Hèctor López Bofill publica aquest matí a l’Avui un article titulat “La cara fosca del PSC” que no podia ésser ni més oportú, ni més encertat.
No solament en comparteixo l’anàlisi, sinó que -gustosament a més- li he d’agrair la referència que fa al meu empeny en ressaltar la necessitat d’un canvi de terminologia que diferenciï els partits d’ordre dels independentistes. L’Hèctor va ser dels pocs intel·lectuals compromesos que va expressar la seva coincidència amb els continguts del meu assaig “L’esquerra de la llibertat” (Editorial Viena, Barcelona, 2007), complicitat que es va anar incrementant quan vam coincidir a la presentació d’una alternativa -Esquerra Independentista- a la línia estratègica i a la direcció d’Esquerra al congrés del 2008. Amb l’article d’avui tornem a coincidir plenament en uns quants punts essencials.
El primer, el PSC(PSC-PSOE) és el principal garant de l’orde estatal espanyol a Catalunya, per tant és corresponsable de la dominació política i la dependència econòmica que tantes conseqüències adverses té per a la majoria del poble català. Dissortadament, no és aquesta la doctrina políticament correcta que impera entre el progressisme anacional autòcton, el que divideix els partits entre dretes i esquerres per poder situar el PSC entre aquestes darreres. Quan, realment, en una nació sotmesa el veritable eix és el que situa els partits o bé amb l’ordre establert, o bé amb el poble que aspira a la llibertat. I en aquest cas, el PSC està amb l’ordre espanyol.
En segon lloc, l’Esquerra actual assumeix plenament la dialèctica esquerra-dreta en abstracte i l’ofereix com a argument per descartar una eventual entesa electoral amb Reagrupament Independentista i Solidaritat Catalana, als quals convida a ocupar l’espai del centre-dreta catalanista. A aquest punt de dregradació ha arribat l’Esquerra de Puigcercós i Benach, una formació electoralment en declivi precisament quan l’independentisme sociològic puja i ha de cercar altres alternatives que no pas la d’ERC. Mentre el PSC sigui hegemònic no hi ha possibilitat real d’independència, Esquerra n’ha fet el seu model de referència en tots els ordres enlloc de disputar-li la primacia. Tan de bó la cara fosca del PSC, (Montilla, Nadal, Serra….) sigui impossible de dissimular darrere la ficció de la “Catalunya optimista” que venen els propagandistes del seu aparell mediàtic i aquestes properes eleccions siguin l’inici del seu declivi i el començament de la llibertat.
Heus aquí l’article:
“Potser el PSC va evitar la temptació del lerrouxisme però ha estat una peça clau per anestesiar el conflicte nacional i congelar els anhels d’independència durant trenta anys. Ni tan sols ara, en plena agressió a l’autogovern i ostentant la presidència de la Generalitat, han estat capaços de defensar el marc polític votat pel poble de Catalunya i han ofert un espectacle vodevilesc al Congrés de Diputats. El PSC mai no havia votat en contra del PSOE; tampoc no ho ha fet ara, en el moment de màxima tensió i amb milers de persones al carrer, ni ja ho farà mai, almenys el que resti del PSC.
Per aquest motiu sorprenen les declaracions del conseller Castells, la seva forma de denunciar la inhibició del PSOE per no haver impedit l’esquarterament estatutari al Tribunal Constitucional i el seu pompós anunci de no figurar a les llistes a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Sembla que no sàpiga en quin partit milita o més aviat que hagi decidit aprofundir en el cinisme en el qual es troben instal·lats els principals agents polítics a Catalunya. Ell va ser el primer a acatar una laminació estatutària amb un sistema de finançament contrari als principis de bilateralitat i a les altres exigències de la norma catalana. Castells ja estava perfectament avisat de la tempesta que es preparava.
La història del PSC és prou coneguda però no per això l’hem de deixar de reiterar: hi ha una part amable, la que ens diu que es va evitar la divisió social; n’hi ha un altra de més obscura, la que certifica un pacte entre elits suposadament progressistes (però amb complicitats familiars i laborals amb el franquisme) i els sectors de la immigració espanyola no integrada. Aquesta segona dimensió, sense que negui els esforços dels actors de bona fe que van participar en la primera, es remarca tot resseguint algunes trajectòries individuals que expliquen comportaments posteriors. Els rebecs tardoadolescents d’esquerres que al vespre militaven en la lluita antifranquista, alguns procedents de famílies burgeses amb insignes personatges col·locats en llocs decisius amb el vistiplau del règim, durant el dia treballaven de tecnòcrates en administracions franquistes o per a administracions franquistes. On eren, per exemple, Pasqual Maragall o Narcís Serra a finals dels seixanta o principis dels setanta, em preguntava en un article anterior? L’un, treballant a l’ajuntament del seu admirat Porcioles, una admiració de la qual l’expresident de la Generalitat no se n’ha desdit mai (li va concedir la Medalla d’Or de la Ciutat el 1983); l’altre, fent informes des de la seva assessoria a diverses administracions i entitats financeres controlades per personalitats franquistes.
Només estirant els fils d’aquestes línies de continuïtat es pot entendre, en un altre sentit, la militància anacionalista practicada des de l’Ajuntament de Barcelona durant les darreres dècades de govern socialista, que ha permès encobrir capítols escandalosos com que el darrer alcalde franquista de la ciutat, Socias Humbert, fos després militant del PSC amb tota tranquil·litat (se li va concedir la Creu de Sant Jordi poc abans de morir, el 2008) o les vergonyoses complicitats amb Juan Antonio Samaranch, enguany homenatjat en ocasió del seu traspàs. L’engranatge del PSC, sempre tenyit amb aquesta pàtina de modernitat i de cosmopolitisme, amb la doble funció d’esmorteir la radicalització nacional i la radicalització social, va funcionar a la perfecció. Es va passar d’un partit que reconeixia el dret a l’autodeterminació dels pobles en les resolucions congressuals dels anys setanta, per no parlar de les proclames igualitaristes, al partit que s’empassa la monarquia, la Constitució, la nació espanyola, la Loapa i ara la retallada estatutària.
I amb tots aquests antecedents Castells encara s’estranya: ell, com molts d’altres (com Tura, com Mascarell) sempre ha sabut que si els “primers de la classe” volien accedir a llocs de responsabilitat havien de pactar amb l’ordre, i l’ordre, per definició, no accepta heterodòxies ni desviacions en l’execució dels plans preconcebuts. Encara inquieta més pensar que els successors dels Castells, Tura, Mascarell ja no seran ni tals sols els “primers de la classe”, sinó els que hi arriben justet; el gestionisme sempre pot empitjorar.
Ja s’ha reiterat fins a l’extrem, i s’ha constatat electoralment, els greus costos que ha tingut per a ERC empassar-se tot aquest bagatge del PSC després de formar dos cops govern i d’investir dos presidents de la Generalitat. Però encara em sembla que cal insistir més a remarcar, no ja que ERC hagi atenuat les seves posicions en matèria nacional i social per exigències del govern de coalició, sinó el deler amb què per part de la direcció d’ERC s’han volgut imitar del PSC algunes de les actituds que han portat el país a l’adotzenament: començant per l’obsessió per l’ordre (aquest ordre que és l’antítesi de la convulsió que requereix la creació d’un nou Estat) i acabant en el guió ideològic pel qual el secretari general ha arribat a afirmar que ERC és un partit “socialdemòcrata”. Seguint les idees que ha exposat Jaume Renyer en diverses ocasions, tal vegada el més greu d’aquesta perspectiva és que, en l’afany de suposada modernitat, i tal com ho ha fet el PSC durant tant de temps, a ERC s’hagi volgut desterrar del vocabulari polític tres conceptes fonamentals en el procés d’emancipació nacional que havien estat d’altra banda molt arrelats en la consciència republicana: la noció de conflicte, la noció de patriotisme i la noció de llibertat.”
Post Scriptum, 1 de febrer del 2020.
Hèctor López Bofill publica avui un article a El Punt, titulat “Nostàlgia i repressió”, on alerta un cop més sobre el veritable objectiu del PSOE, la rendició total de l’independentisme i l’assimilació definitiva de la catalanitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!