La caseta del plater
Cròniques musicals del país invisible
2 de febrer de 2009
Sense categoria
1 comentari
Les cançons republicanes de Biel Majoral
Divendres, 30 de gener de 2009
Centre Artesà Tradicionàrius, Barcelona
Centre Artesà Tradicionàrius, Barcelona
La veu de Biel Majoral té la bellesa eixuta, concisa i sòbria de les oliveres. Es retorç lenta i adolorida, amb una aspror ancestral, sense vinclar les branques —només ho faria per escoltar el xiuxiueig confident de la terra—, i pregonant als quatre vents la seua fermesa inapel·lable.
Biel Majoral té la mirada esmolada i penetrant de l’esparver i el gest, brusc i tendre alhora, dels condemnats a la insurrecció. (continua)
Es va fer cantador a la vora de dos noms que retrunyen en la memòria amb el timbre dels més nobles metalls: Biel des Cantó, de Llubí, i Biel Caragol, de Sineu.
A la dècada dels noranta publicà dues cintes de k7, Tonades i cançons antigues (Ona Digital, 1994) i Cançons de brega (OD, 1994) que recollien part del seu repertori històric. Tres anys després, però, estampava el treball amb què anava a protagonitzar una de les epifanies més belles esdevingudes a terres catalanes en els darrers anys: Vou veri vou per no dormir (Blau-Discmedi, 1997), obra mestra absoluta cimentada en un repertori gloriós, uns arranjaments subtils i agosarats signats per Gabriel Oliver i Delfí Mulet, i una interpretació majúscula que dotava d’enorme transcendència estètica fins i tot els moments aparentment més innocus i lleugers —”Els burjons”, per exemple. La seua continuació, Temps, temps, temps (Blau-Discmedi, 2000), incidia en la mateixa línia amb un moment aclaparant i estremidor: els més de deu minuts dedicats al romanç “Sa mort de na Margalida”, exemple incontestable de la màgia que s’amaga en els plecs del seu cant.
Alié a les misèries del show business, ferotge defensor de la dignitat
personal i artística, antagonista incòmode de tebis i
contemporitzadors, la seua trajectòria ha transcorregut a rampells, amb
llargs períodes de desaparició dels escenaris i inesperats retorns
pletòrics d’energia i magnetisme.
Ara mateix en gaudim d’un d’aquests propiciat pel muntatge Cançons
republicanes —ja publicat en disc compacte: Blau-Discmedi, 2008— que ha confegit al costat de Toni Artigues, altre
insurgent de pura raça.
Ja vam tenir l’oportunitat de fer-ne un tast el passat mes de desembre
a Girona —com a cloenda de la jornada Cançó i Països Catalans— però ara
hem pogut assaborir l’espectacle sencer i, certament, es tracta d’una
fita indiscutible tant en l’obra d’en Biel com en la reivindicació de la
memòria històrica a casa nostra.
Coneixent les insubornables posicions ideològiques dels seus artífex,
esperàvem una obra rabiosa i visceral, amollonada de càntics d’amor a
la terra i crides a la sublevació: i és això mateix però temperat per
la fúria sàvia dels poetes.
El muntatge s’inicia amb la proclamació de la República Catalana per
banda de Francesc Macià i acaba amb la celebració de la mort del
dictador, tot fent un recorregut cronològic per l’eufòria i l’esperança
desfermades amb l’abatiment dels Borbons, el dolor de la mort, de l’exili
i de la humiliació dels vençuts, la forja de la resistència antifranquista
i les darreres raneres de l’opressió.
Velles cançons del repertori de Majoral —com “Jo sóc català”, el tema
que tant amoïnava la delegació oficial catalana en la Fira de
Frankfurt, o “Temps, temps, temps” escrit el 1974 arran de l’execució
de Puig-Antich—, s’alternen amb magnífics recitats de poemes d’Agustí
Bartra, Màrius Torres, Pere Quart, Blai Bonet o Joan Brossa —on Toni
Artigues i l’Antònia Font original hi excel·leixen amb una rapsòdia
esgarrifant—, gloses populars, tonades satíriques, cançons oportunament manllevades
d’altres autors —les “Corrandes d’exili” musicades per Ovidi Montllor,
la versió del “Final!” de Joan Brossa que Miguel Poveda inclogué al seu
sensacional Desglaç— i el que s’endevina com el leit motif principal de
l’espectacle: les dècimes que l’algaidí Pere Capellà va escriure per festejar la nova República, musicades i cantades per un Biel que hi
aboca tot el seu incommensurable talent interpretatiu. La veu, dúctil i
amarga, com una cinta d’espart; el posat càlid, el gest precís, la
mirada punyent: i nosaltres paralitzats d’emoció a la cadira,
definitivament seduïts, una vegada més, per la inesperada sensualitat
amb què vehicula la seua lliçó d’Història i Política el més imprescindible de
tots els nostres cantants.
A la dècada dels noranta publicà dues cintes de k7, Tonades i cançons antigues (Ona Digital, 1994) i Cançons de brega (OD, 1994) que recollien part del seu repertori històric. Tres anys després, però, estampava el treball amb què anava a protagonitzar una de les epifanies més belles esdevingudes a terres catalanes en els darrers anys: Vou veri vou per no dormir (Blau-Discmedi, 1997), obra mestra absoluta cimentada en un repertori gloriós, uns arranjaments subtils i agosarats signats per Gabriel Oliver i Delfí Mulet, i una interpretació majúscula que dotava d’enorme transcendència estètica fins i tot els moments aparentment més innocus i lleugers —”Els burjons”, per exemple. La seua continuació, Temps, temps, temps (Blau-Discmedi, 2000), incidia en la mateixa línia amb un moment aclaparant i estremidor: els més de deu minuts dedicats al romanç “Sa mort de na Margalida”, exemple incontestable de la màgia que s’amaga en els plecs del seu cant.
Alié a les misèries del show business, ferotge defensor de la dignitat
personal i artística, antagonista incòmode de tebis i
contemporitzadors, la seua trajectòria ha transcorregut a rampells, amb
llargs períodes de desaparició dels escenaris i inesperats retorns
pletòrics d’energia i magnetisme.
Ara mateix en gaudim d’un d’aquests propiciat pel muntatge Cançons
republicanes —ja publicat en disc compacte: Blau-Discmedi, 2008— que ha confegit al costat de Toni Artigues, altre
insurgent de pura raça.
Ja vam tenir l’oportunitat de fer-ne un tast el passat mes de desembre
a Girona —com a cloenda de la jornada Cançó i Països Catalans— però ara
hem pogut assaborir l’espectacle sencer i, certament, es tracta d’una
fita indiscutible tant en l’obra d’en Biel com en la reivindicació de la
memòria històrica a casa nostra.
Coneixent les insubornables posicions ideològiques dels seus artífex,
esperàvem una obra rabiosa i visceral, amollonada de càntics d’amor a
la terra i crides a la sublevació: i és això mateix però temperat per
la fúria sàvia dels poetes.
El muntatge s’inicia amb la proclamació de la República Catalana per
banda de Francesc Macià i acaba amb la celebració de la mort del
dictador, tot fent un recorregut cronològic per l’eufòria i l’esperança
desfermades amb l’abatiment dels Borbons, el dolor de la mort, de l’exili
i de la humiliació dels vençuts, la forja de la resistència antifranquista
i les darreres raneres de l’opressió.
Velles cançons del repertori de Majoral —com “Jo sóc català”, el tema
que tant amoïnava la delegació oficial catalana en la Fira de
Frankfurt, o “Temps, temps, temps” escrit el 1974 arran de l’execució
de Puig-Antich—, s’alternen amb magnífics recitats de poemes d’Agustí
Bartra, Màrius Torres, Pere Quart, Blai Bonet o Joan Brossa —on Toni
Artigues i l’Antònia Font original hi excel·leixen amb una rapsòdia
esgarrifant—, gloses populars, tonades satíriques, cançons oportunament manllevades
d’altres autors —les “Corrandes d’exili” musicades per Ovidi Montllor,
la versió del “Final!” de Joan Brossa que Miguel Poveda inclogué al seu
sensacional Desglaç— i el que s’endevina com el leit motif principal de
l’espectacle: les dècimes que l’algaidí Pere Capellà va escriure per festejar la nova República, musicades i cantades per un Biel que hi
aboca tot el seu incommensurable talent interpretatiu. La veu, dúctil i
amarga, com una cinta d’espart; el posat càlid, el gest precís, la
mirada punyent: i nosaltres paralitzats d’emoció a la cadira,
definitivament seduïts, una vegada més, per la inesperada sensualitat
amb què vehicula la seua lliçó d’Història i Política el més imprescindible de
tots els nostres cantants.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Una proposta sentida, sincera i ferma. Unes veus extraordinàries. Unes persones de veres.
La dignitat, el compromís, la responsabilitat… Molt proper. I la teva crònica, imatges a flor de pell, a flor de sentits.
No us perdeu aquesta proposta on la pugueu viure.