ES RACÓ D'EN JORDI

Avui public en el dbalears.cat aquest article en què pos en solfa que els mallorquins i els catalans no arrenglerats en el règim bipartidista espanyol que vigeix del 1878 ençà puguem ‘confiar plenamente en la justicia’, que diuen ells.

Als Estats Units, molt de temps després de l’aboliment teòric i oficial de l’esclavitud, l’actitud de la policia i de la justícia davant un individu sospitós d’haver-ne feta qualcuna era molt diferent si es tractava d’un blanc o d’un negre. En el primer cas, l’individu gaudia de presumpció d’innocència; en el segon, a la pràctica, patia una presumpció culpabilitat. Damunt els papers, tothom era igual d’americà i, per tant, igual davant la llei. A l’hora dels fets, però, la realitat era tota una altra.

Idò bé, és interessant comparar com van les coses de la justícia en aquest estat i en ple segle XXI amb els casos de suposada corrupció en funció de si afecten qualcú d’un partit del règim bipartidista espanyol que ha vigit fins ara o si afecten qualcú un d’un partit alternatiu.

PARTS I QUARTS.- Crida l’atenció veure com la doctrina no escrita policial, judicial i mediàtica procura separar totalment l’individu de la formació política quan es tracta d’un partit que encaixi en el règim i com, en canvi, la mateixa doctrina fa l’individu presumpte culpable tan sols per la seva pertinença a un determinat partit quan aquest no encaixa en el règim. Els partits grossos ‘confían plenamente en la justicia‘. Ja ho crec, que hi confien! I com no hi han de confiar si, per començar, el govern judicial, a l’estat d’Espanya, el designen els principals partits, cosa impensable, per no dir mai vista, a cap ‘democràcia’ digna d’aquest nom? Jo també hi confiaria, en un jutge nomenat meu! Com que aquests partits tenen bo amb els tribunals de Madrid, veim casos com, per exemple, en Rato a lloure o com el d’en d’ en Bárcenas, sobre el qual, si es demostren les brutors que pugui haver fetes, per moltes que siguin, l’estat d’opinió general que l’entrunyellat policial, judicial i mediàtic cerca crear és que, en tot cas, el brut serà ell, no el PP. Ni per aquest cas brut ni per cap altre de l’enfilall que hi ha i que hi ha hagut, heu vist mai la policia espanyola assaltar la seu d’aquest partit, o la del PSOE, per dur-se’n capses suposadament plenes de paperum delicat, amb els periodistes esperant defora per filmar l’escena, com veiérem en el seu dia amb el xou mediàticopolicial de l’escorcoll a la seu de l’antiga i actualment exterminada Unió Mallorquina?
No hi ha hagut cap cas brut ni un, ni antic ni modern, ni d’allà ni d’aquí -com, posem per exemple, el cas Rumasa, o el cas Filesa, o el casExpo 92, o el cas Roldán, o el cas Banesto, o el cas GAL, o el cas Naseiro, o el casTúnel de Sóller, o el cas Gürtel, o el cas del EREs postissos, o el cas Nóos, o el casBárcenas o el cas Púnica, per dir-ne uns quants- que hagin posat en solfa l’honorabilitat individual de tots els membres el PP ni de tots els membres del PSOE ni, encara menys, la presumpció d’innocència de les persones relacionades amb aquests partits.

En canvi, amb l’antic partit insular mallorquí hem vist fer, amb els casos de corrupció demostrada o suposada, un joc de mans calcat del que ja feren en el País Basc amb la violència. Amb el concepte ‘el entorno de ETA‘, fabricaren una atmosfera de sospita que enrevoltava els individus de les formacions polítiques molestoses, que els feien nosa, de manera que no estava mai clar qui es trobava dins la legalitat espanyola, qui hi estava amb un peu a dins i un a fora, qui en romania a fora de tot i qui era un terrorista de dalt a baix. Afigurau-vos si haguessin entaferrat a molts de personatges del PP i, fins i tot, a qualcun del PSOE el mateix barret d’el entorno del franquismo‘, quina imatge n’hauria resultat, dels dos partits, sobretot del primer, i de les persones que hi militen.

ACARNISSAMENT AMB UM.- Vénc a dir que no veureu ningú mai com un presumpte delinqüent per haver estat un càrrec del PP o del PSOE. En canvi, jo em deman si podem dir això mateix dels qui estigueren amb l’antiga UM, un partit que ha patit una absoluta criminalització pràctica de tots els seus membres com cap altre. Ni tan sols la Falange, que mai no ha demanat perdó pels crims polítics que va cometre en els seus temps inicials, no ha patit la criminalització que ha patit UM.

I tanmateix, maldament faci lleig dir-ho i ningú no ho vulgui sentir, no tot va ser negatiu en la gestió política d’UM: la protecció des Trenc, la de Cala Mondragó, la construcció de l’autovia de Palma a Manacor per damunt el traçat antic i amb la paret enmig que la fa tan segura, la Televisió de Mallorca, Ona Mallorca, són actuacions molt positives que qualcú qualque dia haurà d’agrair a la Unió Mallorquina.

EXCLUSIVA DE LA CORRUPCIÓ I TOT.- Jo no crec gens que el fet que aquest partit fos durant dècades la clau de la governabilitat a Mallorca i, de vegades, al conjunt de les Balears, no tengui el seu pes l’hora d’explicar les ganes de presentar tot el partit com una cova de lladres i d’humiliar i de demanar condemnes expiatòries espectaculars a membres seus com si fossin un autèntic trofeu de caça. UM -com més va més es veu amb la perspectiva del temps- feia massa nosa al sistema bipartidista PP-PSOE, que concebia -i concep encara avui- com una anomalia els oasis que li puguin sortir dins l’estat espanyol en els quals les institucions no estiguin en mans d’un dels dos partits ‘normals’. Fins i tot la corrupció, la tracten diferent segons si té els tentacles que parteixen de Madrid -o hi arriben- o si no n’hi té: comptau, per cada vegada que heu llegit les sigles ‘UM’ ben destacades i en lletra ben grossa en els titulars sobre presumpta corrupció, quantes de vegades que heu llegit les lletres ‘PP’ o ‘PSOE’ en format gros i en lloc gaire destacat. Fa la impressió com si, com fan amb la imposició del castellà, amb la concessió de les grans obres públiques, amb el control de la fiscalitat o amb el desplegament dels grans mitjans de comunicació, volguessin també per a ells, per als grossos de Madrid, l’exclusiva de la corrupció. Qualsevol diria que, en lloc d’eradicar-la i fer net, cerquen tenir-la a les seves mans.

TROFEU DE CAÇA.- Com més va més sembla que, amb la crisi econòmica, institucional i de valors i amb la set de venjança d’una part de ciutadans contra tots els polítics tant si havien fet mal com si no, segons quins jutges i fiscals han vist amb l’acarnissament contra partits de fora de la corda bipartidista la gran oportunitat de restablir la pobra imatge en què la justícia, amb el pas dels anys, és caiguda.

La justícia espanyola va guanyar en el seu moment un cert prestigi gràcies a una part de jutges que sí que es volgueren posar en el lloc de la gent innocent que no va ser prou conscient d’allò que, amb les ‘preferents’ la dugueren a signar, i que la banca va estafar. Si els jutges haguessin mirat prim només amb la lletra petita, potser tenien raó legalment els bancs que dugueren els estafats a escoltar el sermó. Però bé, segurament tants d’estafats hi va haver que signaren els contractes de les preferents sense saber realment què signaven, que matemàticament era difícil que un jutge no conegués de prop o d’enfora qualque cas que afectava un vellet (o no tan vell) conegut, familiar, veí o amic. Això va fer tenir empatia a uns quants jutges amb els enganyats i, amb aquesta actitud humana, valenta, d’empatia, de saber-se situar en el lloc de l’estafat, es guanyaren les simpaties de bona part de la societat, que començava a estar cansada de veure que eren o no favorables no segons la feta, sinó segons qui era l’afectat i quina era la seva condició social, política o econòmica.

PODER ABSOLUT.- Ara bé, per desgràcia, aquest episodi no és la norma general de la justícia sinó l’excepció personal de determinats jutges. Darrerament veim com, quan han d’aclarir qualque cas de segons quins peixos grossos, com per exemple en Bárcenas o la Infanta de n’Urdangarín, la maquinària judicial espanyola torna blana i bona al·lota fins al punt que el fiscal, en lloc d’acabussar-s’hi, com és en teoria la seva feina, fa just a l’inrevés i cerca posar fre a la cosa. En canvi, si entre els càrrecs de l’administració s’esdevé posem per cas qualque cas d’un enganyat, o d’un possible enganyat, o desconeixedor per manca d’experiència de la lletra petita i del dia a dia de les coses de l’administració, que, en lloc de ser qualque don Queque Madrid, sigui qualcú de poca volada social ni econòmica -i, encara més, si és militant d’un partit que no faci part del ‘duo dinàmico‘ bipartidista PP-PSOE-, és increïble i és de veure el calvari per on el pot fer passar la mateixa maquinària judicial, que no davalla de l’atalaia omnipotent, del poder absolut damunt una vida qualsevol que li dóna aquest suposat ‘Estado de Derecho‘, una maquinària que, quan li interessa, subordina a la lletra més petita de qualsevol llei la persona a qui posa l’ull damunt. I la hi subordina sigui quin sigui el grau de coneixement o d’ignorància amb què va cometre la infracció legal. I la maquinària no vol saber que, darrere aquella persona, hi ha família, hi ha sofriment, hi ha conseqüències greus de per vida i condemna social que mai no podrà compensar ningú ni amb doblers ni amb absolucions de darrera hora. Un estat on val més tenir bo i poder cercar un bon jutge o, fins i tot, un bon fiscal en lloc d’un bon advocat, això és un estat de dret? És que és tot quant es pugui dir!

CÀSTIG SEGONS LA FETA O SEGONS QUI ÉS QUE L’HA FETA?- Els fiscals i jutges que ens envien, no aniria malament que tinguessin en compte que cobren de tots els contribuents per garantir l’acompliment de la llei i que la seva feina no és perseguir persones, sinó delictes. I que el grau de càstig per un possible delicte ha d’anar en funció del fet i no de l’autoria del fet ni, encara menys, de la militància política de l’autor del fet. La feblesa amb els forts i la duresa amb els dèbils els pot dur a victòries damunt persones però no damunt la corrupció. És que voldrien contribuir a la pitjor modalitat de corrupció imaginable, com seria la corrupció judicial?

Comença a ser bastant general la sensació que l’antiga UM és el boc expiatori de tots els mals i el trofeu de caça que ja justícia necessita exhibir davant la societat per arreglar la seva imatge, que tanmateix és de cercar matar mosques a canonades, i de fer pessigolles als cocodrils amb qualque perdigonada, de ser valenta, coratjuda i forta, aterradora i dictatorial amb els dèbils i de ser alhora comprensiva, humana, empàtica i compassiva amb els peixos grossos que tenen bo a Madrid. Aquesta imatge de no fer res a un lladregot gros, o d’amollar-lo al cap de no gaire temps, i de destrossar la vida a un que ha robat una gallina, el poble mallorquí fa estona que la reflecteix amb l’expressió ‘més tort que sa justícia‘. M’afigur que per qualque cosa deu esser. La justícia té una imatge d’estament justicier. No debades també circula la dita segons la qual ‘sa justícia no sempre té sa raó però sempre té sa darrera paraula‘. Com més va més gent hi ha a la societat que no hi confia ni se’n fia. Aquestes desmesures que presenciam cada dia, decanten la justícia del poble, del qual emana la llei més universal i més bona d’entendre de totes, que és la del seny i la del sentit comú. Comença a cridar l’atenció de valent entre la ciutadania, fins i tot ja dins cercles socials gens acostats al mallorquinisme polític, l’absoluta desproporció entre la gentada que passa pels jutjats relacionada amb l’antiga UM i la poqueta en canvi procedent dels grans partits d’obediència madrilenya que la hi fan passar. És per això que ja n’hi ha que sospiten si el trofeu de caça netament mallorquí autòcton fa més mèrit i més currículum per fer carrera judicial que no la peça ben connectada amb Madrid i que té bo per allà baix.

Jordi Caldentey

(Mallorca Oriental)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!