El carlisme presenta un projecte d’Estatut d’Autonomia per a Catalunya l’any 1930, però no participa de l’esclat de catalanitat i llibertat republicana que impregna el 14 d’abril del 1931. Respecten, però no comparteixen els ideals de Francesc Macià, unes actituds que no mantindran envers Lluís Companys. Una part substancial del carlisme català -ja força residual aquells anys- s’afegirà als plans conspiratius contra l’ordre republicà, però no en serà l’element decisiu.
En esclatar -i fracassar- la sublevació militar a Catalunya, els carlins (i els perseguits per la repressió a la dreta social i política a la rereguarda republicana) es passen al bàndol franquista i des de Pamplona promouen la formació d’una unitat militar específicament catalana: el Terç de Nostra Senyora de Montserrat que obté el vist i plau de la Comisión Carlista de Asuntos para Cataluña i és constituïda oficialment el 3 de desembre del 1936, tot i que com a l’octubre del mateix any els primers requetés catalans ja lluiten com a tals al front d’Aragó.
Allò que m’interessa del llibre de Nonell, més enllà de la retòrica de “Cruzada” que impregan la seva redacció, és que reflecteix un sentiment de catalanitat originari que va quedar diluït a la postguerra: els membres del Terç eren tots catalanoparlants, cantaven tothora el Virolai -sobretot a l’Ebre adreçant-se als catalans de l’exèrcit republicà-, practicaven entre ells una companyonia especial que no es donava quan foren integrats en unitats militars ordinàries (pàgina 185), ballaven sardanes i feien castells en els moments de lleure, cosa que no feien els falangistes nostrats. I, sobretot, creien lluitar per una Catalunya espanyola que no existia en les intencions dels qui dirigien la guerra en el bàndol a favor del qual lluitaven.
De fet, eren vistos amb recel pels comandaments franquistes, i no se’ls deixà participar en la campanya de Catalunya un cop trencat el front de l’Ebre on foren delmats en combats que foren paranys, segons m’explicà in situ Josep Maria Solé i Sabaté. Al gener del 1939 foren enviats a Extremadura i pocs tingueren permisos per retornar a les seves llars després de tres anys d’absència. El Terç fou la unitat amb més baixes de la Divisió 74 en la que estava integrat (pàgina 184).
Tot això -i moltes altres interpretacions- es pot deduir de les pàgines escrites per Salvador Nonell, un sacerdot que practicà fins al final dels seus dies els valors de caritat cristiana i austeritat que va defensar al llarg de la seva vida. A diferència del malèfic cardenal Gomà, que prologa el llibre, les pàgines escrites -i viscudes- per Nonell no destil·len pas odi envers els adversaris, altres catalans. La seva era una Catalunya que només va existir després del 1939 en la memòria d’una il·lusió esvaïda.
Fa quatre anys va publicar-se el llibre de memòries d’un requeté, Josep Vinyet, (“Diari de guerra d’un carlí català”, Edicions Garsineu, 2010) on l’autor repassa el pensament i les motivacions dels joves catalans que s’uniren a la rebel·lió contra la República. El perfil ideològic de Vinyet -catòlic i tradicionalista- és similar al que descriu Nonell referint-se als integrants del Terç de Montserrat. Vinyet és avui un ferm partidari de la independència de Catalunya tal com recull una entrevista publicada a Nació Digital el 26 de gener d’enguany. Certament aqueixa evolució política no atribuïble a tota la seva generació, però és simptomàtica i ajuda a evitar les actituds simplistes i esquemàtiques a l’hora d’interpretar el passat conflictiu que ha viscut el poble català.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Un asunto que seguimos teniendo pendiente, tanto los vasconavarros como los catalanes de todo su territorio, es recuperar la memoria histórica del carlismo. La progresía y el izquierdosismo hispano nos han vendido (y en muchas ocasiones se la hemos comprado) una perspectiva del carlismo como algo “reaccionario”, “integrista”, “cavernícola”. Apenas hay estudios que reflejen esa realidad compleja de la visión de unas “Españas confederales” propia del carlismo desde su origen y que se perdió en gran parte a raíz de su participación, precisamente, en el levantamiento de 1936 y en la consiguiente guerra con el bando fascista.
Tras la guerra muchos siguieron la línea de oposición al Régimen; pienso que la mayor parte. Pero algunos colaboraron descaradamente con Franco. A los primeros la propaganda del Régimen los ignoró y eran, a su vez, un elemento incómodo para la supuestas “izquierdas” que perdieron la guerra 1936-39, Guerra que tampoco ganaron los carlistas.
Entre unos y otros fueron debilitando el movimiento carlista. La irrupción de Carlos Hugo en los años 1960 provocó un cierto renacimiento. Tal vez ya era demasiado tarde. Pero el Montejurra de 1976 con el asalto de los mercenarios fascistas internacionales, armados y amparados por Fraga Iribarne y Martín Villa, contra los carlistas inermes y que provocaron dos asesinatos, supuso su conversión en un movimiento residual.