Joan Ferran, des de Cuba, sempre atent a l’evolució de la causa de la llibertat nacional de Catalunya, em fa arribar aquest article que molt gustosament reprodueixo.
“El passat dia 21 de maig, va ser publicat a l’Avui un treball d’Heribert Barrera titulat “Oportunitat i viabilitat de la proposta de Joan Carretero”. Es refereix a la idea de presentar candidatures transversals per portar al Parlament persones compromeses amb la causa independentista. Dins de la seva argumentació Barrera expressa: “Fa ja vint anys en Josep Poca deia, a l’Avui, que eren independentistes tots els catalans que no renunciarien a la independència “si els fos concedida per reial decret i amb la seguretat de no rebre represàlies de cap mena”. Aquesta afirmació crec que és encara vàlida.
Aquesta cita de l’amic Poca, m’inspira unes reflexions que brollen de la meva afecció a establir comparacions entre el nacionalisme cubà i el català. En temps i espai, les desiguals circumstancies de l’un respecte a l’altre potser determinen poca similitud en lo tocant a l’anècdota, però hi ha afinitat en el que respecta a la trama. La nacionalitat cubana es va definir a partir del segle XIX. El seu més destacat ideòleg, a inicis d’aquella centúria, va ser el padre Félix Varela, “el primero que nos enseñó a pensar”. Són paraules de José Martí -fill de valencià i mare cubana-, l’heroi nacional cubà que finalment va ser capaç d’organitzar als aleshores dividits cubans i encetar la guerra d’independència de 1895.
La primera d’aquestes conteses es va dur a terme entre el 1868 i el 1878. Una segona, pocs anys després, va ser molt breu. Entre 1895 i 1898 tingué lloc la definitiva que va ser frustrada per l’oportunista intervenció nordamericana, quan ja el conflicte havia arribat a un punt sense retorn per a l’exèrcit colonialista. Per l’establishment ja la fruita estava madura i calia collir-la. Una de les afinitats a les que em refereixo és la de los posicions polítiques, en aquest cas dels cubans, que comparo amb la que fa l’amic Poca respecte a alguns catalans actuals. M’explico.
Durant els anys de la darrera guerra, la metròpoli va situar a Cuba, en xifres rodones, 300.000 homes, resseguint la consigna de Cánovas: “hasta el último hombre, hasta la última peseta”. Ambdós recursos es van esgotar. A l’entorn de 200.000 d’aquest militars foren quintos que anaren a la guerra per obligació, no pas per voluntat pròpia, i en menor quantia, els corresponents oficials de carrera. Els altres 100.000 foren reclutats a Cuba entre espanyols residents i no pocs cubans. Cal aclarir que en aquella època la població de Cuba era de 1.500.000 habitants, dels quals 140.000 eren espanyols nadius, és a dir, un 9% del total. És una proporció que s’apropa per de sota a la dels estrangers actualment radicats a Catalunya, però amb la diferència que aquells eren, per raons d’un sentit aberrant del patriotisme, majoritàriament proclius a la metròpoli.
Com a dada curiosa és pot dir que de catalans nadius, aleshores, n’hi havia a prop de 10.000 a l’illa. Alguns d’ells, no gaires per raons obvies, foren il·luminats capaços d’abandonar els prejudicis, els interessos personals i la influència de la propaganda patriotera del moment, i unir-se a la tropa cubana que lluitava per la independència. El més destacat de tots, i no sols dels catalans sinó de tots els peninsulars que feren el mateix, fou Josep Miró Argenter, de Sitges, qui arribà a ser general i cap de l’estat major d’Antonio Maceo, el més destacat líder militar cubà durant la guerra.
Els cubans, els mambises, com eren coneguts aleshores, a penes arribaren a 50.000 en el moment més alt. Però només n’hi hagueren 35.00 d’armats i en condicions de lluitar. la proporció fou de més d’un a sis i la metròpoli, a través de Valeriano Weyler, va arribar fins i tot a prendre mesures com la de la “reconcentración”, que va obligar a tots els camperols a abandonar el camp i radicar-se en campaments a les ciutats per evitar que donessin suport als cubans o que ells mateixos s’alcessin. Milers van morir de fam i de malalties. En aquest cas la semblança és amb els nazis. Malgrat tot, els cubans estengueren la lluita d’un extrem a l’altre de l’illa.
La guerra va finir el 1898 i el 1902 es va constituir la República de Cuba, amb importants limitacions a la seva sobirania imposats pel govern dels Estats Units. Abans no tots els cubans eren simpatitzants de la independència. Entre els integristes i sota la influència colonial, el terme mambí era pejoratiu i satanitzat per la premsa. Era de bon gust ser patriota espanyolista. Un cop assolida la sobirania, malgrat que mediatitzada, aquesta forma de pensar va canviar. Aleshores ningú no volia ser identificat com a espanyolista i la qualificació de mambí esdevingué una honra. Fins i tot la premsa més reaccionària, com ara el Diario de la Marina, es desfeia en elogis oportunistes als patriotes cubans. Molts anys després vaig conèixer personalment moltes persones que eren fills, nets, nebots, parents o simplement amics de veterans de la guerra d’independència. mai, però mai, en vaig trobar cap que els atorgués cap vinculació espanyolista. És molt probable que si Catalunya esdevingués Estat, tots els que avui no són independentistes ho serien un cop consumat el fet.”
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
estic d’acord amb el que escrius. Molt de veres que, un cop vagi endavant el trencament amb l’opressor, la majoria sumarà i farà pinya al voltant de la lliure determinació i a favor de l’estat propi. Però, mentre no es visualitzi aquest procés, no podem cedir ni un pam de terreny al leviatà espanyol. És per això que no podem badar i anar sembrant profusament les raons de la conveniència de decidir per nosaltres mateixos. Ara tenim l’espanyolisme tocat. Masses mastagots en un marge petit de temps. Ara és el moment que els de la pluja fina n’augmentin una mica la intensitat. En Laporta ha demostrat que sense ingerències d’allà, amb visió d’aquí, la feina la fem bé. La xiulada ha demostrat que tenen les colònies sublevades. El Barça ens ha tornat a posar a Europa i al món.
També, Jaume -excusa la familiaritat del tracte, que no ens coneixem personalment-, cal calibrar les noves passes: més partits i dissenssions en el si de l’independentisme? Desqualificacions entre nosaltres mateixos?
Esperem que a l’hora de la veritat, quan toqui formar, tots ho fem sota l’estelada i amb la sobirania al frontispici. Les maniobres de retirada i dispersió són bones si el reagrupament -sense pretensions de fer referències a l’associació del dr. Carretero- i el nou atac són precisos.
Bé, veurem com evoluciona tot aquest panorama i si s’engresca una mica més la cosa i no perdem pistonada!
Cordialment,
Jaume