Per a tots els gustos

(Reproducció cutre d’una bandera espanyola dels meus ex companys de feina a un restaurant madrileny)

Nova campanya electoral, més del mateix.

No és un tòpic, amb tantes eleccions en tant poc de temps, ja t’avorreixen, ja fas això de votar maquinalment. Però és un deure, siguis o no enrabiat amb la Política i els polítics.

Nosaltres, els catalans, mirem de trobar-hi el nostre camí per nosaltres mateixos, però els polítics de Madrid, que se’n miren Catalunya com se’n miraven els habitants de Guinea Equatorial (n’hi ha un No-Do, al qual el narrador deia que “los negros no sirven para mandar”, i ho deia parlant de la Guinea Equatorial del 1952), no volen, o no saben, conèixer-nos de debò.

Aquestes eleccions, amb l’Eurocopa pel mig, no sabem si servirà el Govern Rajoy perquè no es parli gaire de la crisi o els milers de problemes que se’n mengen a poc a poc la imatge d’ells per dins, tot i que tingui sempre de votants fidels que els votaran, facin el que facin, i això es veu a les enquestes. Els servirà fins que hi apareguin una altra Holanda i un altre Xile per fer malbé el somni futbolístic d’en Rajoy, que com en aquell acudit d’El Jueves, somiava amb canviar-se per la Sara Carbonero i fer-se un petò amb Iker Casillas.

Però sembla que tindrem poca presència dins la campanya, només com actors secundaris, fins i tot els catalans que hi ha, que coneixen el nostre tarannà, hi parlen com els de Madrid, no semblen gens conèixer el carrer de Rocafort, per exemple. Només coneixen “la calle de Zurbano” quan parlen.

L’altre dia, el nostre director, en Vicent Partal, va deixar un magnífic Editorial sobre aquestes noves eleccions, que reprodueixo:

“Era Felipe i és Pablo”

Aquesta matinada ha començat (novament) la campanya de les eleccions espanyoles. I Podem ha estat molt hàbil a l’hora d’aconseguir ja d’entrada la victòria. La victòria moral i mediàtica, de moment. Ha arrossegat Esquerra Unida a un pacte incert i feble, però d’una total efectivitat pel que fa a l’imaginari electoral, i ha aconseguit de consolidar tot això que en diuen ‘confluències’. No únicament consolidar-les sinó fins i tot ampliar-les. El resultat és que ningú ja no discuteix que Podem superarà el PSOE, en un resultat que serà del tot històric.

L’oportuna enquesta del CIS d’ahir va reblar el clau i ara es tracta de gestionar les expectatives. Que no és mai una tasca senzilla. Si Podem manté el globus allà dalt on el té ara pot obtenir un realment espectacular. Llevat que acabe mobilitzant a la contra els seus adversaris. El Partit Popular, especialment, espera que la campanya servesca per a ficar la por al cos als seus, sabent que és una massa de votants tradicionalment rocallosa que ara no travessa precisament el millor moment, però que, alhora, té un terra electoral molt sòlid.

El PP, doncs, pot aprofitar des de la solidesa d’aquest terra l’onada electoral de Podem per recuperar-se, però qui sembla que ja no ni té terra on mesurar-se és el Partit Socialista. Se n’anuncia una desfeta històrica i no es veu pas que puga agafar-se enlloc per evitar-la. No és només que quedarà tercer, per primera vegada en la història espanyola recent. És que veurà com el nou PSOE se’ls menja. Perquè, més enllà dels eslògans, Podem no juga a ocupar l’espai d’Esquerra Unida sinó el del PSOE. En tot i per tot. És possible que molts votants n’esperen una altra cosa, diguem-ne més radical, però a tot estirar es trobaran un PSOE renovat, net i polit. Decent. Que això serà Podem. És una circumstància que fa preveure decepcions comparables a les dels anys vuitanta per part de votants, que es tornaran a sentir estafats. Però, siga com siga, és una perspectiva dramàtica per al PSOE. Són un autèntic cadàver polític i no tenen cap eina a la mà per a redreçar el rumb. S’ho han guanyat a pols.

Finalment, és ben evident que el nacionalisme i l’independentisme han quedat descol·locats i perduts. Com ja va passar als anys vuitanta, la imatge d’un espanyol bo –era Felipe i ara és Pablo– és massa atractiva per a resistir-s’hi. Sorprèn molt que, després de l’experiència de les eleccions anteriors, Compromís ni tan sols considere què fa i redoble el seu entusiasme, que Més s’afegesca a la macedònia i que els dos grups independentistes catalans, ERC i CDC, decidesquen de continuar jugant a perdre. Però tenim això. En aquesta campanya ja partim amb pèrdues respecte de l’anterior perquè ni tan sols el grup propi per a catalans o valencians no es proposa ja en termes creïbles. I ja ni parle del referèndum.

Siga com siga, una perspectiva és especialment lamentable. Amb l’enquesta del CIS a la mà, podria passar que En Comú Podem superàs clarament la suma dels dos partits independentistes, que perdrien diputats i vots respecte de la tanda anterior. En política, prou que ho hem vist aquesta setmana, quan fas les coses malament ho pagues. I l’actitud d’ERC i CDC ens ho farà pagar a tots. Només a les Balears Sobirania per les Illes ha resistit, sembla que amb més voluntarisme que res més, el cant de sirena d’Iglesias, això sí, amb la notable circumstància, anecdòtica en termes electorals però important en termes polítics, que Més per Menorca s’ha desmarcat del seu germà mallorquí.

En definitiva, les coses són així i ara vindran dues setmanes que sens dubte canviaran l’aritmètica electoral de l’estat espanyol. Alguns creuen que canviarà també la política. Sobre això, personalment, sóc molt escèptic. Tant que fins i tot albire que al cap de sis mesos, i no cal ni dir que al cap d’un any, el resultat del 26 de juny serà una demostració molt aclaridora que amb Espanya no hi ha res a fer. De moment, però, ja cal que felicitem esportivament Podem i els seus amics, que són els qui han sabut fer bé la feina, els únics capaços ara mateix de generar il·lusió.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!