no. Potser estarem distrets fent la travessa dels possibles substituts.

És curiós perquè la porteria és un dels llocs més estables de l’equip. Normalment els grans porters es jubilen grans i això fa que sovint es quedin el mateix equip, allà on són titulars, a l’equip de la seua vida. Valdés és Valdés i ell és diferent. Tanca una etapa, n’obrirà una altra, potser ja sap on vol anar. Tan se val, sigui com sigui, s’hi estigui el que s’hi estigui, cal agrair-li la feina feta. Ha estat i és un plaer veure’l jugar. Ha marcat una època. El trobarem a faltar. Que li vagi bé allà on vagi, però, de moment, que ajudi al màxim al Barça.

La Lizaran

Dissabte em vaig aixecar amb la notícia. He mirat tot de notícies dels diaris. Extensa obra. Extensos elogis. La comparen amb altres grans actrius que han marcat una època: la Xirgu, la Sardà, l’Expert. No puc dir res de la Xirgu perquè no l’he vist en directe, però de fer teatre em sembla que la Lizaràn guanya de carrer i no perquè la Sardà i l’Expert no siguin bones, sinó perquè ella l’ha prioritzat i ha desplegat un repertori envejable.
Em va encantar veure-la a dalt l’escenari. Vaig aplaudir a rabiar posada d’empeus quan la vaig veure a Agost no fa massa mesos. No m’imaginava que seria la seua última obra. Ni ella tampoc, sospito.
El nostre país està ple de bones, boníssimes, actrius, ella serà recordada com una de les més grans. La sort que hem tingut de poder veure-la i gaudir del seu teatre durant tants anys. Els grans, perquè són inevitablement recordats, no morin mai.

E.P.R. Anna Lizaran.

De Levi-Montalcini a Broggi. R.I.P.

S’acaba l’any. El 30 de desembre de 1998 era a punt d’agafar un autocar camí de Florència quan va saltar la notícia de la mort de Joan Brossa. No era temps encara d’internet ni telèfon mòbil, així que no vaig poder seguir tot el que es va dir d’aquell savi, un pensament avui també per a ell.
Enguany, també el 30, va morir Rita Levi-Montalcini als 103 anys, un referent mundial en el seu camp. La vaig descobrir en una entrevista que em va sorprendre a El País: “Mi cerebro con casi 100 años es mejor que cuando era joven“. “Va ser un exemple per a la llibertat i el renaixement de la democràcia a Itàlia“. Una vida exemplar, amb una vellesa lúcida, una dona savia. Va posar-se a estudiar tard perquè el pare això que la dona estudiés no ho veia gaire clar. Va consagrar la vida a la ciència (va dir que mai es casaria ni tindria fills per poder-ho fer). Va aconseguir el premi Nobel de Medicina als 75 anys pels seus descobriments en el camp de la neurociència. Arribar a aquesta edat amb el cap clar i continuar treballant fins al final ha de ser fantàstic, aquí també en tenim un exemple: avui hem sabut que ens ha deixat el Dr. Moisès Broggi als 104 anys. Un altre savi que se’ns en va a final d’any. El Dr. Broggi serà recordat per moltes coses: com a metge
, com a símbol de la lluita antifranquista (va formar part de les Brigades Internacionals) i també de la independentista (va entrar a Reagrupament i va encapçalar la llista al Senat per ERC-Catalunya Sí a les darreres eleccions). També va ser membre fundador de l’Associació Internacional de Metges per a la Prevenció de la Guerra Nuclear (IPPNW), entitat guardonada amb el Premi Nobel de la Pau l’any 1985. Creu de Sant Jordi (1981), Medalla d’Or de Barcelona i Medalla d’Or de la Generalitat… I quan els senties parlar era una delícia, transmetia una pau, una saviesa i una tendresa insuperables. De les moltes coses que va dir em quedo amb aquesta frase: Broggi difereix de la idea general que la joventut és la millor època de la vida (àudio 4). ‘Totes les èpoques són bones, si estàs content amb allò que tens. Sí, la joventut té la cosa sexual, té unes delícies molt grans, però a la vellesa, encara que vegis que no tens futur, que la vida s’acaba, tens un passat fantàstic. A la vellesa tens molta més visió, l’experiència ajuda.’

Savis inoblidables, descanseu en pau.

Entrevista a Levi-Montalcini a LV
Levi-Montalcini fa 100 anys: pàg. 8 i pàg. 9.
Entrevista a La Contra a LV al Dr. Broggi.
Moisès Broggi segons ell mateix(vídeo).
Entrevista a M. Broggi a el Punt-Avui.

Bon viatge Santos, R.I.P.

Ni tan sols sé el seu cognom. No calía. Al poble no hi havia ningú més, que jo sàpigui, que tingués el seu nom. Era en Santos. Fa vint-i-cinc anys érem a la mateixa colla, una colla gran d’aquelles que es fan i es desfan. Un dia va trobar feina a Valls i va desaparèixer. Només puntualment havíem coincidit alguna vegada al poble. Estava com sempre, ple de rialles i de paraules, no parava quiet. Vint anys després va tornar. Continuava treballant a la mateixa empresa, però ara tenia aquí un nou supermercat i havia decidit tornar a casa. Sempre amb la rialla a la boca, sempre amb alguna cosa a dir, a vegades recordàvem algú de la colla de fa mil anys i se’n feia creus de com havia canviat, ell continuava més o menys igual d’aspecte i tan simpàtic i xerraire com sempre.

Res no feia preveure una fatalitat, ens havíem trobat, com sempre, dissabte a la tarda al súper i havíem intercanviat dues frases mentre anava d’una banda a l’altra. Dilluns era el darrer dia de Festa Major, dimarts a la tarda no va arribar a la feina. Quan van anar a ca seua el van trobar mort al celobert. Havia caigut des d’una finestra baixa. Segons van dir, feia dos dies que era allà. Segurament mai sabrem del cert què va passar, perquè les versions que he sentit no són coincidents, l’únic fet que és real és que ja no hi és i encara me’n faig creus.
Bon viatge Santos, R.I.P.

Fotografia: de l’Angel Lluís a Alego. Roelles i al fons els masos (Móra la Nova).