Arxiu de la categoria: General

Cap. 15 (3)

Però no m’anava a aturar aquí; m’acusaven en l’expedient d’incomplir dos articles que parlaven d’introduir drogues o productes estupefaents i armes o atuells susceptibles de ser-ho. O sigui, que treure una carta és sinònim d’entrar drogues o armes. Evidentment. Ja m’era igual tot, havien passat qualsevol límit tolerable. La vaga de fam prevista me la tragué del cap el meu advocat. Però quan m’arribà la notificació oficial de l’expedient, a la qual podia presentar recurs, el que vaig presentar fou, en un tros de paper, aproximadament el següent text: “Evidentment que vaig voler passar una carta en el vis-a-vis. Si em roben la correspondència laboral, òbviament tan perillosa com introduir armes o drogues, no pretendran que em fiï de les seves vies. A Madrid estaran contents –tot aquest darrer tros és textual, me’n recordo perfectament–, allà on ells no arriben els tenen a vostès per fer la feina bruta. Ara, vagin-hi a veure què els diuen.” I a partir d’aquí firmaria amb gargots el nom Boncopdefalç. Ja no calen caretes. I si Roma no pagava els traïdors, què esperaven, que Madrid ho faria? No vaig gosar aleshores afegir, després del diuen, “com se’n riuen”. Però s’ho mereixen.

Si ja solien no respondre les instàncies que els presentava, vaig imaginar que ja me’n podia oblidar a partir del pamflet. Rés més lluny de la realitat: la primera que vaig escriure per un tema relacionat amb un notari me la respongueren als 2 dies. Però ja havien començat les hostilitats i jo anava llançant alguna pulla de tant en tant. “Com que van assegurar al JVP que posarien tots els mitjans adequats per poder sintonitzar el canal Esport 3 quan tinguessin els recursos suficients –i era veritat que ho havien assegurat– i sé que amb altres models de televisor ja és possible captar-lo, mentre que no en el meu, els proposo dues solucions: em retornen els diners del televisor, atès que es tractà d’una compra fraudulenta o me’l canvien per un model nou”. Aquesta sí que recordo que no me la contestaren.

Perquè, per aquelles coses de la vida, com començà tot? Un assumpte fútil, tal cop? Segur, sobretot per qui no el pateix, per qui impedeix que visquem com a catalans, en concret, per no poder sintonitzar el canal Esport 3 en el televisor que m’havien venut. Es cobraven 27 € per transport des de la botiga a cada televisor i uns preus desmesurats pels monitors. Res a dir fins aquí, perquè si ho havíem pagat és que hi estàvem conformes, però no poder veure el Barça de bàsquet, d’handbol, d’hoquei… i que ens diguessin que no tenien recursos amb els diners que havíem pagat; a part, altres partides –berenars, com vam saber per la premsa, posem per cas– de les subvencions que s’havien guardat… Jo havia pagat el que havia pagat per a poder veure els partits indicats, especialment de competició europea. M’agrada el futbol, molt menys que altres esports com el bàsquet i el rugbi, però com que una cosa és l’esport i una altra, la política, no faig ni punyeter cas al futbol i altres esports promoguts per la federació espanyola. Així ens roben títols, espoli esportiu, com el 2014 al darrer partit de Lliga al Camp Nou. Sí, sóc molt primmirat, ni els comentaristes se n’havien adonat, i… els àrbitres?, com a jutges que són, no havien de saber el reglament, aquesta gent?

I em rebel·la com juguen amb la il·lusió de la gent, em fa tant fàstic com la justícia espanyola. I no perquè hagi de ser dolenta per definició, sinó perquè ho és, i si no, com s’entén que jutgin qui miri de fer-la –justícia (ah!, cert, depèn de la teva interpretació)– perquè ha gosat condemnar un president de Caja Madrid? (Que, amb el temps se sabé que tenia comptes a paradisos fiscals. I la gent que hi invertí els seus estalvis?, no pas jo, certament. Res, ni cas).

Jo no em rebel·lo contra cap sistema o reglament, sinó contra el fet que la justícia espanyola pugui actuar polititzada. Insubmissió i independència, també judicials.

Doncs per aquelles coses de la vida, qui era la propietària de la botiga de televisors que subministrava models a la seva conveniència? La dona del sotsdirector. I de quin equip de futbol era seguidor el sots-director? Doncs del Reial Madrid. En to de broma, sí, però a moltes bromes hi ha un rerefons de veritat. Va començar amb el canal d’esports i així va acabar, amb robatoris i violacions dels drets fonamentals. I això és seriós. Qui és el delinqüent, doncs?

I en quin Estat vivim, doncs? Qui vetlla pels nostres drets, per la nostra seguretat? La justícia i la policia espanyoles? Qui va atacar salvatgement un seguidor del Barça perquè duia una estelada? Puntades de peu, trepitjant el cap i a crits de “¡te vas a enterar, catalán de mierda!”. Vuit –no dos o tres–, vuit policies espanyols, dels que s’anomenen policies nacionals. Entraran a presó? Ni de broma. I s’ha de recórrer i lluitar i manifestar-se i reclamar a la Haia, si cal. Això, en dreta llei, són vuit intents d’homicidi (per moments, el seguidor català pensà que no se’n sortiria, d’altres, ni podia respirar) amb tots els agreujants corresponents que els pertoqués per ser l’autoritat, superioritat, abús, acarnissament i… no ho oblidéssim pas, motivació ideològica i xenofòbia. 15 anys a cadascun, com a mínim.

S’ha de recórrer i tot el que calgui, sí, però no és la solució. L’única solució perquè hi hagi justícia és desempallegar-nos de la seva.

Que, a més a més, per l’extensió en el temps ni ho és. Una justícia retardada no és justícia. El mateix dia que m’assabentava del cas dels 8 presumptes homicides, sabia d’una dona de Sitges a qui fa 9 anys havien començat a okupar casa seva. Una meravellosa mansió familiar prop de la platja de Sant Sebastià. El desembre de l’any passat, 2013, un jutge li donava la raó i manava desnonar els dos inquilins actuals –que s’han repartit la casa–: un nord-americà i un haitià, que, a més d’actuar com si fossin autèntics propietaris, se’n gallejaven per xarxes socials. Sols els faltaria fer vudú als jutges. Alhora que la justícia s’hi gronxa i apoltrona. Com deien els romans, la justícia perllongada és justícia negada. I en això, els espanyols hi tenen la mà trencada. Finalment, la justícia ha reparat l’error en part, han tornat la casa a l’autèntica propietària, però com! Ara sols cal reparar-la. Com ens prenen el pèl! Però per ser català?

Recordo una carta d’un lector a un diari que deia que no entenia aquestes dèries separatistes, quan érem iguals en el fonamental, catalans i espanyols. A tots ens agrada el futbol, anàvem a Missa i esmorzàvem croissants i cafè amb llet. Les tres raons fonamentals. Doncs bé, em sol avorrir el futbol, des dels 12 anys que no vaig a Missa i mai prenc ni croissants ni cafè. Potser va confondre els catalans amb els francesos o italians.

És evident que és broma, bé que sabem qui som i que ben bé iguals, tampoc. Cullera!, ¿com hem de ser iguals ni anar bé junts, quan el partit polític que arrasa a les eleccions espanyoles (suposadament netes) no passa de ser la 5a força al Parlament català?

Cap. 15 (2)

No prosperà igualment el recurs de desestimar la reparació del dany (que ja els valia!), “incorrent en causa d’inadmissió ex/article 884-1r de la LECrim (…) les consideracions referides a la capacitat patrimonial de l’acusat, per quant res es refereix al respecte en relat de fets provats, ni amb caràcter fàctic en els fonaments de dret de la sentència”. Sort d’això, no calia anar-me’n a dormir sota un pont. Que sembla que els coïa.

En el tercer motiu de l’acusació, per ordre de presentació, anul·lar el desistiment actiu atenent-se a bajanades com que es van produir 3 intents d’assassinat completats, el TS replicà amb 9 fulls (en els dos motius previs, havia emprat 1 i 3 fulls). I sols esmentava un cas (com a jurisprudència, el meu advocat en presentava un fotimer). Sentència del TS núm. 446/2002 d’1 de març: “El TS estimà el desistiment malgrat que l’acusat en els curs d’una discussió amb la seva dona, es tragué de la butxaca una navalla de 12 cm i l’hi clavà en el coll i que, a continuació, davant els crits i la sang que vessava de la ferida sortiren els dos de la casa demanant auxili als veïns…”. Doncs en aquest cas, “no obstant estimar que la ferida, atesa l’eina i la part afectada era suficient i apta per provocar la mort, extrem en què no hi hagué discussió, atesa la conducta immediatament posterior del processat (…) es qualificà el comportament de l’acusat de desistiment actiu i fou condemnat per delicte de lesions”. Sense més comentaris.

El darrer motiu sí fou acceptat. L’acusació demanava que, si no es podia considerar intent d’homicidi, que es considerés l’agreujant d’abús en el delicte de lesions com a alternativa; com si es tractés d’un pacte, si no hi ha això, dóna’m, si més no, allò. S’acceptà, es considerà que hi hagué l’abús indicat i es considerà com a agreujant de lesions.

Deixant de banda la no consideració de l’atenuant de la trucada al 061 pel fet d’haver-se tingut en compte en la rebaixa del delicte, ni tan sols com a aspecte diferent la confessió a les autoritats i l’avís a emergències mèdiques i que el sol fet de no haver la menor intenció de matar, aquest atenuant en si mateix ja hagués contrarestat l’agreujant d’abús, una precisió a fer, fonamental: el CP ja inclou l’acarnissament o abús com a causa de considerar el delicte de lesions en l’article 148.2, de 2 a 5 anys, tal com havíem indicat a l’inici del capítol anterior. Però ni una sola paraula en l’article 149, el que m’aplicaren a mi, de 6 a 12 anys. El de la pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre principal, d’un sentit, impotència, etc, etc. Se suposa que l’agreujant ja va implícit en la tipologia del delicte, d’aquí, la major condemna.

Per tant, no tenia sentit que es considerés aquí, i cap esment al respecte apareixia en la sentència inicial. De 20 pàgines.

En conseqüència, però, el TS, en ponderar la coexistència de l’atenuant de reparació del dany amb l’agreujant d’abús, elevà la pena a 9 anys. Dins l’obligada meitat inferior de la condemna (de 6 a 9 anys, per tant), tal com preconitzava la sentència inicial, però elevant-la al límit superior, 9 anys.

Sentència firmada a Madrid el mes de juliol del 2012 per un tribunal encapçalat pel conegut magistrat Cándido Conde-Pumpido, amb guionet els cognoms compostos com l’il·lustre López Fernández-Morón. I no sols conegut, sinó presentat també com exemple de jutge instructor i executor.

I com sabem, no és bon exemple repicar i anar a processó. Uns tant i altres tan poc.

Per a simplificar. Les tres qüestions que el Tribunal de l’Audiència Provincial de Barcelona havia considerat, en el judici, motiu de controvèrsia, havien estat: si tenia intenció de matar, si havia estat jo qui havia avisat al 061 (aspecte que gosava negar l’acusació particular!, tot i disposar de la transcripció i malgrat haver-me considerat molt ‘tranquil’ per la trucada, precisament; però tu difama, que si cola, cola) i si hi havia motivacions ideològiques. Crec que, estimacions al marge, quedà demostrat qui tenia raó en les tres qüestions. I que era el mateix en les tres. De res.

Per a acabar, diguem que hi ha dues classes d’interns a les presons. Els presos polítics i els delinqüents comuns, i jo, un delinqüent comú no l’era.

Un cop notificada la resolució del TS tindrien dos mesos per a traslladar-me a un penal. No obstant, no érem en període hàbil, ens trobàvem en ple estiu, i les vacances a les presons són llargues, molt llargues. I no ho dic per avorrides, que en el meu cas, llevat per l’activitat d’autoformació, no representaven cap diferència respecte de períodes lectius, sinó perquè aquests, senzillament, no començaven fins al mes d’octubre. Jo havia formalitzat les meves instàncies per a continuar amb l’activitat d’autoformació, per a aprofitar que els antics inscrits teníem preferència i, per a assegurar el tret, atès que no hi podria assistir la primera setmana, li vaig demanar a un company que l’hi comentés a l’Olga, la monitora, que ho faria a partir de la següent setmana. La raó de l’absència és que estava gaudint del compliment d’un PPAR (privació de passejos i activitats recreatives), que, com el seu nom indica, incloïa les activitats de formació però no, en canvi, la de quedar-se a la cel·la. Perquè durant 5 dies tenies la gran sort d’haver de romandre a la cel·la mentre la resta era obligat sortir al pati.

Seria molt llarg d’explicar totes les barrabassades del sistema penitenciari mentre vaig ser a la Model, que culminaren amb 4 denúncies per mi presentades al Jutjat de Vigilància Penitenciària i un blog a Vilaweb. L’expedient que motivà el PPAR en qüestió, de totes formes, fou el més salvatge. I el tema aniria engrandint-se gradualment. En concret, començà perquè no m’arribava correspondència relativa als meus negocis. Contractes i pressupostos que devia conèixer abans d’aprovar i que, finalment m’havien de resumir per telèfon o passar d’estranquis als vis-a-vis. Així que la meva resposta seguia els mateixos viaranys. Fins que un dia, segurament perquè el que netejava els locutoris em veié passar una carta, adreçada al JVP –Jutjat de Vigilància Penitenciària–, no anava a usar els conductes reglamentaris, com és fàcil d’imaginar, ho denuncià als funcionaris. Resultat: mitja hora a la 6a galeria, on et feien el registre integral de rigor –sort que duia uns problemes d’escacs retallats dels diaris que mirava mentre esperava el començament dels vis-a-vis–, impossibilitat de comunicar durant 3 mesos presencialment amb la meva secretària, persona a qui havia passat la carta, i anul·lació de les comunicacions orals, vis-a-vis i el dinar familiar que em pertocava, durant un mes, crec recordar.

A l’endemà, vaig sortir esperitat al pati per a consultar amb un funcionari molt respectable, de la primera generació de funcionaris de la Generalitat, quins drets tenien i quins m’havien conculcat. En principi, tots i cap. Sí, a les lleis tot hi cap. No ens era permès rebre documentació aliena al procés judicial. D’acord, però me la confisquen i no em diuen res? En canvi, has comès una infracció i ja tenen patent de cors. Jo em vaig indignar i vaig reprendre la meva incontinència epistolar amb el jutge del JVP núm. 1. Per a resumir, val a dir, que els JVP parteixen de la presumpció de culpabilitat dels interns. Bé, fou motiu d’incontinència blogar.