La Fornícula

Estic subscrit als programes A todo Jazz i Jazz porque sí de Rádio Nacional de España (RNE 3 i RNE Clásica, respectivament). Premo el play, i comença la reprodució, sempre com un espetec, Lee Morgan sona a la sintonia d’A todo Jazz i Miles Davis a la de Jazz porque sí. I, de seguida es dispara la veu de Juan Cláudio Cifuentes (“Cifu para los amigos”) introduïnt la sessió. Els primers minuts m’ubica (qui és qui, de què va l’enregistrament, etc.). I, entre cançons, em convida a fixar-me en allò en què m’hauria fixat al cap d’una colla de reproduccions. Sé que és ràdio, que no puc conversar-hi. Però el meu cap comença a recordar històries similars, o allò que vaig llegir en una biografia, o aquelles gravacions que havia escoltat a la butaca… I voldria comentar-ho, però la ràdio (especialment la subscripció als podcasts) és unidireccional. El Cifu m’apropa el jazz, me’l retorna, me’l refresca. L’escolto, i em fa pensar. Em descobreix molta música, i em fa venir moltes ganes de tornar a la discoteca i busca i escoltar, més i més. Duke Ellington, Miles Davis, John Coltrane, Clifford Brown, Ella Fitzgerald, Chet Baker, Sonny Rollins, Bill Evans, Sarah Vaughan, Dizzy Gillespie, Charlie Parker, Kenny Burrell, Dexter Gordon, Thelonious Monk, Milt Jackson, Wes Montgomery, Django Reinhard, Thad Jones, Louis Armstrong i més i més i més…

I avui, he posat el capítol dedicat a Geroge Benson i tot just començar sento una veu que explica que el Cifu va morir fa uns dies. M’he quedat de pedra. He buscat i escoltat un disc de Billie Holliday. Avui, la mort del Cifu m’ha fet sentir una mica sol i, per ara, no sé si trobaré a ningú més per a les meves “converses” de jazz.