Arxiu de la categoria: General

Cap. 19 (i 3)

Però sí, es va posar la mà a la butxaca. Dreta, com he asseverat en diverses ocasions, i ho tinc molt clar. Ell, curiosament, no. Sap que es posà la mà a la butxaca, però no recorda gaire més. Recorda que ho féu per a agafar les claus, però aquestes eren a la porta. Venia de tancar amb clau el portal de l’immoble; vint-i-vuit graons i un trajecte de quinze segons el separen del seu pis, i es posa les claus a la butxaca? Jo pujava divuit graons més i mai les havia deixades de la mà. I no sap a quina butxaca se les va posar, per bé que és dretà. Què pensava? Obrir i tancar el portal amb la mà dreta, passar les claus a la mà esquerra, guardar-les en una butxaca del costat esquerre, al cap de quinze segons treure-les amb la mà esquerra, passar-les a la dreta i obrir la porta del pis? Ho trobo tot una mica enrevessat tot plegat per a poder ser veritat.

I si em crida i amenaça, ve cap a mi i es posa la mà a la butxaca, què he de pensar, jo?, que em vol donar un xupa-xup?

És colpidor com han pogut donar tanta credibilitat a aquest veí. Que si m’havien diagnosticat una paranoia de petit, i… hi ha un acudit:
–Noi, m’havien dit que havies mort.
–Doncs ja veus que no.
–No, no, que qui m’ho ha dit és la Llúcia, i jo me la crec.

Si fins s’entesta a dir que el gos, pacífic, era amagat darrere la seva dona; la seva dona!, té pebrots, la cosa!, quan aquesta era ingressada en un psiquiàtric.

L’acudit: un home arriba a casa i veu la seva dona al llit amb el seu millor amic, i aquest li diu: «Tomàs, no et precipitis. Què creuràs primer, el que vegin els teus ulls o el que et digui jo?». Com diria un jutge.

Totes les mentides que va anar vessant, que si jo baixava per les escales un dia i l’altre estava amagat, que sentí uns mots inintel·ligibles però que eren improperis, que si es va girar i per a fer-ho es quedà davant la porta de casa seva sense moure les cames, amb la qual cosa hauria hagut de moure el cap més de 90º o retòrcer tot el tronc com si fos [a gust del consumidor]. Mentides que s’acumulen amb les proves: claus a la porta, crits, ubicació al mig del vestíbul i mà a la butxaca.

El darrer acudit: un científic boig i la seva dona passegen pel camp i observen, a ambdós costats de la carretera, unes 50 ovelles, totes xollades. La dona li diu: «Mira, han xollat les ovelles.» I ell li respon: «Pel costat de la carretera, sí.»

I fins ara sols hem parlat del que jo havia vist i viscut. Molt del que vindrà després, però, es pot deduir amb força seguretat d’encertar.

El veí del principal 1a sent els trets i el Botí que crida la seva dona. Obre la porta i mig cos del Botí entra dins del seu pis. Confirmat pels altres veïns, com el del 6è 2a, que fou qui li féu el torniquet. Gens sospitós de voler-li cap mal, doncs. Què diria la dona del Botí? Que eren a dos metres de casa seva, en una primera declaració, i mig metre menys, en una segona. Per què diria el Botí que anà a casa del veí, en lloc de la seva? Eren gairebé les deu de la nit. Serien els veïns dins de la casa? Haurien anat al cinema o a sopar? Estarien sopant, voldrien que els truquessin a aquestes hores? Es trobava el Botí més a prop o hi estava encarat? La raó que donà és que no volia espantar la seva dona. No volia espantar-la… Si l’estava cridant!

L’objectiu del matrimoni és clar. Per a amagar que havia entrat a casa del veí i evitar fer pensar per quina estranya raó hi volgués anar. Potser tenia algun objecte a amagar. «Si entro a casa i vénen els Mossos i veuen… Desempallega’t de l’arma, corre!» Pocs dies després, el veí del principal 1a era despatxat per la propietària. Dir que amagar una arma després d’haver-hi hagut un tiroteig fou una raó suficient per a donar-li porta seria especular, però evidentment, ajudaria. I més endavant, la propietària llogà el pis i se n’anà del barri. No la conec, però cada dia em cau millor.

Un detall, encara que no tingui res a veure amb el desenvolupament de l’acció. A sant de què digué el Botí que havia trucat al timbre? Estava tan acomplexat que deia que el cop de puny havia estat a l’espatlla dreta, no fos cas que se li esfondrés la seva imatge d’home dur perquè li havien tocat la cara, quan després ho hagué de reconèixer: «Em va tocar a la cara, però no recordo on». Per haver d’acabar reconeixent que en una galta. Es vantava entre els veïns que jo li tenia por; tanta insistència a esmentar els genitals, i per a acabar-ho d’adobar, li acaben de disparar dues bales al cos i [que cadascú imagini el que li convingui] que s’aixeca i truca al timbre. Llàstima que la declaració del veí no deixi lloc a cap mena de dubte: «A través de l’espiell vaig veure fum; just quan sentia que el Botí cridava a la seva dona pel seu nom vaig obrir la porta, trobant-me que el Botí estava assegut amb mig cos recolzat sobre la porta, i caigué d’esquena cap al meu pis…»;. Mirà, el sentí cridar, obrí la porta i caigué; tot lliga, i, en canvi, no hi ha cap menció a «trucaren al timbre».

I per a acabar, les induccions. El Botí, referint-se a mi, digué: «el fill de la Sra. Gensana» al judici, molt respectuós i correcte; «el de arriba», al veí, molt de dins i espontani, i …«éste», a la seva dona. «Éste»? Si feia més de dos anys que no em veia. Quan ho vaig llegir vaig tenir calfreds. Em va costar horrors poder dormir aquella nit. ¿Qui parla d’algú a la seva dona referint-s’hi com a «éste» si no sap del cert de qui parla? ¿No serà que hagin pogut estar-ne parlant la darrera conversa?, perquè no em crec que sigui una expressió feta servir després de més de dos anys de no esmentar-me… Em tenien present!

La seva dona havia dit que jo els estava vigilant. Ens havíem vist, ella i jo –no pas ell i jo– uns dies abans sobre la mateixa hora, poc abans de les deu. Aquell dia, qui baixava la brossa era un llogater assistent al Congrés Mundial de Mòbils que no tenia la clau del pis.

Ja sabíem qui va disparar i qui era estès a terra. I ara ja sabem qui va pensar: «Ja està embolicada la troca. Aquest paio vindrà per mi», i qui va pensar: «feia temps que sabia que et trobaria».

Dilluns, 23F. El primer dia feiner després de la setmana del Congrés. Primer dia feiner que jo passava per allí i el noi rellogat ja no hi era. El 23F, qui venia de llençar la brossa era el propi Botí, qui es trobava apostat davant la porta del seu pis quan jo vaig començar a baixar el darrer tram d’escales que portava al seu pis. De nit, en una ratera. S’entén ara per què no fou mala idea anar preparat, en previsió del pitjor?

Cap. 19 (2)

El segon tret, que sabem que és el que el fa caure, correspon al tret a la cama dreta. Per ser un impacte directe no dóna cap informació referent a les posicions dels que érem allí. Sols que es trobava encarat a mi, coherent amb tot l’anterior. Féu caure, tanmateix, al Botí cap enrere i pivotant sobre la cama esquerra. Una simulació gràfica podria ser l’escena en què el protagonista del film Matrix (Neo, crec que es diu) esquiva les bales tombant-se cap enrere, al temps que gira sobre un eix de pivot. Això possibilità que el tors del Botí quedés en posició de perfil respecte on jo era, de forma que la bala del tercer tret li entrés tangencialment per un pla que correspondria a la seva façana davantera, com seria una paret sobre la qual ens amorréssim perquè ens prenguessin mides d’alçada, envergadura dels braços en creu, etc.

Com que caigué cap enrere, la bala li entrà molt per sobre del que ho hagués fet d’impactar amb ell dempeus, i més encara pel fet de girar cap a mi, en sentit horari sobre el peu esquerre. Per aquesta raó la bala penetrà per uns escassos centímetres per sobre de la cintura (raó suficient, segons els jutges del cas, per a considerar l’acció com a intent d’homicidi), just per damunt de l’engonal esquerre, i rebotar en la pala ilíaca (os coxal, el que s’articula amb el fèmur), cop que produí la disgregació de la bala en 5 fragments, que fregaren l’interior de la cama dreta, per a acabar produint els 5 orificis (cal tenir present la imatge de Matrix) de la paret del fons, repeteixo novament, no pas en el terra ni tampoc en la paret lateral esquerra, sinó a en la paret del fons, a més de mig metre d’aquesta darrera.

Sabem aproximadament la posició del Botí en aquest moment, cap al mig del vestíbul, per la descripció del primer tret, però desconeixem la meva posició. Però és clar que els trets s’hagueren de fer d’una alçada superior, perquè com més horitzontal hagués estat el tret, més hagués hagut d’haver inclinat el tors mantenint el peu esquerre al terra, i això congenia molt més amb la versió del Botí, d’haver-se realitzat des d’una posició superior i més pròxima a la paret lateral, des d’on l’angle d’incidència amb la pala ilíaca no seria tangencial, i l’angle d’obertura entre cames seria menor i, per tant, més natural. Des dels darrers graons amb visió del vestíbul –quart graó en sentit ascendent, posem per cas. I, sobretot, els impactes entre 54 i 65 cm. de la part lateral (a més de mig metre!), demostren ben clarament que ell no es trobava a prop de la porta del seu pis.

La realitat, a vegades, és cabuda. En Malaquies, aquest cop, no tenia raó. El Mosso i el Botí, sí.

Sabem les posicions dels dos implicats, ordre i trajectòries dels dispars, i que hi hagueren cops i crits. Com ho quadrem tot en el temps i les declaracions dels testimonis? Com comento al cap de tres dies, en la declaració feta després d’haver estat incomunicat i, consegüentment, desconeixent les dels testimonis, i no havent parlat amb el meu advocat, en tombar per a encarar el darrer tram d’escales, sento que el Botí és davant la porta del seu pis, que estava obrint, tal com confirmà la seva dona. Jo continuo com si res, mostrant indiferència, tal com explico també en el primer capítol, la qual cosa implica que pogués baixar uns quants graons més fins a arribar –o gairebé– al nivell del replà. Mentrestant, el Botí ha deixat la porta, on hi té les claus posades, tal com declarà la seva dona quan explica que obrí la porta (sempre he reconegut no saber si el Botí l’havia arribat a obrir, de sentir que el marit “obria la porta” –que declarà la dona– sols podem inferir que sentí el soroll de les claus en el pany, però un cop dels que digué haver sentit el veí del davant sí que podria ser el tancament de la porta) i se sentiren crits, als quals al·ludeixen tant el veí del principal 1a, en la seva primera declaració, i la dona, en una declaració posterior. I jo mateix, tant en la declaració a la qual feia esment, després de tres dies d’incomunicació, tal com vaig dir que em va cridar el Botí: «¿Qué haces aquí? ¡Te dije que no te quería volver a ver nunca más!», com –i penso que això és definitiu– quan truco al 061, en calent, tot just passat el succés. Fins i tot ho remarco als comunicants, que jo creia que eren els Mossos, i sense tenir esma per a denunciar res més, com, quan el dia de la baralla, el Mosso d’Esquadra rialler em va preguntar si ens havíem barallat, i és obvi que sí; el propi Botí ho ha reconegut i jo sols vaig ser capaç de dir que sí, però que no havia estat massa greu. I li dic a la meva mare, quan em demanà què he fet, que el Botí m’ha amenaçat.

Dubto moltíssim que ningú en una situació com aquesta, en què ha disparat trets després de veure’s amenaçat i sentir perillar la seva vida, i raons objectives per a aquest sentiment, ateses les experiències viscudes (que n’hi havia hagudes, i moltes), ningú –repeteixo– pugui inventar-se que l’han amenaçat. Si més no, caldria tenir, segurament, molta sang freda. I jo, en aquells moments, molta sang freda no en tenia.

I a les proves em remeto: haver de deixar la pistola a terra per a obrir el pis de la meva mare –incapaç de fer-ho durant una bona estona– just immediatament després de l’ensurt –i ni tan sols recordar-ho–; haver de trucar des d’un fix per ser incapaç de desbloquejar el propi mòbil; deixar un missatge inintel·ligible a l’advocat o trucar a un número de telèfon canviat.

I com sabem, cops i crits, confirmats pels dos llogaters que prestaren testimoni dels fets i, a més a més, de la dona i el veí, favorables al Botí. Com he dit en alguna ocasió, la propietària del principal 1a, que sempre es va mostrar molt atenta amb la meva mare, hi era, però es va negar a declarar. El propi Botí va admetre que jo no vaig cridar –tampoc lliga gens amb el meu tarannà–, perquè el que diu que va sentir foren sons gairebé imperceptibles. Doncs molt menys –d’haver existit, que no, encara que només sigui per l’absurditat que representaria insultar algú en veu fluixeta si després se li vol disparar– m’hauria sentit el veí, que no era a tocar, sinó dins de casa seva. Crits que corroboren la meva trucada i la ratificació als Jutjats, i que concorden amb la previsible posterior actuació del Botí.

És que potser es va quedar quiet davant la porta cridant-me? No recorda que estigués obrint la porta, sinó que diu que s’hi dirigia, quan sabem que no sols jo havia explicat que inicialment ja s’hi trobava al davant, sinó que hi eren les claus, i per la seva dona sabem que havia començat a obrir-la. Aleshores, com quan se m’abraonà a sobre després de fracassar en l’intent que fos el gos qui ho hagués fet, si sols volia advertir-me, no bastava amb dir-ho i entrar al pis? Lògicament, això no combregaria gaire amb el to i les paraules de les amenaces. Ja el 2006 m’ho advertí: «¡La próxima vez te mato, te mato!» Actitud molt més coherent amb el que passà després, i confirmat pel propi subconscient del Botí, i que jo vaig expressar sols tres (!) dies després, per bé que el meu advocat m’aconsellà no al·ludir més a la possibilitat que ell portés una pistola.