Ramon Sargatal és un ensenyant polifacètic amb un eix vertebrador de totes les múltiples activitats que desenvolupa: la supervivència, la llibertat i la prosperitat de la nació catalana. El conec des de fa una pila d’any i admiro la seva capacitat d’aprendre de les altres cultures per tal de facilitar la integració dels seus membres a la nostra.
Avui reprodueixo, aplegats, dos articles (el primer del 23-IV-2015, i el segon d’avui, ambdós publicats al Punt/Avui) sobre la comunitat sikh del seu poble, Santa Coloma de Farners, ja que reflecteix les dificultats i les mancances d’una política d’integració, tot criticant l’aversió a la pròpia identitat dels autòctons que afavoreixen un multiculturalisme políticament correcte (en crisi arreu d’Europa) que no té com a prioritat la construcció d’una comunitat nacional basada en la catalanitat:
“Diumenge passat, pels carrers de Santa Coloma, la comunitat sikh va culminar el Vaisakhi, la seva festa anual més lluïda. Feia tres dies que el temple estava més obert encara a la gent del poble, i durant la rua van repartir mandarines i explicacions als vianants. Qui obria la comitiva? Una colla de tambors i capgrossos de Girona.
Detalls com aquest fan que de mica en mica es vagi estenent una opinió entre la ciutadania colomenca que potser comparteixen altres poblacions: aquests sikhs, malgrat que la seva religió enfonsa la meitat de les arrels en l’islam; malgrat aquelles barbasses i aquells turbants intimidadors, són oberts, cordials, tolerants i desitgen que la gent els comprengui. Un dels responsables de la comunitat a Santa Coloma (que es diu Singh, com tots, per deixar clar que estan contra les castes) m’explicava abans de sortir a passejar el llibre sagrat que tenen moltes ganes que “els catalans s’integrin a les seves festes”. Home, mestre, a veure, parlem-ne… Miri, jo, encantat.
De fet, vam ser una bona colla, els catalans diguem-ne autòctons que ens vam llevar una mica més d’hora per venir a acompanyar-los una estoneta. I si una altra comunitat ens convida a viure la seva festa, també hi anirem, perquè l’interès hi és, i la curiositat ja ni li explico. Quins uns, els catalans, per ficar el nas a tot arreu! Ara bé: com és que nosaltres no els veiem mai al cant de la sibil·la, a la cavalcada de Reis, quan caga el tió o a l’arribada de la flama de Sant Joan? Li he posat aquests exemples per fer una gradació d’intensitat religiosa, però n’hi podria posar molts més. Li seré sincer: començo a recelar del multiculturalisme i de la consigna “integrar no és desintegrar” que escampen els seus adeptes. Però vaja, potser sí que ens hi haurem d’habituar, oi? Drames com el naufragi recent a la Mediterrània ens ajudaran a relativitzar definitivament els aspectes culturals i posar per davant els humanitaris. Però estaria bé que les consignes viatgessin en els dos sentits.
Moltes gràcies per voler-nos integrar a les seves festes, però em faria més content que ens ajudessin a no desintegrar les nostres. Oi que m’entén? Vinguin, home, vinguin a les caramelles, al carnestoltes o avui a les parades de Sant Jordi. Ja veuran que nosaltres també som rumbosos amb els que s’hi sumen.”
“Diumenge passat hi va tornar a haver concentració de sikhs a Santa Coloma de Farners. No sé si aquesta vegada era per celebrar el Vaisakhi (festa amb què commemoren el naixement del guru Nanak, fundador de la seva religió) o per algun altre motiu. La qüestió és que els carrers de la ciutat van tornar a sobreeixir amb una rierada de colors i cants que invitaven la ciutadania autòctona a fer-hi al·luvió.
Espectacular, i tant que sí. Els sikhs formen una comunitat cordial, oberta i ben estructurada socialment. A més, el seu origen els fa especialment receptius al moment polític català. Dit això, el però de sempre… A la processó d’enguany, hi van anar l’alcalde, unes quantes regidores i algun dirigent d’entitats culturals del poble amb robes sikhs per a l’ocasió: cap cobert, tothom, i uns mantells i vels femenins panjabis molt vistosos. Calia?
En un temps de crisi global, quan totes les nacions importants fan un replegament cap a la identitat necessària per tal de cohesionar la ciutadania, es fa més i més evident que l’independentisme català s’allunya del nacionalisme troncal. Ho hem refiat tot a la reclamació fiscal i pressupostària. Fins a aquest punt ha triomfat l’hegemonia d’un progressisme desfibrat i discutiblement cosmopolita. Per molt que es reivindiqui en manifestacions, parlaments i entrevistes, sembla com si als mateixos sobiranistes els comencés a fer nosa el terme nació i tot el que comporta: llengua, tradició, història, cultura…
En cadascuna d’aquestes celebracions al carrer (repeteixo: obertes, cordials, simpàtiques) fem la perla perquè no hi ha cap mena de reciprocitat. I al final, anant bé, ens trobarem amb un estat que, lluny de projectar al món els nostres trets culturals i de pensament per tal d’influir-hi, haurà xuclat del món tota quanta cultura passava per aquí. I no serà ni fusió, ni impregnació, ni gresol de res. Serà un trist catàleg Pantone en què la identitat catalana traurà el cap com una mostra cromàtica més. Quan això ho feia el PSC de l’inefable Josep Maria Sala, amb les “casas regionales”, ho criticàvem i conveníem que aquesta tàctica formava comunitats estanques. Ara es repeteix des de l’independentisme no nacionalista i a sobre, ens disfressem per ser més enrotllats. Farem un pa com unes hòsties.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!