La caseta del plater

Sobtava la seua absència en una escena musical eufòrica de creativitat, feliçment instal·lada en un venturós i perllongat estat d’excepció que començà a gestar-se, justament, empés pel seu treball peoner i el dels pocs que l’acompanyaven en l’erm de fi de segle. I sobtava més encara perquè aquesta absència arribava de forma inesperada en el cim de la seua trajectòria, després d’haver demostrat amb el magnífic Alfabets de futur (Propaganda pel fet!, 2006) que la gira i disc conjunt amb Lluís Llach no eren flor d’un dia sinó el fruit de la constància en el conreu de la seua singular sensibilitat.

Està més que justificada, doncs, l’expectació que ha suscitat el seu retorn davall els focus amb un treball que ha anunciat com un disc de síntesi: “Serà un disc d’essència, de concreció. La cançó tal i com l’entenc, sense artificis ni embolcalls interferents. Des de l’activisme musical i el compromís poètic”. I, en efecte, Música i lletra, començant per la mateixa eloqüència del títol  i el minimalisme gràfic amb què ens rep la portada d’Antoni Miró, té alguna cosa de despullament, de renúncia a tot allò accessori que poguera distreure’ns de copsar la substància íntima de cada cançó.
(continua)

Aquest capteniment, però, no és tradueix en un disc eixut i frugal. Ventura confia de nou els arranjaments, la direcció musical i la producció a Borja Penalba qui materialitza en les partitures de l’acompanyament l’essencialisme perseguit per l’autor i dota cadascuna de les intervencions instrumentals d’una qualitat orgànica, estructural, amb la qual sembla convertir-se en imprescindible.
Ben confiat amb la coherència que Penalba donarà a la seua matèria primera, Ventura assaja diferents registres de cançó, excel·leix novament en la manipulació poètica del llenguatge —molt més que quan hi renuncia, com a la tornada d’“Els guants de la metàfora”, d’un naïf desconcertant—, i repassa amb la punteta dels dits la perifèria del triangle de referents que conformen els noms de Raimon, Ovidi Montllor i Lluís Llach. El primer s’endevina entre línies —un èmfasi particular en aquell vers, un matís minuciós en aquell altre…—; el segon hi compareix en nom i esperit —“El nus de la corbata”, creuament del conegut conte d’Andersen sobre el vestit de l’emperador amb la imatgeria del cas Gürtel, en podria ser una versió apòcrifa—; i al tercer va implícitament dedicada una de les cançons més belles del treball, “Cor polissó”. Però més enllà d’aquestes invocacions venerables, Ventura aconsegueix imposar-hi el seu fecund instint melòdic, el seu talent expressiu, la tossuda puresa del seu ésser civil i una veu que ací se’ns revela, definitivament, amb una transparència irresistible.

Publicat al Quadern d’El País (29-09-2011)