Periodista
Quan debatrem, d’una vegada, les bases de l’estat independent que volem? Algú dirà que això implica obrir un front més de discussions i de desacords potencials entre CiU, ERC i la CUP, i que més val deixar-ho per després. Però aquest després mai no arriba. Sempre hi ha coses prioritàries a fer. Ara mateix, que el govern i els partits s’aboquin en la construcció de les estructures d’estat que falten per a la desconnexió. La hisenda pròpia, la sindicatura electoral, la seguretat social catalana: que les facin. Però no ens deixem atrapar per un debat estèril entre la determinació dels convergents i els republicans de tirar-les endavant i el rebuig del govern espanyol a destinar recursos públics en la duplicitat administrativa que s’havien conjurat a eliminar. Posats a gastar energia verbal, seria millor que els partits argumentessin si Catalunya ha de tenir exèrcit o no, o de si és preferible que esdevingui una república parlamentària o presidencialista.
Podeu llegir l’article sencer aquí
Doctor en psicologia a la Universitat de València
La sessió d’avaluació del respecte als drets humans a l’estat espanyol tingué lloc a Ginebra el 21 de gener. Es tracta d’un examen periòdic (Universal Periodic Review) que formalment té l’objectiu de monitoritzar el grau de respecte que cada estat observa en relació amb aquests drets.
Com calia esperar, l’exposició del representant espanyol, el secretari d’estat d’Afers Exteriors, Ignacio Ybáñez, fou un exercici d’autocomplaença, en què fins i tot arribà a traure pit pel fet que l’estat espanyol reconeix el matrimoni entre persones del mateix sexe. Com tothom sap, el seu partit s’ha oposat aferrissadament a aquest dret que, de fet, fou aprovar en una legislatura anterior i sota govern d’un altre partit.
També va dir que l’educació, a Espanya, és inclusiva, igual, obligatòria i gratuïta. La pregunta que, òbviament, ni formulà ni respongué, és per a qui és igual? No ho és, per exemple, per als valencians, que no tenim el mateix dret d’accedir a una educació en el nostre idioma, de què sí que gaudeixen els castellans.
Podeu acabar de llegir l’article sencer aquí
En aquest vídeo elaborat pel projecte ambindependencia.cat Màrius Serra comenta els aspectes lingüístics relacionats amb l’eventualitat d’una Catalunya convertida en Estat i reflexiona amb veu alta sobre la situació de la llengua catalana.
Consultor de comunicació
El celebrat acord entre Mas i Junqueras inclou un full de ruta fins el 27 de setembre que hauria de servir per aprovar diverses lleis urgents i preparar les famoses estructures d’Estat per quan s’hagi de declarar la independència, si els partits sobiranistes tenen majoria.
Les estructures que s’han repetit aquests dies són l’acció exterior, la hisenda pròpia i la seguretat social catalana. Una acció exterior potent i la capacitat de recaptar els impostos que es generen a Catalunya són dues estructures fonamentals per poder afrontar un procés amb garanties.
Però una administració catalana de la Seguretat Social? Això seria un greu error.
Evidentment, no estic proposant que el futurible estat català no pagui pensions ni assegurances d’atur, sinó qüestionant la necessitat d’una administració diferenciada i independent de l’administració general de l’Estat per aquestes finalitats.
Podeu acabar de llegit l’article sencer aquí
La perla d’aquest dijous acaba de sortir del forn i l’ha dit avui mateix el líder del PSOE Pedro Sánchez, que en una entrevista a RAC-1 ha deixat ben clar quin tipus de federalisme proposa: Ni dret a decidir ni concert econòmic ni reconeixement de Catalunya com a nació. Ha dit que en el seu projecte federalista no hi cap “el dret a decidir dels catalans”, perquè han de pronunciar-se tots els espanyols, ni tampoc “el concert econòmic com tenen al País Basc, per un principi de solidaritat”. Una solidaritat, però, que curiosament només s’apel·la quan es tracta del cas català, perquè tot seguit ha afirmat que el concert basc no el revisarà “perquè és històric”. Sense comentaris.
Catedràtic de Filosofia del Dret i degà de la Facultat de Dret, Universitat Pompeu Fabra
Quedaria exclosa necessàriament de la Unió Europea una Catalunya independent? Des del punt de vista jurídic, el primer que cal dir és que no hi ha cap norma general de dret internacional ni de la UE que tracti explícitament aquesta qüestió. Qui defensa una resposta afirmativa cita els articles 4.2 i 49 del Tractat de la UE. Però, és sòlida aquesta posició? No, no ho és i ara justificaré per què.
L’art. 4.2. disposa: “The Union shall respect their essential State functions [dels Estats membres], including ensuring the territorial integrity of the State”. Hi ha qui diu que aquest precepte impediria l’acceptació de qualsevol nou Estat que hagués declarat unilateralment la independència, perquè això afectaria al manteniment de la integritat territorial d’un dels Estats membres. Però qui ho sosté oblida que l’objectiu d’aquesta norma és evitar la ingerència de les institucions europees en l’exercici de les funcions dels Estats adreçades a garantir llur integritat territorial. Per tant, si un nou Estat (Catalunya) arribés a existir de forma efectiva, aquest precepte ja no seria d’aplicació. Dit d’una altra manera, quan l’art. 4.2. parla d’integritat territorial, es refereix a la integritat davant d’ingerències externes a l’Estat, en concret de la UE, no de modificacions produïdes internament.
Podeu acabar de llegir l’article sencer aquí
Enginyer químic, empresari i escriptor
Entre la gent que ens arriba per viure i conviure entre nosaltres n’hi ha dues menes per prestar-hi atenció, ja que les seves evolucions convivencials són molt diverses i tenen a veure amb les situacions i les actituds personals de cada persona que arrela a Catalunya o hi neix. Immigrants ho som tots, la majoria amb orígens més o menys llunyans en l’espai i en el temps.
Podríem dir que hi ha una gran part de la població que decideix venir a les nostres terres perquè considera que vol viure millor que allà on va néixer, cerca una oportunitat de promoció personal, i si més no, de millora econòmica. La majoria dels arribats vénen d’una terra que s’estimen però que no hi veuen la possibilitat de progressar ni de retornar per a viure-hi permanentment: per raons diverses, econòmiques, socials, polítiques… La terra d’origen, tot i les seves mancances, és valorada per la nostàlgia de la vida familiar, però els nouvinguts tenen clar que no hi retornaran per fer estada definitiva, perquè uns ja no ho volen i altres tampoc poden. Els irlandesos quan marxaven als EEUU, durant el segles XVIII i XIX, s’acomiadaven per sempre i feien una gran festa. Era com la mort en un País i l’inici d’un viatge a l’incert. Una part de la nostra immigració manté l’esperança de retrobar-se ocasionalment amb els orígens en alguna ocasió però amb la intuïció que definitivament no retornaran. Altres immigrants com els asiàtics, de molt més lluny i de cultures allunyades, potser sí que ja ni pensen a retornar mai més als orígens, almenys fins a les darreries de la vida, on sí que hi voldrien morir. Tota aquesta gent que, amb més o menys mesura ha arribat per quedar-se, es van integrant als nostres costums i valors, i ells o els descendents acaben per incorporar-se a tots els àmbits de la vida dels catalans. Tots som immigrants en definitiva.
Una altra part de la immigració són els colons, els que vénen a exercir alguna mena de poder metropolità. Els que volen retornar al lloc d’origen. Al nostre País ho hem pogut comprovar a través dels enviats com a funcionaris de les administracions públiques o empresarials espanyoles i fins i tot de més lluny i que no han arribat per quedar-se. Malgrat tot, alguns sense proposar-s’ho han trobat lligams professionals o familiars i s’hi queden per sempre. El problema que ens planteja aquest tipus de colons és que són agents de poders aliens a la nostra personalitat i terra, i viuen de vegades tota la vida amb l’esperit de la temporalitat, o el que és pitjor: arriben amb la idea de fer que el País que els acull esdevingui una còpia de la metròpoli. Ells, com a màxim, accepten alguns trets folklòrics indígenes, i si poguessin ni això. Alguns potser no en tenen una idea massa clara però la seva realitat operativa està en aquesta línia. Altres no els és possible el retorn i els seus descendents amb més temps, també es van integrant. Però en el cas del funcionari estatal que es renova amb freqüència continua somiant amb la metròpoli que representa l’amo del territori on ell ha anat a raure. I manifesta esclats de desesperació quan contempla l’allunyament de la colònia de la metròpoli.
Catalunya necessita tenir signes distintius en el mapa de les nacions per créixer i assumir totes les immigracions amb més facilitat. D’una banda, les que representen l’esperit lluitador i respectuós amb el País que els acull. De l’altra, pel que fa als metropolitans forans que representen Espanya assumir la integració és més lent i més aspra per a ells, perquè s’adonen de la realitat de viure en una col·lectivitat diferent a la que havien imaginat.
L’actualitat catalana emergeix ara provocant la desolació dels colons que pensaven haver arribat a la nostra pàtria com en una terra provinciana espanyola o colonial. D’altra banda, els immigrats no colons observen amb perplexitat i dubtes el seu destí que ningú discutirà perquè també és seu, però no el de tots els altres que fan una altra via.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!