La caseta del plater

Manresa, 31 d’octubre de 2008

Em
presente al Kursaal expectant i una mica temerós. Formava part del jurat que
concedí a Túrnez i Sesé un dels Premis Mediterrània 2007 per desenvolupar el
projecte que avui s’estrena, i ha arribat l’hora de constatar l’encert de
l’elecció.

He
tingut amb l’obra Túrnez i Sesé algunes sensacions contradictòries: el treball
sobre els versos de Desideri Lombarte, no sé si per afinitat sentimental o per
la musicalitat intrínseca de la poesia del malaguanyat prohom de Pena-roja de
Tastavins, el vaig trobar esplèndid, definitivament entranyable. El disc
posterior, però, no vaig aconseguir empassar-me’l: hi perseverava aquella
sensibilitat eriçada, aquella delicada, vaporosa, manipulació musical de la
matèria poètica; però em provocava enfit. L’afectació habitual de Túrnez, que
tant bé li parava a Lombarte, infringida sobre els textos de Carner o d’Espriu
els dotava d’un tel una mica enutjós: em feia la impressió que, per alguna raó,
els desfigurava.

El
projecte que presenten aquesta nit és tant ambiciós com suggeridor: han
encarregat a set poetes contemporanis que confeccionen cadascun dos romanços de
temàtica actual, respectant, però, els trets formals del gènere; uns romanços
que després han musicat i, per acabar-ho d’arrodonir, han estat il·lustrats per
una colla d’artistes plàstics —el propi Sesé, Mariona Cabassa, Xavier Solomó,
etc.

En
aixecar-se el teló certifiquem que l’escenografia dissenyada per Pep Tossar,
amb el grup darrere d’una gasa sobre la qual es projecta un muntatge
audiovisual amb les esmentades il·lustracions, ens depararà moments d’alta volada
estètica.

Els
dos músics s’acompanyen d’una banda sòbria i efectiva, comandada per Toni
Xuclà, on hi ha percussions, un violí, un cello, l’arpa de Josep Maria Ribelles
i un inesperat Albert Fibla a les veus. (continua)

Inicia
el concert la “Rondalla del caçador il·luminat” de Jordi Guardans, la història
d’un caçador de tristeses, magníficament il·lustrada, que apunta per on va a
transcórrer la nit: la interpretació de Túrnez i els músics —pletòrics de
serenor i sensibilitat—, darrere unes imatges bellíssimes, ens posa el cor en
un puny. Segueix “Hauràs d’esperar que arribi”, de Sergi Jover, un romanç sobre
el caire fugisser de les relacions amoroses, beneficiat per una bonica
introducció d’arpa mentre els versos volen sobre la gasa i la música batega amb
un clar pols trobadoresc. A continuació, “La dona alliberada”, de Montse Gort,
s’eleva empesa per la il·lustració de Sesé i l’habilitat de la música —on
destaquen els contracants del violí— per llegir els versos i erigir-los com un
himne.

“El
món que marxa”, de Laia Noguera, posa el contrapunt intranscendent: el text
declina i la música s’anima per compensar-ho. Per al següent romanç, “La
princesa bruna”, també de Montse Gort, sobre els amors d’un gat i una gata,
Túrnez presenta a una xiqueta, Irene Algaró, que omple el teatre de tendresa i
d’encantadores afinacions vacil·lants.

El
ritme de moment no decau gracies a l’encert en la seqüenciació dels temes i a
l’escrupolós treball en els arranjaments, sempre matisats i funcionals. Ara,
“Romanç del Raval”, de Josep de Flix, un tema d’aires orientals que explica una
història d’amor homosexual —tensionat entre el desig i la clandestinitat—, es
seguit d’una revisió de l’himne català per banda de Jaume Subirana —“Nous
segadors”— que estrafà els seus versos a l’encalç d’altres valors: “Catalunya,
mirall gran / tornarà a ser rica i plena / empeltada d’altra gent / menys ufana
i menys superba”. Dolors Miquel, amb “Romanç de l’home de la muntanya”, un
drama rural sobre la soledat, les relacions humanes i les noves tecnologies,
eleva més encara el to del concert que atansa potser aquí el seu punt de major
emotivitat i tibantor expressiva.

El
neguit continua amb “Rondalla del transvestit”, una història d’àngels, putes,
bars, mariners i més i més soledat.

Ara
cal aventar el desfici i d’això s’encarrega el surrealisme mordaç de Josep de
Flix amb “Romanço de l’estatut d’astrologia” que preludia una nova càrrega de
profundidat per banda de Dolors Miquel amb “A la tasca”, reinterpretació del mite
de la dona d’aigua en una història sòrdida de sexe i, de nou, soledat.

La
recta final és més lleugera i alegre: “L’estudiant”, de Laia Noguera, sobre una
marxa atarantel·lada glossa les penúries de la vida postuniversitària; “Repartiment”,
de Subirana, narra a ritme de swing —i amb solo de mandola a càrrec de Xuclà—
la història d’un triangle amorós; i, finalment, “Blanc o negre”, de Sergi
Jover, qüestiona la necessitat, sovint imperiosa, de dir sempre la veritat.

El
bis, sorprenent i trencador, és una addenda d’última hora, escrita pel propi
Túrnez i dedicada a un conegudíssim periodista radiofònic matutí el nom del
qual ens estalviarem per no embrutar el bloc: “Romanç del monstre de la veu”,
que tanca un espectacle esplèndid al qual només li podríem imputar la irregular
qualitat dels textos, ineludible per les pròpies característiques del projecte.
La Fira no podia
començar millor.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!