La detenció ahir d’Arnaldo Otegi i un grapat de militants de l’esquerra abertzale té una clara significació política: evitar, de totes totes, l’aparició d’una alternativa independentista capaç d’articular una majoria social i electoral a Euskal Herria. És el lider capaç de comandar aquest procés, ja que personifica l’aposta per la pau i la llibertat del poble basc i el final de totes les formes de violència, sense renunciar als objectius polítics de l’esquerra abertzale. Tant de bo, malgrat la seva detenció, es puguin obrir portes a l’esperança.
Post Scriptum, 6 de novembre del 2018.
Avui s’ha fet pública la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans que dictamina que Arnaldo Otegi i quatre dirigents independentistes no van tenir un judici just als tribunals espanyols. El diari Ara n’he fet un bon resum i Pere Martí a Vilaweb n’ha fet la lectura política: “Espanya ja sap que perdrà a Estrasburg, però li rellisca“. Certament, el poder espanyol se sent amb impunitat per aplicar dins de les seves fronteres (una presó de pobles) el dret de conquesta, però Arnaldo Otegi ha prestat un altre gran servei a la causa de llibertat del seu poble amb aqueixa resolució judicial que revaloritza l’esquerra abertzale i, de retruc, és una referència per a l’independentisme català que pot ser aprofitada per a la reflexió estratègica que ens cal per encarar el conflicte en que estem immersos com a poble.
Post Scriptum, 8 de novembre del 2018.
A l’entrevista que li fa avui Vilaweb, Arnaldo Otegi demostra la qualitat humana i política que el caracteritza que hauria de ser un referent per als dirigents independentistes catalans que refusen la unitat estratègica de totes les forces republicanes.
Post Scriptum, 15 de desembre del 2020.
La persistent persecució d’Arnaldo Otegi per part del poder espanyol mostra, certament, la naturalesa d’aquest, però hauria de comportar una reflexió estratègica per part de l’esquerra abertzale després d’haver fet seguidisme d’ERC votant a favor dels pressupostos del govern del PSOE, com si aquest no tingués res a veure amb la repressió estructural contra els moviments independentistes de les minories nacionals presoneres del Regne d’Espanya. Comparteixo l’editorial de Vicent Partal avui a Vilaweb: “La naturalesa del conflicte és l’opressió nacional, no el pressupost”.
Post Scriptum, 20 d’octubre del 2021.
Arnaldo Otegi sap que el règim espanyol no negocia, que cerca la liquidació de les minories nacionals basca i catalana. Coneix també la repressió contra l’independentisme català, la persecució contra el president Carles Puigdemont, i sap que aquí tampoc el poder estatal no negociarà. Sabent això, ha fet la declaració d’ahir. Comparteixo plenament aqueixa anàlisi d’Ot Bou, avui a Vilaweb, “Otegi, el peix que mossega la cua de Junqueras“:
“En el seu discurs després de la presó, el març del 2016, Arnaldo Otegi recordà la resposta de Rodríguez Castelao quan Calvo Sotelo va dir aquella frase lapidària: “Antes roja que rota.” “Perquè algun dia Espanya sigui roja –va respondre el gallec–, abans s’haurà d’haver trencat.” Otegi demanava així a l’esquerra espanyola que s’enfilés al carro de l’independentisme. Els deia: l’oligarquia econòmica que voleu derrotar se sustenta sobre la unitat d’Espanya; només transformareu l’estat si el feu saltar pels aires. L’Otegi del 2016 ja tenia ben poc a veure amb l’Otegi portaveu de Batasuna, la moderació discursiva es covava de lluny i la majoria de l’esquerra abertzale la va assumir com un pas inevitable per a la pacificació al País Basc. Però l’Otegi del 2016 havia arribat al cap del camí: la independència és urgent per raons històriques i perquè és l’única opció de canvi amb una correlació de forces viable. Tot i que la desaparició d’ETA havia fet que es rebaixés en la societat basca la importància del conflicte nacional, l’esquerra independentista podia veure llavors una oportunitat. El procés de Catalunya es trobava en el moment de promesa màxima, amb el govern de Junts pel Sí compromès a desplegar el full de ruta.
En aquella cantarella d’Otegi ressonava amb força la d’Oriol Junqueras del 2012, mirant d’empènyer CiU i Iniciativa perquè es decantessin obertament per la independència. Era el Junqueras que deia, rotund: “Negociar amb l’estat espanyol no té gens de sentit, perquè sempre incompleix tots els acords a què arriba, no és de fiar.” I: “Estem convençuts que l’estat espanyol no voldrà parlar i que, si vol parlar, ens enganyarà, perquè ho ha fet sempre.” Canviant CiU pel PNB, Iniciativa per Podem i el 2012 pel 2016, el discurs era el mateix: l’estat espanyol és insalvable, no s’hi pot confiar i ara que tenim la possibilitat de crear un moment històric per a fer la independència, afegiu-vos-hi tots. És significatiu que avui, anys després d’aquestes declaracions, tant Esquerra Republicana com Bildu, els partits que encara dirigeixen, es trobin com a socis del govern del PSOE i Podem i escenificant una oportunitat d’una suposada negociació amb l’estat espanyol, dins el marc jurídic espanyol, amb pretensions no rupturistes sinó integrades dins les possibilitats democràtiques d’un estat que deien que no en tenia.
Sobretot d’ençà de l’octubre del 2017, tant ERC com Bildu han anat fent la viu-viu amb l’esquerra espanyola, però aquests últims mesos això ja ho han normalitzat del tot. Aquí s’ha vist molt clar amb la taula de diàleg i amb l’intent del president Pere Aragonès per a unir els comuns al govern. Amb Bildu ja es va veure quan va pactar amb el PSOE la derogació de la reforma laboral, que evidentment no s’ha complert. Però aquests dies, amb l’aniversari dels deu anys de la fi d’ETA, la cosa s’ha accentuat encara més. Ho hem comprovat avui, quan Otegi ha dit que votarien el pressupost espanyol si és una condició perquè surtin dos-cents presoners. Ho vam comprovar molt bé en una entrevista que li van fer a Catalunya Ràdio, ahir mateix. La seva tesi era que cal una taula de negociació com la de Catalunya i avisava que aquesta era l’última oportunitat del progressisme espanyol de demostrar la seva proposta per al País Basc. Però Laura Rosel li deia: “Pedro Sánchez va dir ahir que mai de la vida no s’autoritzaria un referèndum d’autodeterminació.” I ell responia, mig resignat: “Sí, i crec que diu la veritat.” I tot seguit parlava d’Escòcia i de l’exemple del Regne Unit.
Otegi sap perfectament que no esgarraparà mai un referèndum de cap govern espanyol, i com que ho sap ho diu. Però, com Esquerra, té la sensació que per a prendre la posició hegemònica al PNB dins el nacionalisme basc, ell també ha de trencar el glaç amb els socialistes i parlar d’un ajornament sine die. “Paciència, prudència, sense pressa, sense ansietats”, repetia ansiosament a l’entrevista. Tant Otegi com Junqueras saben, en el fons, que no tenen força per a pressionar l’estat. La seva fuita argumental és la manca d’incentius, perquè si hi ha incentius per a l’estat també n’hi ha per a ells. I per tant tot és càlcul i prou. Tota la fanfàrria del diàleg és càlcul nu i cru per a guanyar temps i consolidar-se com a força hegemònica. Per això tots dos repeteixen una vegada i una altra que s’ha de tenir paciència. Otegi justifica l’opció pel diàleg perquè diu que sempre dóna fruit, i certament l’estat espanyol ha negociat i ha fet concessions al País Basc. Però s’oblida d’esmentar que ETA matava.
Otegi i Junqueras són dos peixos que es mosseguen la cua. El fals pragmatisme d’Esquerra necessita aigualir la urgència de la independència, i això és un tret al peu que porta a la situació del País Basc, en què el PNB i Bildu tenen el 67% dels vots i ni tan sols així avancen en la reforma de l’estatut. I Otegi prova de fer de Carod-Rovira i repetir el procés de dur la crisi territorial al límit per generar un moment independentista definitiu, però tota la rebaixa discursiva que l’esquerra abertzale va haver d’assumir per a la pau ara li passa factura, i tampoc no té capacitat d’imposar el marc polític en què la independència és una necessitat imminent. Otegi és l’abans d’Esquerra i també el després, la mostra de la contradicció permanent a què et porta la renúncia, com un cicle que no s’acaba mai. Et moderes per arrossegar gent per quan arribi l’hora i acabes empetitint tant la pròpia força que l’hora no arriba.
Esquerra potser tindrà un problema quan es vegi que la taula de diàleg no treu cap a res, però de moment té la taula, i la presidència, i encara li aguanta el relat, per inconsistent que sigui, per contradictori que sigui amb el seu passat i amb la història. Esquerra treu rèdit de la por i dels interessos dels socialistes; Bildu ja no pot fer-ho ni podrà fer-ho. Són els problemes d’Esquerra, que com més va més s’assemblaran als de Bildu, i no pas a l’inrevés.”
Post Scriptum, 11 de desembre del 2022.
L’article d’Arnaldo Otegi al diari espanyol Público la vigília de la commemoració de la Constitució del 1978, “Construir otro horizonte”, és equiparable a la declaració que Kepa Aulestia, secretari general d’Euzkadiko Ezkerra, va promoure la mateixa data però de l’any 1988 rectificant el NO a la Constitució de deu anys abans i apostant per la reforma estatutària i l’estat federal. Sobta l’absència de reaccions crítiques al si de l’esquerra abertzale i clama al cel la seva coincidència amb ERC, farcida d’impostures com la d’equiparar el pla Ibarretxe al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’Octubre. Aqueix article confirma, dissortadament, el canvi estratègic profund menat per l’actual direcció d’EH BILDU envers l’ordre estatal, passant d’una posició tàctica a una opció estratègica d’integració en el sistema constitucional espanyol, el qual aspira a reformar tot abandonant tota mena de projectes de construcció nacional euskaldun.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
“La millor lluita per la Pau és la lluita per a la Independència.”
Això és vàlid per a Catalunya i també ho és per Euskadi.
Cal que Catalunya surti de l’estat espanyol el més aviat possible.
En camí de llibertat ja hi som tots els que d’una manera o altre ja hem prés la determinació d’alliberar Catalunya.
El nostre Nord és trencar quan abans millor, trencar, ja, dia a dia i moment a moment amb tot el que fa ferum d’espanya.
Com ja sap el Sr. Renyer aquesta és la tasca de Catalunya Acció des de que va néixer el 2004. Ara ja som molts més els que hem emprès aquest camí.
Estic convençut que aquest atac a l’independentisme basc pretén espantar a l’independentisme català, però no se’n sortiran.
També estic convençut que l’independentisme basc troba un alè d’esperança en l’actual independentisme català. Això qu hom evitarà fer-ho palès és una realitat.
Per fi els catalans comencem a despertar.
Aquest camí ja no té aturador.
Endavant Catalans!