La caseta del plater

Vint-i-quatre hores ininterrompudes de música per a somoure consciències

És l’art necessari? Necessari en el seu sentit estricte? La pregunta, que recorre la història de les civilitzacions, es planteja molt sovint amb intencions espúries i inclou ja, en la seua mateixa formulació maliciosa, una resposta tancada. …Certament, l’art convertit en un objecte de consum, en valor mercantil, en placebo esteticista, en element decoratiu, en símbol d’estatus social o cultural, en actiu per incentivar el turisme… és del tot prescindible. Però l’art no és només això. Fet i fet: no ho és de cap de les maneres. Tot això són funcions que algunes societats li endossen a la producció artística però que no poden en cap cas definir-la. L’art és una forma d’expressió individual i col·lectiva que constitueix una de les vies més poderoses i democràtiques d’accés al coneixement i una de les materialitzacions més sublims i definitòries de la condició humana. Ara, quan l’economia mundial trontolla i encomana a tots els engranatges socials els seus desequilibris i neguits, quan els mercats borsaris imposen les seues escales de taxació en tots els àmbits de la vida quotidiana, quan interioritzem els discursos hegemònics que ho converteixen tot en valor monetari, l’art es veu una vegada més contra les cordes de la seua intencionadament devaluada funcionalitat. Ara, justament, quan davant d’aquesta conjuntura descoratjadora i paralitzant, l’art hauria de ser més necessari que mai.
(continua)

Arribats a aquest punt, creiem que cal una crida d’atenció: una invitació a repensar el paper central que hauria de tindre l’art en general, i la música en particular, en la nostra escala de valors i en les nostres vides, més enllà de les circumstàncies polítiques i les desoladores vicissituds econòmiques que hem hagut de patir.
Efrén López, músic de llarga trajectòria —fundador de L’Ham de Foc, Evo o el trio López/Petrakis/Chemirani, entre d’altres— i reconegut prestigi internacional, ens proposa acompanyar-lo en una acció musical que es desenvolupa a Can Gassol, el Centre de Creació d’Arts Escèniques de Mataró des de les 12 del migdia d’avui fins a les 12 del migdia de demà: vint-i-quatre hores ininterrompudes de música per somoure la nostra consciència i interpel·lar-nos amb l’exemple del seu compromís i el seu esforç individual.
Efrén i els seus companys —els grecs Vasilis Sarikis (percussions) i Hristos Barbas (ney, veu, piano), el tablista italià Ciro Montanari, l’intèrpret de tiorba Robert Cases, el violagambista Pau Marcos i els multiinstrumentistes Míriam Encinas, Xavi Lozano i Dilyana Dimitrova— interpretaran durant tot aquest temps variacions improvisades sobre la melodia més antiga de la qual es conserva una notació xifrada: l’“Epitafi de Seikilós”, inscripció epigramàtica descoberta a la columna d’una tomba prop de Trales —l’actual Aydin— en la península anatòlica i datada del segle II a.C. A més comptaran amb les projeccions audiovisuals confegides per l’associació Mapasonor.
La melodia s’acompanya d’un text que sembla escrit expressament per a l’ocasió:
“Mentre estigues viu, brilla
que res t’afligesca excessivament
perquè la vida és curta
i el temps et furta les aspiracions”
Efrén ens proposa així l’art, la música, com a manifestació enlluernadora de la vida. I potser aquesta és la més punyent de les seues interpel·lacions: demanar-nos que ens preguntem si, després de tot, encara estem vius.

L’acte es pot veure en streaming ací.

http://xiptv.cat/embed-xiptv1.html