Les Deesses Mortes

Les Deesses Mortes (Hall Of Fame, 2011)

Conta la llegenda que són l’única banda valenciana que ha fet sonar el valencià al FIB. Aleshores es deien Freses i havien publicat un magnífic treball de pop àcid titulat The First & Early Original Recordings Compilation (Hall Of Fame, 1998) i cantat en anglés. Era l’any 1999 i compartien cartell amb The Chemical Brothers, Mercury Rev, Dominique A., Suede o Blur, entre d’altres. Segons s’explica —hi ha pocs testimonis perquè l’horari que els atorgaren no propiciava precisament una audiència multitudinària— allà barrejaren el repertori del disc amb alguns temes en valencià —versions de Ween i Crowded House, hi ha qui arriba a assegurar.
El cas és que es dissolgueren sense massa soroll fins l’any passat que reaparegueren reencarnats en Les Deesses Mortes amb una obra major sota el braç: un disc conceptual de tirada limitada que potser hauria merescut un 8,7 en la petulant escala dels flipats de Pitchfork —qui poguera desllorigar els arcans ocults de la seua precisió decimal!—i que possiblement hauria encapçalat les llistes anuals d’Enderrock o Rockdelux, posem per cas, si hi haguera pogut competir en condicions —vull dir: si els periodistes que decideixen què ha estat el millor de l’any s’hagueren molestat abans en escoltar-ho tot i parar-hi la mateixa atenció.
Tant se val: el seu regne no és d’aquest món. No toquen en directe, no abusen del collage, no són eteris ni festius, no canten obvietats quotidianes, no aposten pel lo-fi i, per si tot això no fora bastant, ens estalvien l’exhibició d’un caràcter fràgil en plena despullada sentimental. Estan fora, doncs, del marc hegemònic; un marc que segurament es faria malbé si tractara d’incloure’ls. Perquè Les Deesses Mortes són el tipus de banda que forcen un canvi de discurs  si es descobreixen en temps real i si, pel contrari, s’arriba a ells tard, obliguen a reescriure la història.
(continua)

Embolcallat amb un disseny d’una concreció conceptual equiparable a la de la proposta musical que conté, el seu únic disc recull divuit cançons titulades seguint una pauta uniforme —article + substantiu: “Els Vaixells”, “Els Enemics”, “Les Joies”, “Les Ventrades”— i escindides en dos blocs representats per dos llibrets, un sobre fons blanc i l’altre sobre fons negre.
Poc queda ací del bagatge primigeni dels Freses: si de cas, un gust evident per les atmosferes psicodèliques servides amb elegant contenció i algun tic sonor que emergeix esporàdicament en algun tema solt —“Les Serps”, per exemple—.
Les Deesses Mortes són uns altres: han donat un salt molt endavant en el terreny del classicisme pop, han alliberat el seu instint creatiu i no se’ls veu delerosos d’encaixar en cap corrent ni en cap tendència. Només s’encomanen a l’amable tirania de la cançó pop i sobre ella construeixen un univers expressiu d’alta volada artística.
Manen les cançons, doncs, i per això evolucionen en la direcció més inesperada, creixen sobre elles mateixes i s’escapen del sòlid fil conductor per adquirir una condició autònoma que en cap moment arriba a desdir del conjunt: poden abraçar ritmes exòtics —la bonica bossa nova que engronsa “Les Estades”—, abandonar-se a un somieg sideral que diríeu fill bord dels Spiritualized, tantejar orquestracions que no desmereixerien al costat dels moments més feliços de Mercury Rev, vestir-se eventualment amb la distinció d’uns XTC, deixar anar algun pessic de dream-pop —secció Galaxie 500—, apuntar a referents estilístics absolutament inversemblants —sóc l’únic a qui l’inici enumerat i la dicció fintada de “Les Paraules” el remeten, tot siga dit sense ànim de faltar, a l’“Eterno Femenino” de La Mode?—o  assolir la pura perfecció pop que representa “Les Ventrades”.
Els textos, estranys, musicals, amb elements surreals i quotidians barrejats, delaten un exercici molt depurat d’escriptura automàtica que manipula aleatòriament paraules i motius buscant replecs inesperats de significat i una sonoritat determinada. El resultat és tan torbador com suggestiu —“Sóc l’ocell de foc, / hauríem d’haver fugit / amb el miracle dels records. / Deixeu-me descansar / entre les vostres mans”—, amb exercicis de simetria i intertext entre cançons que assoleixen el seu punt culminant amb el joc d’espills de “Les Joies” i “Les Perles”:
“Ara sóc la joia de la decepció / sinuosa i plena de passió. / Seria capaç de brollar per tu, / si no fos perquè ja sé que tu saps / saps molt bé que jo mai he pogut. // I tu tan ferma i neta / alçaràs les fronteres, / dibuixant un nou entorn…”
“Ara sóc la perla / de la creació / solució perfecta / per a tots./ Seria capaç de volar per tu, / si no fos perquè ja saps / que no puc. // I tu tan lluny com sempre, / em diràs a l’oïda, / que esperaves tant de tot, / que no saps si ja és tard…”
Quan “Els Marbres” tanca l’audició, vuitanta minuts després d’haver-la iniciada “Els Vaixells”, amb la seua serenor adolorida i la seua majestuosa tornada final —“Tinc pressa i encara estic bé / tendresa i encara estàs bé / tempesta i encara estic bé…”—, hom té la sensació d’haver assistit a un joc d’una transcendència sibil·lina, emmascarada pel mateix esperit lúdic de la proposta, com si res haguera estat el que aparenta: la seua és una acidesa sense corrosió, una psicodèlia sense tòxics, una sofisticació sense amanerament, una placidesa amb misteri, una tendresa abrasiva. Fins i tot la seua grandària és equívoca: si se us apareixen més petits del que en realitat són no ho atribuïu a les seues dimensions; ho fa la distància, el centenar de passes per davant que li treuen a la resta.
P.S.: Ara ofereixen en descàrrega gratuïta a la seua web un nou lliurament, Els Vaixells E.p., amb una nova cançó, “Les Persones” i tres revisions a càrrec d’ells mateixos, Gahs i Juanjo Ballester del tema titular. Una mica més de llenya per un foc que no para de cremar.
Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *


*