Entre el 6 i el 10 de novembre del 2002 Florència va acollir el primer Fòrum Social Europeu convocat amb el lema “Una altra Europa és possible”. Arran d’aquella experiència vaig escriure aquest article que va ser publicat a “Esquerra Nacional”, número 39, corresponent al desembre del mateix any.
El Fòrum Social Europeu de Florència va esdevenir un espai de trobada i d’intercanvi d’experiències dels col·lectius que, des de dintre de la societat europea, s’oposen a l’ordre econòmic i institucional que tant a nivell continental com intercontinental es basteix seguint la direcció marcada pel model neoliberal i que malden per una alternativa global que prioritzi un desenvolupament col·lectiu centrat en les persones més que no pas en els beneficis econòmics. Els debats es canalitzaren a través d’un seguit de conferències al voltant de temàtiques com ara drets, ciutadania i democràcia; globalització i liberalisme; el monopoli de la informació i de la cultura…. A més hi havia seminaris de temàtica lliure presentats per les entitats que volguessin fer una contribució específica.
Si bé entre la gentada que va passar per Florència aquells dies hi va haver un miler llarg de catalans, la presència entre els organitzadors i els conferenciants de compatriotes nostres va ser mínima i sense cap dimensió col·lectiva que aportés una perspectiva nacional catalana als debats generals. Únicament el CIEMEN va organitzar un seminari amb el títol “De l’Europa dels estats a l’Europa dels pobles: una altra Europa és possible”. En el seminari, de caràcter divulgatiu, es va criticar el projecte de Constitució Europea que prepara la Convenció perquè no té en compte els drets dels pobles. A més, la delegació catalana va donar compte de les experiències dutes a terme per reivindicar aquests drets, com ara l’enviament, al juny, del document del Fòrum Català pel dret a l’Autodeterminació al president de la Covenció Europea, Valéry Giscard d’Estaing.
Els nuclis fornidors de referents ideològics dels debats del denominat moviment antiglobalitzador són bàsicament tres:
a) L’esquerra neojacobina francesa amb Ignacio Ramonet al capdavant -i l’staff de Le Monde Diplomatique i l’ATTAC, fonamentalment- que aporten com a gran novetat la idea del reforçament dels estats-nació davant les multinacionals (excepte les franceses, és clar) i els organismes internacionals.
b) Els grups anticapitalistes de l’Europa del centre i del nord. Caracteritzats per una visió abstracta i poc humanista de les seves propostes.
c) L’esquerra postcomunista italiana, continuadora de les pautes polítiques i idelògiques del difunt PCI.
Però, a banda d’aquests actors també hi conflueixen defensors de moltes causes nobles de caire ecologista, cultural, humanitari…. que van articulant un espai públic europeu i les bases d’una consciència comuna davant d’alguns problemes que afecten tothom i que no se senten representats per l’Europa oficial en construcció.
Del caire general de les discussions en dóna una idea bastant aproximada el contingut dels dos documents de conclusions generals. El primer document, una crida als moviments socials europeus per oposar-se a una Europa neoliberal al servei de les grans empreses, diu “la llei del mercat condueix al qüestionament permanent de les condicions de treball i dels drets dels treballadors, a l’increment de les desigualtats socials, a l’opressió de les dones i les minories, a l’exclusió social dels aturats i dels immigrats. La llei del mercat és a la base de la degradació del medi ambient, de les privatitzacions i de la precarietat social. Condueix als països potents a dominar les economies dels menys desenvolupats, negant-los sovint el dret a l’autodeterminació. Aquest model, un cop més, condueix el món a la guerra. Davant de tot això, segueix dient el manifest, “volem crear un món basat en la igualtat, la defensa dels drets socials i el respecte de la diversitat, un món on l’educació, un treball decent, uns serveis de qualitat o l’habitatge siguin drets de tothom, un món on és garanteixi el dret a consumir aliments de qualitat, produïts per pagesos, un món sense pobresa, ni racisme, ni sexisme ni homofòbia, un món en el qual les persones comptin més que el guany. Un món sense guerra”. El segon document és una crida contra la guerra, en general, i contra la hipotètica guerra contra Iraq en particular.
Més enllà de les valoracions fetes des de Catalunya sobre aquest Fòrum, hi ha un fet positiu per si mateix que és la creació de xarxes de debat i intercanvio d’àmbit continental, superadores dels marcs estatals de discussió, estructurades per blocs temàtics d’interès compartit que permeten articular espais regionals transestatals, com és el cas del Fòrum Social de la Mediterrània (FSM) convocat a Barcelona pel novembre del 2003.
Significativament, la celebració a casa nostra d’un encontre d’aquestes característiques hauria de servir per apropar encara més els eixos dels debats a qüestions molt més concretes, com la problemàtica de l’aigua, els moviments de població, les propostes de pau en el conflicte àrab-israelià, la democratització dels països islàmics i els drets nacionals dels pobles sense estat propi en aquest marc geopolític. La implicació en l’organització del FSM d’entitats participants en el moviment denominat antiglobalitzador des d’una perspectiva nacional catalana ha de permetre ampliar la diversitat de les qüestions a tractar, augmentar el rigor de les intervencions i concretar el caràcter constructiu de les conclusions que se’n puguin extreure.
Vaig participar a títol personal, com a jurista dedicat a l’estudi del procés constituent de la Unió Europea, en el debat organitzat pel CIEMEN. Al seminari hi van assistir una vuitantena de persones entre italians, corsos, sards i catalans. Una gota d’aigua -més o menys com els altres actes organitzats per pobles prohibits com els cabíls, txetxens i bascos-, enmig d’un maremàgnum d’exaltació pro-palestina, una forma de globalitxació que converteix automàticament en “progre” a qualsevol amb el simple fet de tocar-se amb un mocador palestí sense la necessitat incomoda de plantejar-se si altres pobles, al cor de la vella Europa, tenen el dret a l’autodeterminació.
Vaig constatar amb desolació com el cas de Catalunya no és tingut en compte com a poble diferenciat, tractament que no s’aplica als bascos, també força presents a Florència. L’absència d’una política internacional pròpia, al marge, però complementària de la presència a les institucions i al Parlament europeu, i d’una entitat amb aquesta comesa específica, -ens poden servir com a precedents les ja desaparegudes Free Catalonia i el Consell Nacional Català- és un buit estratègic que necessitem omplir per poder intervenir de manera permanent en els fòrums internacionals.
Pel que fa a les repercussions polítiques del fenomen de la globalització econòmica, a falta d’altres referents, hi ha la temptació de situar l’eix divisori entre esquerra i dreta segons hom sigui detractor o partidari de l’economia de mercat. Quan realment els elements de diferenciació entre una opció progressista o conservadora es troben menys en el mercat mateix que no pas en els factors qualitatius i no mercantils de la lliure concurrència. Els eixos fonamentals d’una esquerra renovadora han de ser la priorització de la formació integral de les persones, la conformació d’una ètica individual i col·lectiva concordant amb els principis de llibertat i solidaritat, el retorn del treball i l’esforç personal com a valor social. En síntesi, resituar les alternatives de canvi en les persones i els pobles, singularment i col·lectivament considerats, més que en plantejaments superestructurals.
El caràcter genèric de les alternatives proposades des de Florència al model capitalista vigent alternen amb una mitologia revolucionària -la imatge del “Che” era present a tot arreu-, l’antiamericanisme més primeri i els silencis més sectaris -cap pancarta denunciava la guerra de Putin contra el poble txetxè tot i que l’assalt al teatre de Moscou s’havia produït la setmana anterior. Malgrat tot vull retenir l’orientació positiva que Ulrich Beck proposa en el seu article “Il movimento che vuole la buona globalizzazione”, aparegut a La Reppublica del 8 de novembre (del 2002), on l’eminent sociòleg alemany, analista qualificat del procés de globalització afirmava: “haurem de trobar el coratge i la força per desempellegar-nos de la il·lusió del proteccionisme i els falsos “anti” del moviment antiglobalitzador i batre’s per una Europa cosmopolita, que afirmi l’alteritat de l’altre”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!