Avui fa justament tres anys de les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre del 2012, que varen donar un mandat a les forces parlamentàries escollides amb un programa independentista per tal que engeguessin un procés sobranista. Hem avançat molt des d’allavòrens fins arribar a una majoria parlamentària després del 27-S i un mandat explícit per iniciar la desconnexió de l’ordre estatal i bastir un procés constituent. Però, passats dos mesos de les eleccions plebiscitàries som en un atzucac per la manca d’acord estratègic, de govern i de president mentre l’ofensiva espanyola es desplega en tots els fronts d’aqueix conflicte sense una resposta catalana a l’alçada del moment històric.
Per això em sembla encertat l’article d’Uriel Bertran publicat avui al digital Directe.cat, que reprodueixo tot seguit, en nom del que queda d’un projecte polític com Solidaritat Independentista, desplaçat pels votants de la primera línia de la vida institucional del país precisament el 25-N del 2012. Les diferències entre la CUP i SI són més patents avui que ara fa tres anys, quan la resta de partits nacionalistes (ERC i CIU) va veure amb satisfacció l’esfondrament de Solidaritat i la consagració dels anticapitalistes nostrats:
La maquinària espanyola de destrucció massiva de les institucions catalanes i del sistema de partits de l’independentisme parlamentari s’ha posat en marxa sense compassió. No faran presoners, es cerca la destrucció total de la minsa autonomia que es conserva i el desgast absolut dels partits que avui representen l’independentisme.
Es cerca que, a mig termini, pugi al poder una alternativa unionista a Catalunya després del desgast que comportarà, si es constata, la inoperativitat de la majoria independentista en no gosar proclamar la independència i en no poder, ni tan sols, garantir l’autonomia de Catalunya. L’unionisme no farà la independència però prometrà tornar la minsa autonomia, això sí, lleial a Espanya. Si l’independentisme al Parlament no proclama la independència en les properes setmanes la visualització de seva inoperativitat serà absoluta, ja que ni tan sols servirà per salvar l’autonomia. El Pla Ibarretxe va portar a un govern PSE-PP. Si aquí no es proclama la independència en les properes setmanes, la decadència que viurà la política catalana portarà a la decepció d’amplis sectors de l’independentisme i al reforçament d’una alternativa espanyolista.
El debat Mas sí, Mas no ha quedat superat pels esdeveniments. Estem davant un atac sense precedents a les institucions catalanes i cal respondre en conseqüència. Junts pel Sí i la CUP han d’oblidar-se del debat d’investidura i pactar una data propera de proclamació de la independència i cridar la ciutadania i l’ANC a la mobilització popular. Cal posar en marxa una revolució democràtica amb tota la seva potència i prendre el control del territori, de la hisenda i de les infraestructures estratègiques.
L’Estat espanyol portarà a terme una estratègia ben dissenyada. Pagarà amb comptagotes les factures de la Generalitat, provocant l’increment del deute i, per tant, assumint el control total de les finances de la Generalitat, per molt de temps. No farem net en dècades. S’asseguren així una intervenció a llarg termini per destruir qualsevol futur govern catalanista. El que estan fent va molt més enllà d’una conjuntura com l’actual. Esdevé un mecanisme de control estructural.
Hem de portar el debat cap a posar data propera a la independència. Llavors la CUP ja no ha de votar cap més investidura i Mas continua de president com vol JxSí. La CUP només ha de votar la proclamació de la independència, i, en aquesta qüestió, els 72 diputats hi estan d’acord. El concepte president en funcions ha quedat superat. Si com diu Mas l’autonomia s’ha acabat, ell ja no és president en funcions de cap autonomia. Mas sí, Mas no? És un debat superat. Independència sí o no a curt termini, dignitat sí o no, autoestima sí o no, futur sí o no, aquesta és la veritable prova de foc que l’actual classe política té al davant.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!