L’aposta de l’alcalde Hereu per fer novament Barcelona seu olímpica (d’hivern, aquest cop) és una jugada (“magnífica” segons el president Montilla) que cerca reproduir l’efecte revulsiu que per a la ciutat van suposar les olímpiades -d’estiu-del 1992.
El projecte de Barcelona ’92, gestat per Narcís Serra i Pasqual Maragall a meitat de la dècada dels anys noranta del segle passat, quan encara la “nova” Espanya i la megalòpolis madrilenya encara no havien agafat la força que ara tenen, va reeixir perquè no hi havia alternativa espanyola a la iniciativa barcelonina. La contribució catalana -socialista i, en menor mesura pujolista- a la modernització d’Espanya es podia rendabilitzar a canvi de reiterar les mostres de genuflexió a la unitat de l’Estat i la dinastia que el representa. La relectura del llibre de Josep Maria Pasqual sobre l’ideari de Maragall en aquella època n’és un referent ineludible. Hores d’ara, però, el Regne d’Espanya és una potència esportiva de primer ordre, amb l’espanyolisme futbolístic com a avantguarda i al règim no li cal cap deferència envers Catalunya, ni els seus col·laboracionistes autòctons.
De res li servirà Hereu recordar que Barcelona es va oferir com a subseu de la candidatura olímpica Madrid 2016 (amb l’expressa complicitat d’Esquerra), ni que Montilla hagi signat article (a La Vanguardia del 29 de juny del 2008) animant a “la roja” com ho faria Manolo “el del bombo”. L’orgull ferit de Madrid no pot permetre una nova nominació per a Barcelona, ni el profund sentiment de greuge contra la catalanitat que atia el regionalisme aragonès (amb Marcelino Iglesias al capdavant) no consentiran un bon final per a l’aventura d’Hereu. Un projecte que ni s’ho mereix, ni respon a la renaixença que el cap i casal de Catalunya necessita. I, a més, arriba a deshora i fora de context.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
És simplement una estratègia per a seguir mantenint l’alcaldia a qualsevol preu.