heu fet mai ratafia de cireres?…Stendhal en parla.

RATAFIA DE CIRERES

Les ratafies, licors, rosolis o aiguardents amb fruita macerada- a part de les d’ herbes i espècies, més conegudes- són també corrents, de Rússia, a Ucraïna i Rússia (fetes, naturalment, amb vodka), a Grècia, a Itàlia, a Anglaterra, a França- Stendhal parla d’ un personatge que es va fer ric fabricant-ne-, a Portugal (ginginha), passant pels Països Catalans. Lluís Ripoll, a Mallorca, publica una recepta similar a la que expliquem, que és una elaboració clàssica. Segons la procedència només canvia la classe de cireres emprada i les proporcions de cireres, aiguardent i sucre.

D’ entrada cal dir que no hem de confondre un aiguardent destil.lat (que pot ser de raïm, de canya de sucre, de fruites, de cereals, de patates…) amb un licor, composició a base d’ aiguardent o alcohol , plantes, flors, espècies i sucre.

Tradicionalment s’ han atribuït als frares els licors d’ herbes, molts dels quals porten un nom al.lusiu: Bénedictine, Chartreuese,  Aigubelle dels monjos de la Trapa a Valença (Occitània),licor carmelità del Desert de les Palmes, Aromes de Montserrat, Queralt, etc. Fins i tot la famosa “Aigua del Carme”, que en realitat és un aiguardent de tarongina (melissa). Stendhal parla d’ un personatge que es va fer ric elaborant ratafia de cireres.

A l´Edat Mitjana, un metge català, Arnau de Vilanova, va contribuir a la difusió del destil.lats, ja que en va escriure un tractat. Ell utilitzava l´expressió aqua vitae, aigua de vida, que ha donat nom a diversos aiguardents. Del whiysky (el nom gaèlic vol dir el mateix) a l´eau de vie francès fins als aquavit nòrdics.

El mot ratafia, divulgat per Jacint Verdaguer a través de la “llegenda de la ratafia”- hi fa venir el nom d’ un tractat entre bisbes,-, en realitat ve del crioll francès del Carib, si bé a França i en altres països la ratafia és a base de most, alcohol i  aroma de taronja, per tant, ben diferent de la ratafia catalana. Aquesta ha de dur nous verdes. Licors similars amb herbes i espècies, amb nous o sense, se’ n fan arreu. Aigua de nodes (de nous), de la Vall d’ Aran, licor de Sant Joan de Provença, Centerbe  italians, i, naturalment, les herbes (seques i dolces) balears o els herberos valencians.

Al Liber diagnosticorum (1793), Biblioteca Universitària de Barcelona hi apareix la recepta “Per fer Resolis de guindas.Prendàs quatre lliures y mitja de Ayguardent, una lliura y mitja de Guindas, nou onsas de sucra, un quart de canyella y posi’l al sol y serena”. El resolis o resoli era un licor també corrent a l’ època.

Ingredients

1 l d’aiguardent

800 g de cireres ben fermes i senceres (les millors són de la classe “cor de colom”, dites Napoléon a França; són blanques i vermelloses).

800 g de sucre

Elaboració

Escolliu unes cireres madures,ben senceres i fermes, sense cap macadura. Traieu-ne la cua, esbandiu-les i deixeu-les eixugar. Piqueu-les una mica, amb el pinyol i tot (aquesta operació és opcional). Poseu-les en una ampolla de boca ampla, tireu-hi l’ aiguardent , el sucre ho i deixeu-ho macerant durant un mes.

Al cap d’ aquests, temps, ho coleu i ho premeu i hi afegiu 200  de sucre per cada 800 g o l d’ esperit, aproximadament.

Notes

En cas que feu servir anís ,  prescindiu del sucre.

Jo particularment ho faig amb vodka, amb l´afegit d’ espècies: anís estrellat, clavells, nou moscada, canyella, grans de cafè, cardamom, però sense posar-hi ni gota de sucre. També s’ hi pot afegir llimona, nou verda-llavors tenim una ratafia pròpiament dita-,  etc.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*