Per a tots els gustos

Com va passar amb les manifestacions anteriors, no sabem si arribarà a bon port això que les gents entusiastes desitgen. La V catalana ha estat un èxit rotund, encara que ens la mirem des del punt de vista artístic. I l’admirable és que ha estat concebuda de manera pacífica, no hem hagut d’imitar actituds que recordarien a les famoses revolucions que tot arreu encara en recorda, com la francesa (la més beneficiosa per l’Humanitat), amb la rebel lió del poble i la presa de la Bastilla parisenca el 1789.

La ceguesa del Govern central i els mitjans de comunicació que li donen suport és la de sempre, fins i tot quan l’altre Govern que alguns d’aquests mitjans donaven suport fa anys era denunciat i atacat des de l’estranger, tot i que trobés ocasionalment el suport del Vaticà (abans del Concili Vaticà II) i dels Estats Units quan el President era republicà (els Presidents demòcrates Roosevelt, Kennedy i Johnson es van negar a visitar l’Espanya franquista).

Si haguessin fet cas al que Catalunya proposava fa anys, això seria una altra cosa, però com són incapaços de veure més enllà dels seus nassos, fins i tot quan surten a l’estranger semblen incapaços d’adaptar-se tan sols al sentit de l’humor del país visitat (com els va passar amb els guinyols de Canal + França, que només feia un humor satíric molt francès, però ells ho van captar com un atac a la seva presumpta superioritat), els passa el que passa, que Catalunya veu que no és tinguda en compte gens, que la neguen fins i tot l’atropellament que ella va patir fa ja tres segles, i vol buscar-se la vida pel seu compte.

Als responsables de l’elaboració de la V els felicito, va haver de ser un immens esforç coreogràfic, per alinear perfectament les files amb cada color, groc, vermell, groc i vermell. És una manera bonica de reivindicar una cosa de tal manera que pugui ser recordat, més enllà de la típica manifestació de pancartes de protesta. Si l’any passat la Via Catalana també tenia el mateix estil artístic i estètic, amb el mèrit d’incloure-hi gent de diversa procedència (races, religions, classe social…), la V ha tingut el mateix mèrit.

I el que ha de venir en dos mesos, és el més arriscat, ja que mentre a Escòcia se li ha donat l’oportunitat d’expressar-se, sigui qual sigui el resultat, i fa anys al Québec se li va donar fins a dues vegades la mateixa oportunitat (amb dues vegades la victòria del “NO”), a Catalunya se l’hi vol negar.

Si tanta por tenen que la majoria voti “SÍ”, doncs que facin campanya amb la mateixa naturalitat que els del “SI” per demanar “NO”. Això és el que fan els britànics a Escòcia, no amenacen els escocesos amb represàlies o els denigren dins la seva dignitat humana. Els ofereixen fins i tot més autonomia, i la Reina Elisabet II es declara neutral. Aquí, Catalunya ha de suportar veritables insults de gent mesquina, presumptes periodistes que afusellarien al seu propi pare i fins i tot algunes gents que desitjarien una “neteja ètnica” a Catalunya.

Una campanya tan maldestre que el Govern fa poc va arribar a vetar la presentació en holandès de la novel la “Victus” de l’escriptor català Albert Sánchez Piñol sobre els fets del 1714, obsessionat com està amb tot allò que se’n surti de la seva manera de veure la Història . Doncs si es comporten així, se m’acut que podrien vetar llibres com el de l’autor francès Max Gallo sobre Napoleó Bonaparte, en el qual es va basar la gran sèrie televisiva sobre l’Emperador, ja que dins ell, en parlar de la Guerra del Francès de 1808-1814, els guerrillers espanyols eren presentats gairebé com d’Al-Qaida o d’Estat Islàmic, mentre que les tropes napoleòniques eren com els americans a l’Iraq contra Saddam Hussein, que venien a salvar-la d’un tirà. Un llibre, per cert, que la Soraya Sáenz De Santamaría va dir que havia llegit i que no li va agradar gens, però no va parlar de vetar-lo.

Catalunya, tan pacífica, un dia es cansarà d’aguantar tot això, però ha demostrat paciència, fins i tot massa, que algun dia s’esgotarà. Vaig llegir a Internet que això seria una cosa així: dir “M’odio els catalans i no vull que s’independitzin” és com “M’odio a la meva parella i vull conviure amb ella la resta de la meva vida”. Sense amor no es pot conviure, per això existeix el divorci, o si no, recórrer a d’allò més antic, els amants, que dins el cas català seria tractar-ne amb altres països pel seu compte.

Si volen arreglar això, ja saben com fer-ho, però no els interessa dialogar gens, ja que ells només ho farien si la noia s’anés amb ells sí o sí, no pas quan no saben segur si ella se n’anirà amb ells o preferirà anar-se amb un altre. Es pensen que resoldran això de Catalunya com quan cal lligar-se com sigui a una noia maca, tot i que hagin de mentir-la perquè acabi en els seus braços o al llit, qualsevol cosa abans que acabi amb qualsevol altre, encara que aquest altre sigui el seu millor amic. I això no seria tan bonic de veure artísticament com la V; seria una pel lícula hortera com “Qui es fica al llit amb la meva dona?”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!